"La llegenda negra de les fures és totalment falsa""
26/ 9 / 1998
 David Laudo viu amb la fura, Baus, des de fa sis anys |
Passejar amb ell, i la seva fura, Baus, pel carrer, és un escàndol. Tothom amb qui es creuen, manifesta alguna cosa, de repugnància a entusiasme.Ell, l'arquitecte tècnic sabadellenc, David Laudo Cortina, 37, que fa sis any que viu amb dues fures a casa (ara només una per culpa d'un veterinari que va anetessiar més del compte) és el primer defensor d'aquest polèmic mustèlid. Si algun dia es crea el Club de Fures de Catalunya, segur que en serà el president. |
"Durant tot l´embaraç van estar damunt
la panxa de la meva dona"
-És l'únic sabadellenc amb fures?
No. A Sabadell sempre hi ha hagut gent amb fures. Jo potser vaig ser el primer que les vaig començar a passejar pel carrer, res més.
-Tothom li diu una cosa o altra. No l´atabalen?
-A vegades una mica perque la gent diu des de "tiburón", per allò d´"hurón", fins a foca, rata, mofeta, marmota, rata... però normalment són expressions d'estimació.
-Doncs aquesta senyora ha fet cara de fàstic.
-Però és un animal beneficiós. Molta gent sap que abans les tenien a les cases de pagès perque mataven rates, serps, llangardaixos i altres paràsits de les masies. I van arribar a Amèrica perque els portaven als vaixells de càrrega per matar rates.
-Als EUA han fet fortuna, no?
-Sí, a Florida hi ha tantes fures domèstiques com gats i gossos.
-I a vostè de què li ve?
-Jo de petit tenia gats, però amb l'adolescència em vaig fer alèrgic als gats. I amb els gossos em sortia un èczema al braç. Un dia a La Bisbal en vaig veure una, vaig estar jugant, vaig veure que no era alèrgic i al poc temps la meva dona i jo ens en vam comprar dues.
-Una excentricitat?
-No, un animal de companyia.
-Amb mala premsa.
-Sí, però injustificada. Hi ha tota una llegenda negra completament falsa. Per començar cal distingir entre l'huró salvatge i la fura domèstica. Com el llop i el gos.
-Per continuar?
-Aqui el tens (geu cargolat a la falda), el pots tocar i no fa res.
-Llavors d´on ve la llegenda?
-Abans les alimentaven malament, les tancaven en una gàbia diminuta, només les treien un cop a la setmana per caçar, embogien i es tornaven agressives. Amb un gos passaria el mateix.
-Què menja?
-Dos talls de llom crus al dia.
-Diuen que mata més del que necessita menjar.
-És molt juganer, això sí. I li agrada tant jugar que potser amb un ratolí apreta més del compte. Però aquest és tan manso que el pots ficar a una gàbia de conills i només els lleparà.
-Aquest neguit no és instint caçador?
-No. És pura xafarderia. A casa el primer que va fer va ser explorar tots els racons fins que només li va quedar la taula del menjador. Durant dies s´espavilava de mil maneres per pujar-hi, fins i tot movia cadires per enfilar-s'hi. Al final va descobrir els cables de l´ordinador.
-Hi va pujar?
-Va estar mirant els cables durant mitja hora i al final es va decidir. S´hi va enfilar amb ungles i dents i un cop dalt de la torre va saltar...
-...i va ratllar tota la taula.
-No perque va relliscar pobret, ha-ha-ha, es va clavar una bona trompada. Va passar tanta vergonya que es va amagar de seguida.
-Esteu ben distrets a casa.
-I tant! Els primers mesos ni engegavem la tele. Després de sopar ens quedavem a mirar-les i ens ho passavem molt bé.
-No teniu fills, vaja.
-Sí, l´Artal ja té 4 anys. Quan la meva dona es va quedar embarassada tothom ens deia que les fures mosseguen nens. Sortosament era una altra mentida. Tot l´embaraç van estar damunt la panxa de la meva dona. I al nèixer, el primer dia que la meva mare el va venir a veure , les dues fures s´hi van afrontar per defensar el nano.
-I ara?
-Ara el nen l' hi obra la gàbia, l' hi estira els bigotis, la llença a terra... i ell s'ho deixa fer tot.
-Un sant.
-No, reconec que alguna mossegada se li ha escapat. Un cop, a un ximplet que el va agafar per la cúa per fer-li mal, li va clavar les dents a la ma, s´hi va penjar i amb tot el pes del seu cos i li va esqueixar tota la ma.
-És com un gos?
-Més aviat com un gat, més independent. Vol ser molt lliure.
-mmm...