Claudi Sarrà, sabadellenc xilè «Allende era un penques» 8/12/2000

Va fugir als 16 anys de Sabadell amb el seu pare, el qui va ser regidor de Cultura d'ERC durant la guerra, Salvador Sarrà. Va fer fortuna Xile, però des de fa un temps, l'industrial Claudi Sarrà carbonell, 76, ve cada any a Sabadell. Es passa quasi tot el mes al Club d'Avis Sant Josep. Demà s'en torna per passar el Nadal amb els seus.

-Diuen que el seu pare va incautar biblioteques i que portava a la txeca als missaires.

-Tot això és un calúmnia. El meu pare va fer més cultura en aquest poble en quatre anys que la que s'havia fet en 500 anys.

-Això és una mica fort. Ho haurà de demostrar.

-És veritat qe va incautar bvivblioteques particuars. Però h iva fer per a que no les cremessin.,

-I allò dels missaires?

-Ell va salvar les esglèsies deSant Fèlix i els Padres. Quan la multitud hi va entrar els va dir «Si voleu cremar, treieu tota la fusta al carrer i cremeu-la fora». Gràcies a aixó es va salvar tot l'interior.

-Tot això és el que va evitar. I el que va construir?

-L'Escola d'Idiomes que va dirigir Joan Ferreter Mora, l'Escola d'Infermeria, l'Escola de la Llar, l'Institut- Escola, l'Institut Obrer que era el segón de la penínusla... Ell ho va fer tot en quatre anys i els altres, després de la guerra, li van destruir en sis mesos.

-No va quedar res?

-Imagini's, després de la guera quan anava a escola a Terrassa, que hi anava a peu cada dia, el capellà no em deixava mirar pel microcoscopi perque mirar els secrets de Déu era un pecat.

-I vau anar a Xile, com Trabal i Oliver.

-Els veia cada dia dia, viviem a la mateixa cantonada. Jo era un nano de 16 anys. L'Oliver era una mica irònic, però tot un homenàs. En Trabal era més sofisticadet. L'Armand Obiols no hi era. Es va quedar a Paris perque tenia una 'liason' sentimental amb el Serra Hunter.

-Com s'hi relacionaven?

-L'Oliver i el Trabal no es van ambientar mai a Xile. Com la meva mare.

-Què li passava a la seva mare?

-Plorava d'amagat del meu pare. mai no es va adaptar a Cile. No volia ni minyona. Deia que feien pudor i que no eren netes (riu). I quan el meu pare li va posar una, la va acomiadar per mare soltera.

-Doncs vostè és ben xilè.

-Però mai no m'he amagat de dir que era nacionalista català. Fins i tot a l'ambaixador espanyol li deia. I només he trepitjat el Centro Español de Santiago tres cops i encara per compromís.

-Com ha viscut els canvis polìtics xilens?

-Vaig conèixer molt a l´Allende, un penques.

-L´Allende un penques?

-Ja ho crec. Estiuejavem al mateix lloc. I era un penques. Tenia quatre o cinc amants reconegudes, s´ emborratava amb els anglesos i americans i es rentava les mans perque deia que li feien pudor de pobre. I als pescadors, els demanava peix, els demanava que li tallessin i li arreglessin bé i mai no va els va pagar.

-No és la imatge que es té d´ell.

-Allà sí. Quan es va presentar com a senador per Valparaíso, al seu poble, Algarrobo, només va treure 179 vots dels 1.500 possibles. Ningú el 'tragava'. El vaig anar a veure a un miting i anava maquillat com un artista de cine, amb pantalons apretats com una dona i amb sandàlies de tres colors sense mitjons. «Vaja marica» va dir la meva dona. Ii ens va sentir! (riu).

-Pinochet mai no vestiria així, és clar.

-Miri, a mi Pinochet em va arruinar. Tenia una farmàcia molt pròspera i ell va alliberar les farmàcies i em va arruinar.

-Però vostè no era empresari industrial?

-Sí, però vaig acavar fart del sindicats. I això que he de reconeixer que els millor treballadors que he tingut han sigut comunistes. Comunistes per eficients. Protestants per obedients. I maputxes (indis) per fidels.

-Seguim amb Pinochet.

-Pinochet era un mal necessari que es va passar de la ratlla.

-I els desapareguts?

-En va matar, és veritat, però no tants com diuen ara. A Espanya vau tenir una guerra de tres anys i nosaltres només la vam tenir de sis mesos.

-Avui la societat xilena ja passa de Pinochet?

-No. Està radicalment dividida. El que passa és que la meitat a favor és silenciosa i la meitat en contra fa molt xivarri.

-El xivarri pot ser bó.

-Jo visc a un barri alt i cada dia passaven les multituds per davant de casa insultant-nos.

Benvingut

«LA BANDERA AN TICATALANA « «La bandera de Sabadell es aticatalana i és una vergonya que onegi als edificis principals de la ciutat». Sarrà ho diu així, amb la mateixa rotunditat amb que ho afirma tot, perque assegura haver trobat a l´Arxiu

Històric de Sabadell un document de l´alcalde Esteve M. Relat en que s´especifica clarament la intenció amb que ès va dissenyar la bandera de Sabadell. «Aquells colors blanc, verd i groc només amaguen la intenció clara de fer oblidar per sempre les quatre barres i la ceba. Ho tinc fotocopiat».