Anna Montserrat: el dia després de l'atac «No puc tancar els ulls perquè em vénen totes aquelles imatges» 13/9/2001

Si la veu telefònica de Francesc Balcells (ahir a D.S.) era serena, la d'aquesta altra sabadellenca-novaiorquesa, Anna Maria Montserrat Sobré, 38, un dia després de l'atac terrorista, encara era trencada, plorosa, plena de dolor. En aquell moment estava donant classes d'espanyol a l'institut Styvesant High School, a només quatre cantonades de les Torres Bessones. Només una hora abans havia caminat per sota les torres.

-Com ha dormit aquesta nit?

-Fatal. Vaja, no he dormit. Estic amb tranquil.litzants, però no em puc tranquil.litzar. Encara em tremolen les cames. No puc tancar els ulls perquè em vénen totes aquelles imatges.

-Que vostè va veure amb els seus ulls.

-Jo feia una hora que havia baixat a l'estació de metro de Twin Towers i, a l'hora de la primera explosió, ja estava donant classe. Com que a l'aula tenim televisió, la vam connectar, però vèiem el mateix que per la finestra.

-La seva escola és al Downtown?

-A quatre cantonades del World Trade Center. Per això vam veure una bola de foc immensa primer i després molta fumera. Era horrorós... horrorós (se li talla la veu, pausa)... igual que una guerra (plora).

-...

-Una professora que va arribar a l'escola una mica més tard fins i tot va veure com es tirava la gent per les finestres. I una altra professora que té el seu marit treballant a aquell edifici... no en sabia res. És realment horrorós.

-No us va desallotjar la policia?

-Després del segon avió contra la segona torre, va venir la policia i membres de seguretat ens van desallotjar. Son 3.000 alumnes de 10 a 14 anys, però es van portar superbé.

-Sense pànic?

-Ni pànic ni histerisme ni allaus. Vam estar una bona estona a la classe, esperant ordres, i cap a les 9'50, poc abans de 'col.lapsar' (ensorrar-se) la primera torre, ens van fer sortir poc a poc per la porta Nord, perquè la Sud estava plena de policies, ambulàncies i bombers.

-I a caminar?

-A caminar, és clar. No funcionava cap transport públic. Vaig anar al carrer 5 del Village, a l'escola del meu fill de 7 anys, el Derek. El vaig recollir i després tots dos, també caminant, vam anar a buscar el meu marit que treballava al carrer 26.

-Havíeu parlat?

-Sí, però abans d'ensorrar-se els dos edificis. Després els cel.lulars (mòbils) no funcionaven i a les cabines hi havia unes cues tan llargues que al final vaig decidir arribar-m'hi a peu.

-Quin era l'ambient al carrer?

-Tothom sortia corrent de les oficines i anava atabalat d'una banda a l'altra. Tot Nova York era ple de gent caminant de pressa. Només circulaven ambulàncies i bombers, i la policia dirigia la gent cap el Nord. Demanaven que ningú anés cap a baix, pel fum.

-Però viviu a New Jersey. Com vau tornar a casa?

-Només podíem fer-ho amb ferry perquè tots els metros estaven tancats. Vam haver de fer tres hores de cua perquè hi havia milers de persones agafant el vaixell.

-Quin era l'ambient?

-Al vaixell tothom anava callat, ningú no parlava. I avui a Jersey City l'ambient és silenciós, un silenci de mort perquè molts veïns d'aquí treballaven al World Trade Centre.

-Què farà avui? (Són les 8 del matí hora americana)

-Quedar-me a casa tot el dia amb el meu marit i el meu fill, com tothom. El meu institut l'han convertit en hospital d'urgències i local de repòs per a bombers i policies. La majoria d'escoles són tancades.

-Ha fet provisió de queviures?

-No, i la veritat és que ho he sentit per la tele, però jo no he vist fer-ho a ningú. Els supers han obert amb normalitat.

-Hi ha por?

-Sí, una mica. Els polítics ens diuen que això és una ciutat multiètnica i que ningú prengui represàlies contra cap ètnia perquè tots som 'newyorquers'.

-Com ho viu el seu fill?

-El seu problema (pausa, torna a plorar)... el seu problema és que em veu plorar a mi cada dos per tres. Quan el vaig anar a buscar a l'escola, em vaig posar a plorar, li vaig explicar el que passava com vaig poder. Hores d'ara només sap que uns avions han xocat i molta gent ha mort. Ja li explicarem més endavant que es tracta d'un acte terrorista. A casa procurem no mirar massa les notícies de televisió per no obsessionar-lo a ell.

-I el seu marit, el portorriqueny Agustín Gotay?

-Està com jo. Molt afectat. Ell, des de la seva oficina, va veure com s'ensorraven les dues torres i com que no podia parlar amb mi va estar preocupat moltes hores.

-Hi ha esperit de venjança a la població? Ganes de míssil?

-Jo encara no ho veig això. Per ara, només veig gent callada i trista. Tothom està tan impactat que no tenim temps per odiar ningú.

Tot arribarà

«DE PEL.LICULA L'exveïna de l'Av.Barberà Anna Montserrat encara no pot creure el que ha vist. No pot retenir les llàgrimes quan diu «són imatges de cine, però quan ho veus al teu costat penses 'però si això només passa a les pel.lícules!'. Quan

penso que mai més no tornaré a veure la senyora que ven les flors a aquella estació de metro, ni el senyor que em dóna el cafè cada dia... és que no els veurè mai més. A mi em costarà molt tornar a passar per allà. Sempre pensarè en tota la gent que hi va quedar atrapada».