Lidia Joachim, sabadellenca olímpica «A Austràlia seguim molt les olimpiades perque som molt patriotes» 20/09/2000

La sabadellenca Lídia Joachim, 35, de soltera Rovira Duch, ex-jugadora de la selecció nacional d'hoquei herba, segueix els Jocs Olímpics des de Melbourne on treballa de perruquera i viu amb el seu marit, el comptable indi Mario Joachim, i dues filles Lara,12, i Raquel, 9. Abans de la inauguració, va ballar a Sydney la sardana olímpica, amb Joan Antoni Samaranch. L'entrevista va er ahir per telèfon just després del partit d'hoquei herba femení Austràlia-Espanya (1-1).

-Ha vist el partit?

-Només els últims cinc minuts en arribar a casa de la feina. 1-1 yeah! Està molt bé per Espanya. M'ha fet gràcia veure a la Barea i la Muñoz, que ja jugavem amb mi a la selecció espanyola. Llàstima que a la meva època no fos esport olímpic.

-Anava a favor d'Austràlia o d'Espanya?

-D'Espanya és clar. Era el meu equip. Jo només veure el color d' aquella samarreta ja m'emociono. Ahir també vaig veure l'handball Espanya-Australia i també em va agradar molt.

-Celebreu els èxits espanyols?

-I tant. La medalla de judo i la de natació d'aquesta noia russa...

-...que és del Club Natació Sabadell.

-¿Ah si? Ostres! Fabulous! No ho savia. Doncs sí, sí, a casa celebrem tots els èxits, els espanyols, els australians i els indis.

-Reflexe de l'Austràlia multiètnica?

-Yeah. És el bonic d´Austràlia, aquesta barreja de cultures.

-Les seves filles se senten catalanes?

-Molt catalanes, però també molt australianes. La Lara ja balla molt bé les sardanes.

-Com seguiu els jocs?

-Per la tele, hi ha pantalles gegants als centres comercials, televisions petites als llocs de treball...

-I això que esteu a mil kilòmetres de Sydney.

-Sí, però molta gent de Melbourne s'agafa vacances ara per anar a Sydney. Aqui la gent és molt patriota.

-Seguir les olimpiades és ser patriota?

-Seguir-les amb tant d' entusiasme sí. Per nosaltres era molt important veure com sortiria la cerimònia inaugural perque saviem que tot el món ens estava mirant. Aqui tothom està molt orgullós de com ha quedat. No sé, com ho heu vist vosaltres?

-Molt bé. Una cerimònia molt barcelonina.

-És clar perque aqui tothom diu que la cerimònia de Barcelona-92 va ser la millor que hi ha hagut mai.

-El pebeter el va encendre una aborígen. Hi ha mala consciència cap els aborígens?

-Yeah. Volem donar la imatge d'una reconciliació i de que el passat està oblidat. Però ells volen que el govern els demani perdó i això no ho han aconseguit.

-Voste va viure els jocs de Barcelona aqui. Quina és la diferència?

-A Barcelona molta gent esperava els jocs per marxar de la ciutat. Aqui és al revès, tothom els vol viure.

-La torxa ha tingut accidents en el seu recorregut. Un membre del públic la va voler robar i un altre va sortir amb un extintor per apagar-la.

-Són xalats que actúen a títol individual. No és cap moviment organitzat. Només persones que volen atreure l'atenció.

-Contres les marques Adidas i Nike sí que s'han vist moviments força organitzats.

-Aixó sí perque són multinacionals que agafen massa protagonisme i acaven donant ordres als atletes i als comités olímpics.

-Es parla d'unes olimpiades verdes, però l'estadi olímpic s'ha construit amb PVC.

-Què hi farem. Realment aqui hi ha molta consciència ecològica, però és clar, sempre s'escapa algun detall.

yeah.

«ROTLLANA OLIMPICA « El dissabte abans del jocs, Lídia va agafar les seves dues filles i, amb altres membres del Casal Català de Melbourne, va recorrer els mil kilòmetres que la separen de Sydney. Un cop a aquella Universitat, la simfònica va intepretar vàries sardanes, una d´elles composada expressament per un músic australià. Trescents catalans vinguts de diferents ciutats australianes

van fer cinc rotllanes, imitant els aros olímpics. Entre els músics, un altre sabadellenc, l´ex-Jovenívola Joan Jordi Beumala tocava la tenora. Pel só del flabiol, però, es va haver de passar amb el piccolo. Samaranch, que hi era present, va destacar l´esperit de fraternitat que uneix sardanisme i olimpisme.