Josep M.Martínez, els secrets de la màgia

"La màgia és molt més que els seus trucs"

8/ 9/ 1998

Josep M. Martínez de La capsa Màgica i El rei de la Màgia

L'escàndol del mag americà que desvetlla els secrets més amagats de la màgia a una televisió dels Estats Units (i ara també a Antena 3 TV) no preocupa gens a Josep Maria Martínez Agustí, 52, fundador del grup La Capsa Màgica, que diumenge va ser a Sabadell, i que des de 1984 porta la botiga de màgia més antiga d´Europa, El Rei de la Magia, al carrer Princesa de Barcelona.

"Desvetllar els secrets de la màgia és com a mínim de molt mal gust"

--Què li sembla aquest "traidor" que desvetlla secrets per televisió?

--Crec que és més l´alarma que el contingut.

--Expliqui´s.

--Aquest senyor està explicant procediments, molts dels quals ja no fem servir. I, a més, el programa está mal realitzat. És allò de la tele escombraries.

--Doncs diuen que ara els mags americans desperten riallades de burla entre el públic en lloc d´admiració.

--No fa tan de mal com sembla. Al revès. Això provoca més interés per la màgia que no pas destrossa la professió. A mi la gent m´aplaudeix igual.

--No em negarà que si saps el secret per fer flotar una senyora a l´aire, quan ho veus ja no t´impressiona.

--Doncs jo faig flotar una senyora a l´aire i ho faig d´una manera completament diferent a com ho explica ell. Per això la gent se sorprén igual. Però és que, a més, tots els secrets estan escrits en llibres des de fa temps i aquests llibres estan a totes les llibreries

--La tele és la tele.

--Si l´espectador veu la màgia ben feta es queda bocabadat igual. La màgia no és únicament el secret del truc, sino l´estil, la plàstica, la interpretació, un llenguatge, una manera de comunicar-nos. El Hamlet cada cop és igual i tothom el va veure.

--Si res és tan greu per què s´ha acusat de traidor a aquest element?

--Hi ha qui ho pensa, però jo, que tinc la botiga El Rei de la Màgia a Barcelona, des que hi ha tot aquest 'merder', venc més.

--Ara ho entenc! Vostè vol la popularització dels secrets perque això li aumenta les vendes!

--No home, no (somriu), jo sóc primer ilusionista i després comerciant. Ni el diner m´interessa ni hauria sigut mai comerciant sino fos per la màgia. Seria incapaç de vendre qualsevol altra cosa.

--Però cada cop que ven un producte ha d´explicar el secret. O no?

--Evidentment, vendre un truc és descobrir el secret. Però quan l´explico estic responsabilitzant a aquest aficionat perque el mantingui. No és una divulgació sino un aprenentatge, que és molt diferent.

--Si jo vinc a la seva botiga i li compro unes anelles m´haurà d´explicar com s´enganxen.

--És que jo a vostè no li vendrè unes anelles.

--Per què no?

--Abans li ensenyaré a fer desaparèixer una cigarreta, després un mocador... i quan jo vegi que vostè està a punt de fer el joc de les anelles li vendré. I no són cares (riu).

--Vol dir que si ven una serra a segons quí podria serrar a la seva dona?

--Només faltaria! (torna a riure). Vull dir que no venc com més millor, sino que vendre aquests productes comporta una responsabilitat.

--O sia que els seus clients han de jurar secret absolut abans de passar per caixa.

--Hi ha un codi ètic, però no jurem bandera (riu). I aquest senyor, tot i que surti molt emmascarat a la televisió ja sabem tots quí és. Està molt mal vist perque el que fa és de molt mal gust.

--Al David Copperfield li teniu mania?

--No, li tenim enveja. És un gran artista.

--Li admira el talent, la tècnica, el marketing o la Claudia Schiffer?

--El primer que li admiro és la Cladudia Schiffer. Bromes apart, el marketing americà és impressionant, de talent en té i com artista en sap.

--Diu que farà desapareixer tretze persones del públic. Vostè pot fer-ho?

--Sí.

--Només és qüestió de tenir l´aparell adequat?

--No. És qüestió de molta feina, molta dedicació i ganes de fer un muntatge molt complicat.

--A la màgia catalana hi ha molt frau?

--Políticament potser sí. Dins l´espectacle hi ha una política i una manera de fer que sembla com una petita màfia, sí.

--Parla dels que es posen medalles?

