Teresa Roviras, disenyadora a Londres «Jo sempre he viscut en el silenci, m'agrada» 19/12/2000

Les coses li van tant bé que la dissenyadora sabadellenca casada amb un arquitecte xinès, Teresa Roviras Sampere, 35, ja es permet eliminar de la seva cartera de clients els que menys l'interessen. Ara només treballa pels tres millors clients de Londres, la seva ciutat: els magatzems de moda londinencs Joseph, els tapissats de cotxe i productes de luxe, Connolly, i un projecte propi de menjars orgànics.

-Reduir els clients a tres no és un risc?

-Sí, però no volia crèixer més ni emplear més gent. Prefereixo treballar amb els tres milllors clients i fer grans projectes a llarg termini.

-Per què va marxar de Sabadell?

-Jo volia anar a Florència. Però per veure disseny i independitzar-me qualsevol lloc estava bé. M'és fàcil marxar perque no tinc lligams enlloc.

-Doncs a la revista Dessign & Art Direction va declarar que la seva creativitat és herència dels seus pares.

-I és cert. De la meva mare he aprés la sensibilitat i l'estil. Hauria sigut una excelent interiorista o estilista. Té un dó natural. A casa sempre jugavem a canviar els mobles de lloc.

-Una professió forjada des de nena?

-Sí. He crescut en un ambient on els meus pares s'emocionaven perque trobaven una cadira antiga. De molt petita a casa ja mirava revistes de decoració alemanyes, italianes... I el meu pare sempre pintava, dibuixava i enviava christmes per Nadal...

-Casar-se amb un arquitecte xinès de Hong Kong és un altre prova del seu entusiasme per l'exòtic?

-(Riu) Simplement el vaig conèixer a una festa de fi d'any que vaig organitzar aqui. Tots els amics van portar amics i al cap d'uns dies el vaig retrobar a una galeria d'art a Londres. Va resultar que treballavem al mateix carrer, compravem l'entrepà al mateix bar i...

-...i vostè fa cara de xinesa.

-Ja m'ho deien de petita. I no m'agradava gens que m'ho diguessin (riu). Ara m'ho diu la meva sogra, que viu a Hong Kong i és molt espiritual. Diu que jo en una altra vida vaig ser xinesa.

-La seva influència ha canviat el seu estil de disseny?

-No. M'ha canviat més el fet de viure a Londres que el de casar-me amb un xinès.

-Doncs la versió anglesa de la revista Elle parla de l'harmonia catolicisme-zen de la seva llar.

-Hem procurat crear una casa molt austera, quasi monàstica, i sobre tot molt silenciosa. A casa intentem oblidar la feina fins el punt que no tenim ni contestador automàtic. Hem triat un carrer quasi sense trànsit perque hi ha tant pocs sorolls que sembla que estiguem al camp.

-El silenci és un valor?

-Per mi sí. Una de les coses que més em desequilibren és la contaminació acústica i Londres és molt sorollós. Jo sempre he viscut en silenci. M'agrada. Em trobo bé sola. L'Spencer i jo necessitem la calma.

-Arquitecte i xinès. El seu marit reconeix el feng shui?

-I tant. Ara a Londres el feng shui està molt de moda. Suposo que aviat passarà la moda i quedarà l'essència.

-Vostè hi creu?

-No és qüestió de creure-hi. Hi ha coses que són de sentit comú. Algunes supersticions xineses em molesten, però no posar un llit on hi ha corrent d'aire és de sentit comú. Com no posar un mirall davant d'una porta perque, mirant-te al mirall, et pot espantar el qui obre la porta.

-Hi ha paralelismes entre les cultura xinesa i catalana?

-Molts. L'arrós com a plat bàsic, els colors vermell i groc, la importància del nucli familiar...

-Es parla de l'esgotament creatiu dels països rics. Els pobres són més creatius?

-Alguna cosa hi ha d'això. Com més diners tenim, menys coses fem nosaltres mateixos. Molts cops es l'escassedat, de materials o de diners, el que et dona aquella idea. A mi mateixa em sobra informació. En tinc tanta que ja no sé si el que estic creant és meu o no. I això em preocupa.

-El disseny barceloní va morir el 92?

-Ni molt menys. Barcelona segueix sent una capital del disseny, només que ara, sortosament, està més tranquil, la creativitat està més madura. El talent hi és i no m'extranyaria que aviat visquessim una nova explossió del disseny.

Un altre cop l'estudies o dissenyes

«CADA OVELLA AL SEU CORRAL Filla del constructor i pintor Llorenç Roviras, de petita va anar als col.elgis Rocblanc i Montcau la Mola. De jove ballava a la discoteca Concor i estudiava a l´escola Elisava. De gran és la dissenyadora de moda a Londres. Viu a la capital britànica des de fa 12 anys i amb el seu

marit, l´arquitecte de Hong Kong, Spencer Fung, formen una de les parelles més cosmopolites del món artístic londinenc. Però per Nadal torna a Matadepera «perque aqui hi tinc la família, la llengua i la llum»