Carles Capdevila, guionista d'humor «Els grans lectors de guió són mig actors» 24/11/2000

En el creixent imperi dels guionistes que regna als medis audiovisuals catalans, n'hi ha un de l' humor, Carles Capdevila Plandiura, 35, que ahir va donar a l'IES Pau Vila la conferència «Digue'm agosarat: està escrit tot el que surt a la tele?». Malgrat el que sembla indicar el títol, Capdevila no és guionista de La Cosa Nostra, però si de les produccions d'El Terrat, Sense Títol i Malalts de Tele i de l'espai de Catalunya Radio, Alguna pregunta més.

-Com es suporta a TV3 el xàfec de crítiques pels pocs reflexes domostrats la nit de l'assassinat d'Ernest Lluch?

-Jo no estic vinculat a La Cosa Nostra, per tant no sé res del que va passar aquella nit. Només sé que estava gravat.

-La conferència que donaràs avui a Sabadell es diu «Està escrit tot el que surt a la tele?». Ho està?

-No. Els programes d'humor de la tele normalment estan bastant escrits. Però, com es demostra cada dia per la tele, no tot està escrit.

-El marge d'improvisació és 2%, 10%, 50%...?

-Depén. Canvia en cada programa. A Malalts de Tele, per exemple, era poquet, potser un 20%. Als programes d'Andreu Buenafuente hi ha més improvisació.

-El guió es imprescindible?

-Sí, sobre tot en humor. Un gag pensat, rumiat i assajat sempre queda millor.

-Però treu frescor.

-Depén. Els grans lectors de guió són mig actors i interpreten amb tanta naturalitat que sembla que s'ho estiguin pensant.

-Per exemple?

-Toni Soler. La meva gran satisfacció com a guionista de Malalts de tele era que la meva mare no entenia què hi feia jo allà. Em deia que «tot allò que diu el Toni Soler es nota molt que s'ho inventa en aquell moment».

-Un orgull per tu?

-I una preocupació domèstica. La meva mare es pensava que l'enganyava.

-A Malalts de tele volieu imposar paraules de moda?

-No ben bé. El que sí feiem era empenyer paraules que ja estaven circulant pel carrer. Allò de «ni pitjor ni millor, diferent» és un exemple.

-No teniu tan poder com per imposar?

-No, no el tenim. El senyor Sardà a Crónicas Marcianas va voler imposar allò del «Bueno, vale, de acuerdo». Però no va sortir bé. Això no es pot forçar.

-I el «digue'm agosarat»?

-També està agafat del carrer. Nosaltres escrivim la realitat. Tot cas, en subratllem alguns aspectes.

-Caure en gràcia no es cosa de guió.

-Per caure simpàtic s'ha de tenir un instint, un dó natural, ja vé amb el kit de sèrie. Els bons presentadors van modulant el discurs segons la cara del públic. Segons com reacciona, es retalla un aspecte, s'exagera un altre o s´elimina tot un capítol. El públic en directe és la millor arma per rectificar sobre la marxa.

-Tot i que se'l fa aplaudir i riure quan vol el regidor.

-Se'ls demana que s'ho passin bé, però si no els fa gràcia no riuran. Els aplaudiments sí, solen estar marcats. Són necessaris per mantenir el ritme del programa.

-Ocultar que el Paco i el Sebas són actors de La Cubana pot fer perdre la credibilitat?

-No perjudica gens. En realitat tothom ho sap.

-Què va!

-És un joc i prou. No perjudica.

-Tot passa per copiar amb la màxima fidelitat David Letterman, Connan O'Brian i Jay Leno?

-No. Jesús Vàzquez ho va intentar a Antena 3 i va durar dos dies. Es tracta de copiar-los però bé, és a dir, adaptant-los al nostre públic. En realitat, aquests tres també s'ho van copiar del Johnny Carson. Tothom copia tothom.

-Els americans es mullen més. Critiquen durament Bush i Gore.

-No ets el primer que ens acuses de fer un humor tou o poc compromés. Però no estic d'acord. Jo mateix, ara, surto a un microespai en els títols de crèdit de Dona'm una pista i carrego bastant.

-Toni Soler és a punt de tornar a la tele?

-Sí, a la primavera. Amb un programa d'actualitat.

-Malalt total

«EL LLIBRE DEL PAPA Capdevila és l'últim guanyador del Premi d'Humor i Sàtira Pere Quart que atorga l'Ajuntament de Sabadell, amb «Criatura i companyia», un homenatge humorístic als nounats i a la barra de pà, en el sentit més ampli de la paraula, que duen sota el braç. Ja va per la 5ª edició

L'Aïna, 5, i el Nil, 3, no són conscients que els famosos són ells, però parlen molt del llibre del seu pare. «Cada cop que entrem a una llibreria em fan passar una vergonya terrible buscant el llibre del papa perque jo vaig d´incògnit, però ells sempre m'acaven delatant».