 Gabriel Pernau a una parada d´autobús a l´Azerbaidjan |
El periodista d´El Periòdico, Gabriel Pernau Mas, 35, que va anar a Xina amb bicicleta el 1996, serà aquest dimarts a la UES per presentar el seu llibre «A la Xina amb bicicleta» d´Edicions La Campana. |
"Aviat Asia Central serà un dels últims racons exòtics del món i destí de turisme de masses"
-Vas passar prop de Txetxènia: Azerdbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan i Kazakhstan. Ja era un polvorí?
-Totalment. A Turquia ja em deien que no entrés a Georgia: que hi havia bandits, que em tallarien el coll, que el país acavava de passar una guerra civil.
-No els vas fer cap cas.
-No perque un periodista que tornava d´allà em va dir que, amb seny, no havia de passar-me res.
-Però de perill n´hi havia?
-Es un país radicalament dividit, on es respira un odi brutal contra els russos. Vaig veure hotels plens de refugiats i la feina extraordinària d´ONGs comMetges sense Fronteres.
-D´allà a l´Azerbaidjan?
-Sí, l´Azerbaidjan és el rovell de l´ou del conflicte del Caucas. És un país amb moltíssim petroli, un petroli que fins ara anava a Rússia i que ara se l´enduen les companyies americans. És una gran partida d´escacs.
-A punt d´ecendre´s?
-Sí, pot estallar en qualsevol moment. Es parlen 50 idiomes i quan exploti de veritat, el conflicte del Caucas deixarà petit el dels Balcans.
-Vols dir que el conflicte es mou des de fora per interessos econòmics?
-Això s´ha dit, sí. L´orgull imperial rus ha rebut tants cops que el que passa ara a Txetxènia és com una venjança. Primer els russos perden les repúbliques i després, a Kosovo, Occident els margina. I és clar, ells que han enviat homes a l´espai, es creuen el centre del món.
-Amb quina ciutat et quedaries?
-Samarkanda, mítica en la ruta de la seda. És un gran museu a l´aire lliure amb mesquites de 50 metres, escoles coràniques monumentals i uns minarets impressionants.
-Per què sabem tant poc d´aquests llocs?
-Perque estaven tancats fins fa poc. Fins ara, les fronteres xina i russa eren tancades.
-Ja hi ha turistes?
-Encara no. En cotxe és impossible perque a la frontera xina encara no et deixen passar. Jo només he pogut fer-ho perque anava amb bicicleta.
-Després de les modes de Thailàndia i Kènia, el turisme de masses anirà a l´Àsia Central d´aqui a 20 anys?
-Si la situació política s´ estabilitza, sí. De ben segur que serà un dels últims racons exòtics del món i destí de turisme de masses. Però jo no ho desitjo. El turisme aporta riquesa, però trepitja moltes coses.
-Significa això que vas connectar amb la gent?
-Molt. Pero molts era el primer europeu que veien i s´estranyaven que anés amb bicicleta i em convidaven a casa seva. A l ´Uzbekistan fins i tot em van presentar a un ministre.
-Per poc no et va sortir nòvia?
-Doncs sí! Encara que te´n riguis, vaig tenir vàries propostes. A Georgia em van dir que m´endugués una filla a casa i a Xina em van ficar una noia a l´habitació.
-El viatje t´ha marcat?
-M´ha fet crèixer, m´ha fet més respectuós, més comprensiu, més observador i més crític. I m´ha fet entendre que jo no sóc el centre de res. El centre del món és en cada una de les persones que viuen el planeta.
-Al llibre Tot Cuba en bicicleta parles del racisme dels cubans.
-Sí, el poble cubà és molt racista. Fan acudits de negres, no accepten que els seus esportistes d´èlit siguin negres, i, en el registre oficial, els mateixos negres es declaren mulats i els mulats, blancs.
-Pensava que l´apelatiu «negro» a Cuba era fins i tot carinyós.
-Ens han venut aquesta imatge de grups de salsa en que negres i blancs toquen junts. Però quan ets allà t´adones que de racisme n´hi ha i molt.
-I racisme negre anti-blancs?
-Suposo que també.
-Bon viatge.