Ton Ribalta: anti-farmacs «Si has de morir, més val fer-ho en condicions» 28/12/2001

Els metges del Taulí li van diagnosticar càncer i quatre mesos de vida. Però el comerciant de vestits de núvia de la Via Massagué, Ton Ribalta Puig, 51, es va negar a sotmetre's a la quimioteràpia i, des de llavors, viu feliç i sà sense prendre cap medicament ni per un encostipat.

-Com van reaccionar els metges?

-Em van demanar si jo renunciava oficialment a tot allò que ells m´oferien perque, a la vista, de les anàlisis era una cosa perillosa i el temps que em quedava era curt. Quatre mesos, em van dir. Però jo no volia quimio. La quimioteràpia destrueix a moltes persones.

-Què hi deia la família?

-Que m'ho fes mirar. Llavors vaig consultar tres metges més de Sabadell i tos tres van fer una cara molt lletja. Em deien que tenia una cosa dolenta. Jo a tots els deia el mateix: jo penso que estic bé i estic bé i estic bé. I així des del 93.

-Com es troba avui?

-Molt bé.

-La conclusió que es desprén d'aquesta història és que els metges es van equivocar o que vostè es va curar sol.

-Sol no. Jo crec que amb l'energia, un mateix es pot treure tots els mals i regenar els llocs que vols.

-M'esta parlant d'una teràpia alternativa?

-No, no. Jo parlo de concentrar-se i enviar energia a un lloc determinat del teu cos.

-Com?

-Amb molta calma i amb molt de temps. Jo amb el meu cervell creo una energia i la distribueixo a la part del cos que ho necessiti. No sé. No ho sé explicar millor.

-Quí l'ha ensenyat?

-Ningú.

-On ho ha llegit?

-No ho he llegit enlloc. No m'agrada llegir. Però jo me la crec aquesta energia. Per això me la ser crear.

-On? Com? En quina postura?

-Estirat al llit. A vegades amb música relaxant. A vegades amb unes respiracions.

-M'estranya que ningú no li hagi ensenyat.

-Són coses que he sentit aqui i allà i que he posat en pràctica. I el meu germà, que és tècnic en acupuntura, també em va tractar durant uns mesos.

-Així que l'ha ensenyat el seu germà.

-No perque jo en això ja hi creia des d'abans que ell s'hi dediqués.

-No pertany a cap entitat, cap grup naturista, cap associació antifàrmacs?

-No, no. Ni a cap escola ni a res. Tot ho he fet per lliure.

-Què li va donar la força i seguretat per enfrontar-se, en solitari, a metges i familiars?

-Jo savia que estava bé. Ho savia.

-I si ara se li reprodueix el càncer?

-Si he de morir, he de morir. No hi ha res a fer. Aquests que es volen curar només allarguen la malalatia, només pateixen i cada dia estan pitjor. Si hem de morir, més val fer-ho en condicions, sense patir tant.

-No li fa por la mort?

-No. Jo, quan em van dir que em quedaven quatre mesos, vaig preparar un sopar de comiat amb els amics. Crec en la reencarnació.

-Les medicines són dolentes?

-Jo no dic que siguin dolentes. Només dic que jo no hi crec. Abans que tot aquest pastillam, m'estimo mes les herbes. Que tampoc en prenc perque no em fan falta.

-I si té un encostipat?

-El passo. Els encostipats duren uns dies i després es passen. La gràcia està en que no em preocupo de si estic encostipat o no. No li dono més importància i així ell fa el seu curs natural.

-Això val per totes les malalties?

-Sí.

-En set anys no ha estat mai malalt?

-Poquíssimes vegades: una grip, un mal de coll, un mal de ronyons. Però totes les malalties se'n van de la mateixa manera que venen.

-Ni una pastilla en set anys?

-Un dia em vaig prendre un gelocatil i em van sortir panses a la boca. I una altra vegada em vaig rebelar contra els somnífers i vaig dir a partir d'ara dormiré quan i com vulgui. I així ho vaig fer.

El poder de la ment

«UN NO QUE VA SER VITAL La matinada del 16 d´agost de 1993, encara al llit, va començar a vomitar sang. Es va vestir, va agafar una tovallola i, en taxi, va arribar al Taulí. «Els metges em van agafar de seguida per edema pulmonar. Però després de deu dies d'anàlisis em van diagnosticar un tumor a cada ronyó i em van

dir que m'havia d'operar. Jo els vaig dir que no, que me n'anava de l'hospital i que em miressin tant com volguessin, però sense teràpies agressives. Dies després, en una revisió m'anaven a posar una injecció i vaig dir no! Em vaig posar les sabatilles, em vaig vestir i vaig dir prou». Mai més no ha tornat al Taulí.