Yolanda Gil, víctima de barreres arquitectòniques «Sabadell és un desastre» 21/6/2001

Quan tenim davant una cadira de rodes ens oferim a tot amb amabilitat excessiva, quasi culpable. Però la resta del temps ni pensem en ells, no construïm rampes a la nostra botiga i aparquem el cotxe a la vorera. Per l'ex-campiona de triatló del Club Natació Sabadell i actual atleta en cadira de rodes, Yolanda Gil Marfà, 32, sortir al carrer és una tortura. Només fa dos anys de l'accident, però en aquest temps ja ha descobert la nostre doble mentalitat.

-Què és el pitjor?

-Sortir de casa cada dia és jugàr-se-la. Has de fer equilibris, donar voltes llarguíssimes, circular pel mig del carrer entre cotxes que em fa molta por, demanar que t'ajudin. Tot això és molt humiliant. Però em demanes el pitjor, no?

-Sí.

-Doncs el pitjor són les voreres. Si no és molt alta jo encara la puc pujar perque tinc els braços bé. Però molta gent no els té bé o van amb cadira elèctrica.

-La majoria són altes?

-Sí, molt altes. A part de la Rambla i zones de vianants, tot el centre de Sabadell és un desastre. Jo visc al carrer Portugal i quan surto de casa vaig directament a la Rambla. Però quan entro a algun carrer perdo hores buscant els espais més adients.

-A què t'enfrontes?

-A un pal de telèfons, a la bastida d'una obra, a un cotxe mal aparcat, a un gual inclinat.

-Ho veiem?

-(Som a la Plaça Sant Roc) Mira aqui mateix. Al Banc de Sabadell no hi ha manera d'entrar-hi perque tot són escales. Sort que no en sóc clienta.

-L'Ajuntament?

-Mira-ho tu mateix. La única porta amb rampa, aquesta de l'esquerra, està sempre tancada. Al menys es pot entrar per la Plaça Dr. Robert. (El policia de la porta, amb amabilitat exquisida, l'ajuda a pujar el graó).

-Tothom és sempre tan amable?

-Sí, això m'ha sorprés molt. Tothom és molt solidari amb mi. L'altre dia els acomodadors del Cineart em van ajudar molt.

-Però tu voldries menys ajudes i més rampes.

-Doncs sí perque quan veus que només per anar al cine cal tanta història, se't treuen les ganes. M'agradaria ser més independent i no haver de molestar la gent.

-Estan millor els cines de l'Eix Macià?

-Allà hi ha ascensor. Però em posen a fila 0 i haig de veure tota la pel.lícula torçant el coll. Aquesta cadira no és reclinable.

-Tota obra nova està adaptada?

-Ni molt menys. A la Rambla estan fent botigues noves amb graons.

-Però encara no són obligatòries les rampes?

-Sí, hi ha una norma però ningú la cumpleix. I si ho fan, ho fan malament: molts lavabos de minusvàlids no tenen la barana de la paret.

-Tan amables que són amb tu.

-Sí, però només quan em tenen al davant. A la que em perden de vista ja m'han oblidat. Mira aquest cotxe (som al carrer Migdia). Aparcat damunt la vorera.

-Pots anar per l'altra.

-Fins que em vingui un camió pel darrera circulant amb una roda damunt la vorera.

-Mita'l. Ja el tens aqui.

-Ho veus?

-I no és un. En són tres. Un darrera l'atre! (El primer camioner disminueix la velocitat i s'adapta al nostre pas. Però la situació es fa tan violenta que al final ens demana pas amb molta educació. Ens arrambem a la paret com podem i passen els tres camions fregant-nos el clatell amb el seus retrovisors gegants).

-I a més vaig torta perque la vorera està tan aixafada pels camions que fa baixada. Un dia em volcaré, ja veuràs. Mira ja hem arribat.

-On?

-A la cantonada del Dr. Creuheras. És magnífica. Aqui tens les tres pitjors coses en un metre quadrat: vorera esteta, inclinada i amb pal de senyal de trànsit just al mig.

-Però això és un infern!

-Però si ni les farmàcies tenen rampes. Jo he arribat a la conclusió que les ciutats estàn pensades primer pels cotxes, després pels vianants i finalment per nosaltres.

-L'ordre natural seria exactament el contrari?

-Jo crec que sí. Mira un altre camió per damunt la vorera. Però aquest pot passar, no? (El camioner que surt per Dr. Creuheras, tot delicadesa, ens explica que li fem nosa per agafar la curva).

-Corre! Per aqui!

-No puc! No veus que els contenidors també són damunt la vorera? (S'hi fica com pot fins que queda literalment pressionada entre la paret i el contenidor. El camioner passa i ens dona les gràcies amb un somriure cordial)

-No us fan cas perque sou pocs?

-No som pocs. Som molts. Però ja no gosem sortir de casa. Costa tant anar pel carrer! Jo ja estic aprenent a demanar ajuda a tothom. Però no tothom té tanta cara.

Si us plau, que algú faci alguna cosa

«ATENES 2004 Nedava, corria i pedalava en l'equip femení de Triatló del Club Natació Sabadell. Van fer 10 d'Espanya. Però un dia la forquilla de la bicicleta es va plegar i ella va saltar pel davant lesionant-se la medula.

Després de l'any de rigor a la Vall d'Hebró i l'Institut Goodman s'ha hagut d' acostumar a dos tipus de rodes ben diferents. Ara entrena cada matí a Barcelona els 1.000 i els 1.500 metres i somnia en viatjar als paralímpics d'Atenes 2004. «M'han dit que si entreno fort podré aconseguir-ho».