-

-Què va passar?

-El dia de Sant Joan de l´any 1989 al matí, quan jo tenia 15 anys, vam comprar amb uns amics sofre, carbó, nitrat i potasa i ens vam posar a fer petards casolans a una esplanda de Sant Quirze.

-Fins que va esclatar.

-Sí, ja n´haviem fet uns quants i, de cop i volta, em va esclatar un a les mans. Les vaig perdre les dues fins al canell.

-Un joc d´adolescents que et canvia la vida?

-Vaig estar ingressat un mes a Santa Fè, vaig perdre aquell final de curs i em vaig reincoprorar al novembre del proper.

-Va ser dur?

-Fins que no vaig recuperar certa normalitat van passar ben bé cinc anys; cinc anys que els vaig viure a mitges. Et canvia la vida de dalt a baix.

-Problemes emocionals?

-Fa mal. Fa molt mal. Però no tens més remei que assimilar-ho. Et pots tancar a casa i lamentar-ho tota la vida. Però tot et porta a sortir al carrer i afrontar-ho.

-Com?

-Rebent trompades, mirades pel carrer, bofetades de la gent... Mica en mica vas superant totes les garrotades una darrera l´altra.

-Una mirada pel carrer ja no l´afecta?

-Normalment no, però si tens un dia una mica baix encara et pot afectar.

-Com es va adaptar a la nova manualitat?

-Has de partir de zero un altre cop. Totalment de zero. Jo, encara ara, quan agafo una cosa, he de pensar com ho faré.

-Què vol dir?

-Tu agafes un llapis sense pensar-ho, intuitivament. Jo he de racionalitzar cada cosa que agafo.

-Com són aquestes mans?

-Tenen mobilitat amb funció prensàtil (obre i tanca el dit polze).

-Ho fa tot?

-Tot i més (somriu).

-Per fi el veig somriure!

-Escric a màquina, condueixo, em vesteixo, menjo, faig esports com natació i esquí. El que vols fer, ho fas. La qüestió es proposar-t´ho.

-Va rebre suport emocional o tècnic d´algun professional?

-No. Vaig rebre tot el suport d´ amics i família. Però mai no vaig anar a cap psiquiatre o psicòleg ni ningú em va ensenyar a fer anar les mans.

-Ha canviat el seu caràcter?

-A vegades tens la tentació de pensar que sí. Però quan ho mires fredament veus que no. Que el meu caràcter sempre ha estat el mateix.

-Van canviar les relacions amb les noies?

-No. No estic casat, però he tingut algunes relacions i les mans ortopèdiques mai no han estat un obstacle. També a vegades vull pensar que no estic casat per això, però en el fons sé que no és així. És una excusa.

-Cada Sant Joan recorda el del 89?

-Sí, no falla. A les primeres revetlles no hi volia anar. Ara sí. Hi vaig, veig els focs, veig com els demés tiren petards, i encara que jo no en llenço, no em molesta que ho facin els demés.

-I a l´endemà llegeix a la premsa la llista d´accidents i el número de mans cremades.

-Ho segueixo, sí. M´interessa.

-Quí té la culpa?

-Ningú. En el meu cas jo em dono la culpa a mi mateix i prou. Vaig fer un disbarat i l´he pagat.

-Són més perillosos els adults que els nens?

-L´edat més perillosa perque volin dits i mans és dels 15 als 20 anys. Els pares ja no els vigilen, però encara no entenen la força que pot tenir un petard.

-Què els aconsella?

-Que vigilin. Que vagin molt, molt en compte.

-No pot ser més contundent?

-És clar, dir-los que vagin en compte no serveix de res. No sé com s´hauria de dir perque fessin cas.

-Ja està tot dit.