Elvira Enrich, viure amb el segle «Estic encantada de la vida» 5/10/2000

Ha vingut des de Buenos Aires ha celebrar el seu 100 aniversari a Sabadell. Després de dos dies de viatge, via Zurich en companyia del seu fill Tomás, Elvira Enrich Argemí, 100, el primer que ha fet en arribar al seu Sabadell ha estat visitar el panteó del seus avantpassats al cementiri.

-Però voste no va nèixer a sabadell.

-No. Jo vaig nèixer a Barracas del Sur (Buenos Aires), on el meu pare havia anat a posar una fàbrica tèxtil. Però gatejant ja em van portar cap a Sabadell.

-Per què?

-La meva mare havia mort i el meu pare que es veia sol, no es volia casar amb cap argentina. Deia que només eren bones per beure mate i xerrar amb les veïnes. Vet aqui que va agafar les quatre criatures i va tornar a Espanya.

-A Sabadell.

-Sí. Aqui es va casar amb la meva segona mare. La va enamorar tot passejant pel riu i mirant com les dones rentaven la roba al Ripoll. Era un espectacle allò.

-Què vol dir la seva segona mare?

-Que la primera era estèril, però no m'ho van dir fins els 14 anys. Em va costar moltes llàgrimes fer-me a la idea que aquella dona que m'havia estimat tant no era mare meva.

-Vostè també es va casar?

-Sí i vaig tenir molts fills, però els vaig perdre tots i el 1936 me'n vaig tornar cap a l'Argentina.

-Per la guerra?

-Sí. Vaig fer valdre els drets d'argentina per tornar-hi. Estava casada amb Pere Morral, cosí llunyà del que va posar la bomba al rei. Però el meu sogre, Ramon Morral, era Mestre dels Portants del Sant Crist. Quan va morir li van treure el Sant Crist gros i tot.

-Tornem a la seva història.

-El cas és que com que el meu marit s'havia escapat de la guerra i el volien matar, vam marxar tots cap a l'Argentina, juntament amb el meu germà Francisco Enrich.

-Va estabilitzar allà la seva vida?

-No gaire (riu) perque el meu marit va morir de tuberculosi però a l'any ja em tornava a casar amb un argentí.

-Més bó que per prendre mate?

-I tant. Era descendent de navarresos. Una persona excelent. Amb ell vaig tenir aquest fill (ens escolta).

-Parla un català sense mica d'accent.

-Esteeee... se m'escapa alguna paraula (riu).

-Com aguanta un viatge de dos dies en avió als seus cent anys?

-Amb alegria tot es fa, home. I amb bona voluntat. Físicament només tinc una pròtesi a aquesta cama que em fa patir bastant. Però vaja.

-Amb el bon humor que gasta arribarà als 120 tranquilament.

-Així ho espero. Al menys m'agradaria poder tornar a Sabadell. I això que cada vegada que vinc pregunto per aquell i aquell altre i quasi tots són morts.

-Per això som avui al cementiri?

-M'agrada venir a veure els pares. El cor m'ho demana.

-Hi ha algun racó de Sabadell que no hagi canviat?

-El carrer Domingo Borràs on em vaig criar (carrer Borràs). El vaig veure ahir i estava tant igual que em va fer un sotrac el cor. El demés... A la Riereta hi va nèixer la meva mare i mira en què s'ha convertit!

-Què més recorda?

-Recordo un gran sopar de comiat que el meu pare li va fer a un senyor de Sabadell el 1912 perque l´endemà marxava amb el Titànic. No el vam veure mai mes.

-Vindria a viure a Sabadell?

-No ho sé. Allà hi tinc el fill i els nets. I visc en una residència geriàtrica que em tracten com una reina. Estic encantada de la vida. M'atenen com una nena, ha-ha (vinga a riure).

-L'alegria és la clau de la seva longevitat?

-Pot ser. Jo sempre he sigut així. Si passo una pena penso «mira, Elvira, aguanta i demà serà millor que avui». I les penes me les passo soles. Mai no he volgut entristir als altres.

-Guerres, mares estèrils, dones que renten al riu, fills perduts, tuberculosi, «el sant cristo gros». La seva vida és la història del segle?

-Sí, les he vist de tots colors.

-Quina és la seva conclusió?

-(Pensa) que la gent només es baralla pel poder, per la plata. Tots volen pujar un graó més amunt per omplir-se la butxaca. L'ambició de la plata és el que fa anar malament el món, mata els sentiments.

-Anem a pitjor?

-Em sembla que sí. La ETA no para de matar i si la gent mata és que no estima.Per mi tothom és el meu germà i només que em donin la mà ja estic feliç. A un germà no se'l mata per res del món. Però aqui els maten com a mosques.

Benvinguda al segle XXI

«DOS HALLEYS Poca gent pot presumir d´haver vist dues vegades el cometa Halley. Ella n'és una. La primera va ser el 1910 i ho recorda amb la fascinació d'aquella nena de, també, deu anys.

«Cada nit tota la gent sortia al carrer Domingo Borràs i mirava enlaire. Es veia una estrella grossa, però grossa de veritat. L'estrella amb cúa que li diem» La segona, el 1985 el va veure a l'Argentina. «Però aquesta vegada noméses veia una punteta. Va ser molt millor l´altre».