"Avui aquella paret encara és molt forta"
28/ 10/ 1998
Luís Corominas va pujar el Sant Jeroni de Montserrat fa 50 anys |
Ell era el més petit de la colla, el "nano Coro", de la primera expedició del món, totalment sabadellenca, que va escalar la mítica paret Est del Sant Jeroni de Montserrat. Divendres els van retre un homenatge a la Unió Excursionista de Sabadell, UES.Lluis Corominas Duaso, 69, mecànic de taller que va forjar els claus, va tenir els seus cinc minuts de glòria quan va superar una de les parts més difícils de l´ascens obrint via als demés. |
"M´aguantava amb un filferro d´un milímetre lligat a una mata de galcerà"
--Faci´m entendre la importància d´aquella feta.
--Es pot dir que totes les figures de l´escalada de Catalunya,i per tant d´Espanya, ho havien provat sense èxit: en Pani,en Farreres, l´Artigas... tots de Barcelona. De Sabadell tambého havien intentat en Camarassa, Gomà i Bofarull però només havien arribat a la Plaça Catalunya.
--Què és la Plaça Catalunya?
--En tota la muntanya només hi ha una feixa d´un metre en el que hi caben dues persones assegudes. En una paret de 380 metres d´alçada allò és un espai tan ample que, mig en broma, li deiem laplaça Catalunya.
--Quina era la dificultat tècnica?
--Quasi ningú passava d´uns 30 metres de la Plaça Catalunya perque deien que allò era impossible de pujar. Tenía una dificultat 16 graus superior.
--Això és molt?
--Llavors era la màxima dificultat. El problema era que en aquell tram hi ha uns pans de terra enganxats a la paret i el cos et quedava enfora i les cames dins, de manera que no podies assegurar-te. Tothom plegava allà.
--Però vostè ho va passar.
--Sí. Jo només hi anava per portar-los el material. Peròa l´hora de pujar els vaig demanar si em deixaven fer aquell tros. I van dir "vinga va, pel que pesa el nano, que ho provi". I vaig trobar la manera de passar.
--Però com?
--Com que era terra no es podien posar estaques de fusta perque marxaven. Però jo portava un filferro molt prim, de milímetro, el vaig lligar com vaig poder a unes petites mates de galcerà i allà m´aguantava.
--Com pot aguantar el pes d´un home un filferro d´un milímetre?
--No, aguantar no aguanta gaire. Però dona moral (riu). Home, aguantava la miqueta per anar passant justet sense fer cap relliscada. Jo llavors era àgil, feia molta gimnàsia i, sobre tot, pesava molt poc.
--Darrera seu van anar pujant els demés?
--Sí perque vaig posar la corda i ells ja pujaven assegurats desde dalt.
--Se li reconeix aquest mèrit?
--No perque no té cap importància. Jo vaig fer aquest trosset perque tenia el dia bo i vaig tenir sort, però altres van fer altres trams. Aquestes coses sempre són d´equip.
--En quant temps ho vau fer?
--En vuit diumenges. Cada dia obriem més camí i anavem deixant cordes. I l´últim vam estar escalant de 6 del matía 8´30 del vespre.
--Tenieu por?
--Tot escalador té por, però al final t´acostumes. Fins i tot esmorçavem penjats a la paret d´uns gronxados que ens haviem fet.
--Avui Sant Jeroni es puja com si res?
--No. Mira, la setmana passada ens vam anar a fer la foto commemorativa, la "dels coixos" que en diem...
--... per què "dels coixos"?
--Perque recolzem el peu sobre una barra, veus? (ensenya la foto divertit )i sembla que ens falti una cama.
--Sí que ho sembla.
--El cas és que els xicots que ara són allà dalt, a l´Aeri, i que són escaladors, ens van dir que avui en dia i amb el material modern, aquella paret encara és molt forta.
--Com era el vostre material?
--Dues cordes de 40 metres i una de 80. Però com que en necessitavem més i el meu pare era paleta vam fer servir els llivans, que són aquelles cordes d´espart que es feien servir a les bastides, com les dels pous.
--Us podieu haver matat?
--Oh és clar. Però no teniem res mes. Tot el material ens el feiem nosaltres. Les estaques de fusta les feia el Camarassa que era fuster. Jo feia claus de ferro. I els mosquetons, que no eren d´alumini, ens els van deixar de tots els clubs de Sabadell i alguns de Barcelona. No els haviem mai junts nosaltres 30 mosquetons!
--És el més important que ha fet a la seva vida?
--Sí perque vam trencar amb la moda de fer les agulles i després de nosaltres es van començar a fer parets. Sí, en aquell temps se li va donar molta importància. Va sortir a tots els diaris i va venir el No-Do. Però ni es va passar la filmació a cap cine ni ara la trobem
--Misteris del franquisme.