Carme Pardo, primeres vacances amb 'la nena' «El més lluny que haviem anat era a Blanes» 21/7/2001

La creualtenca Carme Pardo Prior, 68, (a l'esquerra de la fotografia) acava de tornar de les primeres vacances de la seva vida, un miracle que li ha proporcionat el programa Vacances per a Gent Gran dels serveis Socials de l'Ajuntament. El problema no era només que «som de clase molt obrera» sinó, sobre tot, la paràlisi cerebral de la primera dels seus quatre fills, la treballadora del CIPO, Glòria, 42, (a la dreta) que necessita vigilànca constant.

-En 68 anys no havia anat mai de vacances?

-Mai a la vida.

-De veritat mai no havia sortit de Sabadell?

-L'any 1957 quan em vaig casar vam anar de viatge de nuvis a Mallorca i quan va nèixer la Glòria la vam portar a Lourdes amb un d'aquells trens borregueros. La vam ficar en aquella aigua tan freda perque em pensava que es curaria. Però no va servir de gaire.

-Cap altre excursió?

-No. El més lluny que havia anat era a Blanes. Algun cop hem anatcap a Monistrol de Calders o Comarruga, que hi tenim família, però tornem el mateix dia.

-Ni un cap de setmana a la platja?

-No, no. Això mai. A la Glòria no la podem pas deixar sola i viatjar amb ella és una mica complicat.

-Doncs com passaveu els mesos de juliol i agost?

-Sempre ens hem quedat a Sabadell. Eren unes vacances molt tristes. Amb ella no podiem anar i enlloc. I sense ella, que per mi és el més important que hi ha, tampoc.

-Quin és el seu grau de dependència?

-Té una deficiència del 37% i necessita sempre una persona al seu costat.

-Què li heu de fer?

-L'ajudo a banyar-se, la pentino... ella per sí sola mai no s'encendrà el foc ni es farà l'esmorzar. No és capaç. És molt quieta i molt bona nena, però no pot anar enlloc sense la seva mare.

-I així i tot mai no us l'han volguda ni als viatges.

-Fins ara mai. Ja fa anys que escrivim a l'INSERSO i els hi diem mireu que és molt bona nena, que no té atacs epilèptics, que no molesta.

-Però res.

-Res. Sempre ens deien què aquests viatges són per jubilats i que la nena encara no té 65 anys. I és clar, si ella no hi podia anar, nosaltres tampoc hi anavem.

-I en canvi ara...

-Això d'ara ha sigut com si ens toqués la loteria. Ho vam tornar a demanar a l'Ajuntament i aquest cop ens han dit que sí, que podiem anar tots tres a Mallorca.

-Què ha canviat?

-No sé si ha estat el senyor Bustos o la regidora de Serveis Socials, Maria Ramoneda. Tenen motius personals en aquests tema. Em sembla que han sigut aquests socialistes que hi ha ara, perque els d'abans no ens ho feien.

-Només a vosaltres?

-No. Hi havia un altre parella que també duien el seu fill deficient, el Xavi - - - - - ; encantador.

-Com ha anat per Mallorca?

-Ha estat el segon cop que viatjo en avió en tota la meva vida!

-I la relació amb el grup?

-Molt bé. Tothom ens ha acollit bé. Tots estaven per nosaltres i ens hem sentit molt recolzats.

-Quants ereu?

-Unes cinquanta persones, però totes han estat sempre amables amb la Glòria. La feien seure davant de l'autocar amb el Xavi, els saludaven quan entraven al menjador...

-Li ha pujat l'autoestima.

-És clar. La Glòria s'ha sentit protagonista, l 'han fet sentir important, i això per ella ha estat molt important.

-I per vostè?

-També. M'he sentit com «apoiada». Quan veus que la gent accepta la teva filla i que no la deixa de banda, no et sents tan trista. Ens han ajudat a portar aquesta creu.

-Dormieu junts?

-Oh! ens van posar tres llits en una habitació preciosa. No ens vam separar mai.

-La duieu a tot arreu?

-I tant! Cada dia una excursió, un dia a Palma, un dia a Valldemosa, un altre dia a la platja. I allà on anavem, ella sempre era la primera. Vinga, que passin la Glòria i el Xavi, deien la gent del grup. I així els pares no ens sentiem tan desgraciats.

-Una setmana a l'Arenal?

-A l'Hotel Arenal de Palma, un hotel maquíssim. I ens ha sortit regalat. Només hem pagat 25.000 pessetes cada un. Aquest viatge ha sigut la meva felicitat perque he pogut portar la meva filla al costat.

-Ja havieu desesperat?

-Sí. Ho haviem intentat tantes vegades i mai no ens havia sortit bé que fer ara aquest viatge amb la nena i amb una excursió cada dia, ha estat, sí, una felicitat molt gran. Ningú s'esperava que ara volguessin els nens deficients.

-Ahir hi va haver festa a l'Urpí.

-Sí i quan el senyor Bistos es, va donar la ma al Xavi i a ella, tots dos van dir que ara treballen molt al CIPO per poder anar a Austràlia l´any que ve.

Algun dia, per què no?

«I QUAN NOSALTRES FALTEM? Plantejar el tema es parlar de coses tristes, desgràcies, per tant ella no en vol ni sentir parlar. Defugir el tema, però, no l'elimina i la possibilitat de que els dos pares morin abans que la Glòria és alta. Què passarà llavors amb ella?

Alguns treballadors, ja sense pares, de l'empresa sabadellenca per disminuïts CIPO, viuen a una residència especial. La trista vida extra-familiar, però, suposa un alta medicació que garanteixi la seguretat i això no convenç a tothom.