--Sí, però no necessàriament a l´americana.

--Això sí que és secret.

 

J-

"S-"

-/ -/ 1998

En junio ya asistió un Espanyol B- Huelva en la Creu Alta

El pasado domingo, en Alicante, fue la primera mujer que hacía de cuarto árbitro en un partido de Segunda División. El próximo domingo vendrá a la Creu Alta para pitar el C.E. Sabadell-Ontinyent y convertirse así en la primera mujer que arbitra un partido de Segunda B en España. Hija y novia de árbitro, la comerciante de muebles de cocina en Palma de Mallorca, Carolina Domènech Ceballos, 22, tiene tras de sí a toda la prensa española y hasta una televisión británica. Ella es "la noticia".

"Lo que más me dicen, incluso las mujeres, es que me vaya a casa a fregar platos"

--¿Es usted casera?

--Ni casera ni anticasera. Pito lo que veo.

--En Sabadell tenemos dos mallorquines del Sóller, Luque y Samper ¿Eso no le ablanda el corazón?

--(Ríe) Ni mucho menos. Les conozco bien y les saludaré, pero como hagan una falta se la pito. Cuando empieza el encuentro no conozco a nadie.

--¿Hay en Europa árbitros de Primera?

--En Noruega o Suecia hay una. Pero no creo que haya muchas más porque este domingo viene una televisión inglesa a hacerme un reportaje en Sabadell.

--¿Porque a los árbitros se les conoce por sus dos apellidos y usted sólo es Carolina?

--Quizás porque al ser la única mujer ya no hace falta nada más.

--¿No es machismo?

--No creo. A mi no me molesta.

--Igual es que usted quiere evitar el apellido Ceballos, de infausto recuerdo en el mundo del arbitraje y muy especialmente en Sabadell.

--No, no. Aquel señor era de Extremadura y yo soy mallorquina. Ni somos parientes ni tenemos nada que ver.

--¿Qué pasa en los vestuarios?

--Normalmente en los vestuarios de árbitros hay una salita independiente que es la que me dejan mis compañeros para que yo me vista. Y si no la hay, me dejan otro vestuario.

--¿Y la ducha?

--En las categorías inferiores, salían los árbitros y luego me duchaba yo. Ahora, normalmente hay otra ducha con su llave y nunca he tenido ningún problema.

--¿Cómo lo ve su novio?

--También es árbitro y me apoya en todo.

--Su padre ya fue el árbitro Domènech-Riera. Ahora su novio. ¿El arbitraje va por clanes familiares?

--Vaya que sí.

--Como los militares

--No tiene nada que ver.

--En Figueres recuerdan bien a su padre porque les clausuró el campo dos jornadas.

--Pues sí.

--Entonces usted habrá visto como insultaban, pegaban y perseguían a su padre. ¿Por qué se metió ahí?

--Si es que yo ni pensaba ser árbitro. Pero empecé en amistosos, le cogí el truquillo, hice el curso y ya no quise salir.

--Sabe que la van insultar.

--Ya me han insultado.

--¿Qué se le grita a una árbitro?

--De todo. Lo que más me dicen es que me vaya a la cocina o a fregar platos.

--Eso sí será machismo.

--Tampoco porque me lo dicen también las mujeres.

--¿No apoyan su causa las mujeres?

--Sólo hasta que pito una falta en contra de su equipo. En ese momento se acabó la solidaridad femenina ja-ja-ja.

--¿Sirve de algo en el arbitraje el sexto sentido?

--No. Puedo equivocarme tanto o más que un hombre.

--¿Da gusto mandar a hombres?

--No es eso. Yo hago que se cumplan unas normas y basta.Para mandar a hombres ya lo puedo hacer fuera del terreno de juego.

--¿Las mujeres futbolistas se le enfrentan más?

--Pues sí. En Palma sólo hay futbol femenino hasta cadetes, pero las he arbitrado y le aseguro que las chicas son duras de... de tomar, eh?

--¿La ha agredido algún hombre en calzón corto?

--No porque lo pararon antes, pero venía a por mi. Y lo expulsé claro.

--En junio fue linier en un Espanyol B-Huelva que se jugó en la Creu Alta.

--Sí, me gustó mucho el campo. Es muy bonito, muy grande y está en muy buenas condiciones.

--Y el domingo pasado asistió el árbitro sabadellense Llonch-Andreu ¿Qué le dijo?

--Que si podía, vendría a verme.

--Vendremos todos.