Sergi Belbel, autor i director «Tenir èxit és molt dur» 25/10/2000

El dramaturg terrassenc, Sergi Belbel Coslado, 37, va ser ahir al Casal Pere Quart, dins el cicle Sabadelletres, per parlar de Calderon en la seva condició de director d' El alcalde de Zalamea actualment al Teatre Nacional.

-M'equivoco o vostè també vé d'Els Pastorets?

-També, també. Cap els 15-16 anys, primer vaig fer de Rovelló i després de Lluquet.

-Quin dels dos és més Belbel?

-Jo em trobava millor en el paper de Rovelló. És més agraït. El Lluquet és un galan i jo no tinc ni tipus ni veu ni res de galan.

-No s'arriba lluny sino es comença pels Pastorets?

-Jo no diria tant però, de fet, els actors de la meva generació quasi tots l'hem fet. Els Pastorets són tan importants per explicar l'actual moment teatral català com aquell moviment de grups amateurs dels 80. I Terrassa i Sabadell en són dos exemples.

-Dirigeix el que escriu per que no es fia dels altres?

-En absolut. Dels altres me'n fio i molt. Quantes vegades m'han descobert altres directors coses que ni jo mateix havia vist en les meves obres. He vist postes en escena que m'han agradat més que les meves.

-Llavors?

-Generalment me les dirigeixo perque al posar-les en escena jo mateix veig els defectes que tinc escrivint. I això m'ajuda a escriure la propera. Entens?

-Crea a partir dels errors?

-Sí, per exemple a Morir hi havia una mort que, sobre el paper, quedava bé però a l'escenari no m'agradava gens. Vaig dir «ah si? doncs ara veuràs.» I vaig escriure una obra que es moria tothom.

-Més exemples.

-I Després de la Pluja acava amb una escena que quedava massa feliç i vaig escriure una obra en que tothom era molt feliç.

-No para de crear?

-Ai, vols dir?

-M'ho sembla.

-Potser dona aquesta impressiò des de fora perque tinc molta activitat. Però jo no creo tan fàcilment, eh? M'agradara escriure dues o tres obres a l'any i ara estic en una per any.

-Què tenen en comú totes les seves obres?

-Ni idea. Mai no faig anàlisis de les meves obres. El procés de creació és tan inconscient que em resulta impossible. Estic tirant pilores fora, oi?

-Una mica

-Ai escolta, és que no sé que dir.

-L'èxit?

-No creguis. He tingut fracassos.

-Carícies?

-Carícies no va ser un fracàs de públic, però sí de crítica. Tots els crítics de Barcelona van coincidir en que era una obra dolenta i jo doncs... com que m'ho vaig creure, no? Vaig patir una crisi creativa bastant forta. Però a l'estranger les crítiques van ser bones.

-Així és veritat que les seves obres es representen a mig món?

-A mig món no, però sí a Portugal, França, Itàlia, Alemanya (més de 40 posades en escena), Austria Bèlgica, Holanda, Noruega, Anglaterra, Polònia, Canadà, Estats Units i molts països de Llatinoamèrica.

-Té també tant d'èxit en la seva vida social i personal?

-Tenir èxit és molt dur. Cada nou èxit és un pes més en la meva responsabilitat. Ara he demostrar que no perdo i he d'agradar als d'aqui i als d'allà i als...

-«Voler agradar» vol dir fer concessions al públic?

-Vull dir que he d'interessar a tothom. Jo escriuria coses personals, però l 'escenari em frena.

-N'hi ha prou amb que l'interessi a vostè.

-En literatura sí, en teatre no puc.

-Doncs a El temps de Plank ha muntat tot una obra sobre aquella fracció de segon després del Big Bang. De veritat creu que això interessa tothom?

-Bé, reconec que aixó ha estat una petita audàcia per part meva. Però és que realment m'apassionava!

-Pèr què deixa en mans de Ventura Pons el traspàs del seu teatre al cine?

-El cine m'encanta, però mai no he tingut oportunitat ni d'aprendre. No en sé i jo al cine li tinc molt respecte, sap?

-Només que ho intentés se li obririen totes les portes.

-Ai no sé... vols dir?

Serà 'coqueto'!

«SALVEM LA FARANDULA «La Faràndula forma part de la meva història. Per mi era un punt de referència. Sabadell faria malament en deixar-la morir. Un espai tan gran i tan històric, s'ha de restaurar com sigui». Sergi Belbel parla així perque fa vint anys, quan

començava a descubrir el teatre com a passió, venia de la seva ciutat, Terrassa, a La Faràndula de Sabadell. Eren els temps en que La Faràndula tenia un gerent, Ignasi Roda, que fins i tot feia teatre de petit format al vestíbul. En aquell petit escenari, l'actual bar, un jove Belbel hi descubria El Tricicle i «La Mosqueta» de Ruzante.