Anna Garcia: guerrillers i família «Tenen l'autoestima molt baixa» 13/10/2000

La mestre sabadellenca Anna Garcia Zaragoza, 20, ha estat dos mesos a una comunitat rural d'El Salvador, amb alumnes de Magisteri de la UAB. Ha viscut les seqüeles de la guerrilla, ha conviscut amb ex-guerrillers i ha experimentat les dificultats que hi ha per reconstruir un país destrossat.

-Com és una comunitat d'El Salvador?

-Són en plena selva, amb casetes de ciment construides fa sis o set anys. Algunes comencen a tenir llum.

-Com era la teva?

-Jo era a la de Padre Rutilio Grande, el primer capellà que van matar el 1979. Hi vivien salvadorenys que van ser refugiats d'Hondures i Nicaragua durant 10 anys. O sia guerrillers i les seves famílies.

-Tots del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional, FMLN?

-Tots. Les 62 famílies.

-Per què no tornen als seus antics pobles?

-Una mica perque són mal vistos, però també perque la majoria de pobles estàn destruïts i no es poden reconstruïr. Molts ja vivien junts a l'exili.

-Com s'han organitzat?

-Com un poblet en el que tot funciona per assemblees. El president és un guerriller veterà que es vota cada ix anys i fan reunions per tot.

-Tothom té veu i vot?

-Sí. No tothom va a les assemblees, però, els que hi van tenen vot. Jo vaig assistir a una sobre una granja de pollastres, un forn i una plantació. Unes quantes famílies es van comprometre a fer aquella plantació que els finançaven. També es van aprovar unes beques americanes per estudis.

-Encara reben ajut internacional?

-Ja no. En van rebre molt durant la guerra però s'està acavant i se'n queixen. Esperen molt l'ajut extern. Moltíssim.

-No volen ser autosuficients?

-Alguns sí. N'hi ha que tenen moltes ganes de fer coses. Però altres están molt apalancats i molt acostumats a que els hi donin tot. No volen sortir del seu tros de terra, la seva mirpa (blat de moro) i els seus frijoles.

-No treballaven a Hondures i Nicaragua?

-No. Eren en camps de refugiats, els hi portaven el menjar i els hi donaven tot fet. Ara tornen i estan una mica decepcionats perque s'ho han de fer tot ells.

-On vivies tu?

-A casa d'una mestra d'escola de 25 anys i la seva filla de 6.

-Ni pare ni marit?

-No. Viuen soles. Allà és el més normal. Totes les famílies están molt desestructurades. Això sí, al costat mateix hi vivia la seva mare, que era la botiguera de la comunitat, on anavem esmorzar cada dia

-I després d'esmorzar?

-Anavem a l'escola infantil, donavem classes amb les mestres d'allà, suggeriem idees, donavem el menjar als nens i a les 3, quan plegaven, ens reuniem i preparavem la jornada del dia següent.

-Bon rotllo?

-Sí, ens van tractar molt bé. Molt. Però...

-...però?

-Ens va costar moltíssim crear una dinàmica de treball, uns horaris, una mínima higiene. D'entrada, les matemàtiques i la lectura ni te les plantejaves perque allà no hi havia ni ordre ni concert.

-Falta motivació?

-Una mica. Les dues mestres més grans de 30 anys estaven molt desenganyades. Cobren 500 colons, unes 10.000 ptes. al mes, a canvi de treballar tota la setmana i encara han d'estudiar magisteri els caps de setmana. Era molt dur veure-les marxar els dissabtes a les 4 de la matinada en autobús. I més sabent que el viatge ja els costa més del que cobren.

-No vau arreglar res?

-Molt menys del que voliem. Tenen l'autoestima molt baixa i allà tot va tant lent.

-Hi hauràs de tornar?

-De ganes no me'n falten, però ara començo psicopedagogia i m'ho hauré de mirar des de la distància.

La millor perspectiva.

«LA RAÓ DE LA MANDRA Estudis seriosos donen a la indolència dels pobles la culpa del seu subdesenvolupament. Les poques ganes de treballar, però, s´entenen quan una mestre de 43 anys t´explica com la guerra va matar dos dels seus tres fills, com va haver de fugir per la

muntanya amb la família, com es va ajuntar amb un altre home als camps de refugiats de Nicaragua, com li van matar, com es va ajuntar amb un tercer que li va fer quatre fills seguits i va desapareixer. «T´ho explica com una pel.lícula, però a mi se´m quedaven els fríjoles atravessats», diu l´Anna.