Núria Feliu, voluntària de la sida «Que tot sigui qüestió de diners és terrorífic» 19/6/2001

Aquest diumenge la popular actriu i cantant catalana Núria Feliu Mestres, 60, va donar recolzament amb la seva presència al Memorial de la Sida que la entitat Actúa va organitzar a la Plaça del Dr. Robert. Després de llegir amb sentiment un cru manifest i emocionar-se amb la lectura de la llista de malalts que han mort aquest any a Sabadell, l'artista, tot cor, es va commoure encara més en aquesta entrevista.

-Un goig tenir-la entre nosaltres.

-Res de nou. Els primers condons que es van repartir a casa nostra ja els donava jo.

-És una històrica de la lluita cointra la sida?

-Sí perque d'això fa més de 20 anys. El Jordi Petit m'ho va demanar i ja ho vaig fer. Em sembla que els que som populars, i dic populars no famosos...

-...quina és la diferència?

-Els famosos ho són per quatre dies. Però als populars la gent ens atura pel carrer i ens diu «ai maca, ets com si fossis de la família». És una cosa més de dintre.

-I deia que...

-Que els populars tenim l'obligacio de tornar a la gent tot l'afecte que ens donen. I una manera de tornar-lo és col.laborant en actes com aquest.

-En quines altres causes col.labora?

-Si no tinc compromisos, jo sempre que em venen a buscar dic que sí. Pel que sigui. Des d'això fins una trobada de geganters.

-Però amb la sida sembla especialment vinculada. Per algun cas personal?

-No. Ni jo estic malalta ni tinc cap familiar. Però sí que tinc molts amics malalts i molts que ja no hi són.

-Fins i tot és voluntària.

-Ho sóc a Sants, el meu poble, el meu barri. Al carrer Comtes de Belloch, tenim una entitat que es diu ABS on van una colla de malalats que es mediquen, hi troben psicòlegs, els ensenyen a cosir, a fer treballs manuals...

-Quina és la seva feina?

-Faig de tot, però ara hem organitzat una coral i jo els dirigeixo. Fem una cantada cada Nadal. I si tinc un amc que es majorista de roba doncs els aconsegueixo una mica de roba. I si puc donar un cop de mà, el dono. Però això no és d'ara, eh?

-Què vol dir?

-Que tot això del voluntariat sembla que s'hagi inventat ara. Però els que ja tenim una certa edat fa anys que fem voluntariat.

-Com era el d'abans?

-Què ha estat sinó un voluntariat anar a l'Orfeó durant tants anys, ballant ballets, estant a totes les mogudes de les associacions de veïns. Els de la meva edat això ho tenim molt assumit i no hem baixat la guàrdia.

-Arriscava?

-Home, córrer davant els grisos era arriscar-se. I donar la cara dalt d'un escenari cantant en català, ja era jugàr-se-la.

-Però vostè era actriu.

-Jo era actriu de teatre experimental. Però quan va sortir la nova cançó vaig prendre un compromís per arrivar a més gent i per normalitzar la cosa.

-Com reacciona davant cada nova mort de sida?

-Jo n'he vist morir molts i en tots els ambients. Primer és l'estupor. Però com m'ha pogut passar això a mi. Després la voluntat de lluitar i lluiten i lluiten, pobrets, i cada dia és una lluita més dura i amb aquella il.lusió. Però vas veient com s'apaguen. O no. Al final n'hi ha que se'n surten.

-Avui més que abans?

-Ja ho crec. Fa vint anys era brutal. Avui al menys allarguen la vida amb condicions prou bones.

-En el seu manifest ha denunciat l'elevat preu dels medicaments.

-Això és terrorífic. Que tot sigui qüestió de diners és terrorífic. La gent no es pot medicar perque no té diners! Hi ha aqui uns interessos de poders econòmics i farmacèutics que no permeten res. Això és tan gros que no té nom, em quedo curta, no sé que dir, és esgarrifós.

-A Sudàfrica els han aconseguit a preu de genèric.

-Sí, però només a Sudàfrica. A la resta d'Africa s'estan morint com sempre.

-Parla amb ràbia. Ha llegit amb ràbia.

-No. No és ràbia. És, és... (s'emociona, pausa llarguíssima)... és pena... pena i tristesa i desesperació per gent tan maca que t'ha deixat. I és... és una llàstima.

----...

-Quan veus aquest tapís i van dient els noms de tots els que ens han deixat...són tan joves. És una tristesa tan profunda.

-Per què no tots els «populars» fan com vostè?

-Perque hi ha gent que passa. Quan el Jordi petit demanava col.laboradors entre els artistes i el Pavlowsky col.laborava i molts d'altres... n'hi havia que es quedaven a casa, que se n'en fumien.

-Digui noms.

-(S'ho rumia una estona) No. En el nostre món ja han quedat prou retratats i prou pena tenen. (Me´l diu off the record)

Serà el nostre secret

«MEDICAR-SE, UNA OPCIO Hi ha qui diu: què em queda? Doncs pel que em queda no em medico i visc intensament fins a l'últim segon. I jo aquesta opció la respecto moltíssim perquè també se'n pot sortir. I a vegades el que es medica no se'n surt. Cada

persona és un món, cada cos reacciona diferent i cadascú té la força mental que té», diu. Núria Feliu és també partidària de la medicina natural, però només com a complement de la tradicional «per netejar els efectes secundaris de l'altra».