Mercè Viñas, rebesàvia «Que les noies es casin abans dona temps a fer cinc generacions» 27/9/2001

-Ser rebesàvia vol dir que els seus néts tenen néts i això no ho pot dir tothom. Mercè Viñas Camps, 90, vídua de Marc Griera Puigmartí i modista durant 50 anys, té dos fills, set néts, onze besnéts i, des de fa dos mesos, una rebesneta. Gasta tanta salut, lucidesa i alegria que no fora extrany que d'aqui a 20 anys la convertissin en 'requetebesàvia', si és que tal condició existeix.

-S'adona que ser rebesàvia és important?

-Vol dir? Potser n'hi que ho són i no ho diuen.

-Jo no en conec cap.

-Ni jo tampoc. De fet, jo vaig a l'assocació de vídues del carrer Sant Joan i de totes aquelles senyores no n'hi ha cap que ho sigui.

-Com s'arriba a rebesàvia?

-Doncs miri, a la família tothom s'ha enamorat, s'han casat i han tingut fills.

-Una família d'enamoradissos els Griera-Viñas.

-Ah sí. Jo em vaig casar molt enamorada. Ja ho crec, molt. I tots els primers fills han sigut nena. Les noies sempre es casen abans i això ha donat temps a fer les cinc generacions.

-Totes s'han casat joves?

-Abans, casar-se als vint-i-pocs era normal. Però sí, a casa totes ens hem casat molt joves. Jo vaig tenir la Teresa als 21, la Teresa va tenir a la Mercè als 24, la Mercè va tenir a la Berta als 22, i la Berta, que ja és la meva besnéta, ha tingut a la Noa als 21.

-La clau també és la seva salut. Fortíssima, no?

-(El seu fill Marc i la seva néta Mercè, que hi són presents, diuen que té una marxa que no para) Cada dia llegeixo l'Avui i el Diari de Sabadell, encara cuso i toco el piano, vaig a conferències al Casal Pere Quart, l'Òmnium, la Caixa...

-No és de les que passa hores davant la tele?

-Cada dia veig els informatius de TV3 i escolto Catalunya Ràdio. Si vol parlem de Nova York o del conillet Saviola, pobret, (riu). Però el que més m'interessa és la política. No m'avorreix no. Em fan gràcia els polítics, miri (torna a riure).

-És veritat que toca el piano?

-I tant. Vol que li toqui?

-M'agradaria molt.

-(Mentre s'aixeca) el que tinc malament són les cames que he de caminar amb dos bastons, però les mans i els dits els tinc molt bé, veu? (del lleuger moviment de mans damunt el teclat comencen a sortir sardanes, valsos i algun cuplé).

-L'ajuden a casa?

-Ve una senyora dos cops per setmana. Però jo em cuino cada dia, em rento els plats i visc sola a aquesta casa. Però estic tranquila perquè el meu fill viu al pis de dalt i em vé a veure sovint.

-Amb tanta família deu conèixer mig Sabadell?

-Ja ho crec, pensi que tinc 30 nebots.

-Per Nadal tots a casa?

-No, ja no hi cabem. Ara anem al restaurant Cavall Bernat per cap d'any. Però aquest dia de la Mercè tothom ha passat per aqui una hora o altre per felicitar-me. Miri quants rams de flors. I el pati era plé de canalla, semblava una guarderia (vinga a riure).

-Com es porta amb la Noa?

-Ui és preciosa, com una nina. Ahir estava aqui dormint pobreta. És maca, molt maca.

-S'estima diferent un fill que un nét, un besnét i un rebesnét?

-A partir del nét, la feina ja la fa la mare i, per tant, ja és una altra cosa. Ara, del nét al rebesnét tot te'ls estimes igual.

-Espera encara alguna cosa de la vida?

-No, a mi ja no em faria res morir-me, de veritat (fill i neta li retreuen aquestes paraules i li diuen que superarà la reina mare d'Anglaterra). També va amb dos bastons aquella bona dona, com jo. Però a ella l'operen i a mi no em volen operar perquè estic prima. I a més aquella dona no ha treballat mai.

-Si aguanta vint anys més, requetebesàvia.

-Ha-ha-ha (riu de gust). Només em faltava aixó! Ara que potser sí perquè tots els meus avis han mort grans. L'avi Viñas va morir als 86 anys. Era constructor i va fer l'esglèsia del cementiri. I el meu pare va fer la Torrre de l'Aigua.

-Què recorda d'aquella època?

-Jo vaig nèixer al carrer 11 de Setembre que, per cert, es deia 11 de novembre. Anava a la Sagrada Família, davant del Casinet, amb unes monges que tenien carrera i tot. Fins que vam anar a Amèrica.

-A Amèrica?

-A Buenos Aires. Quan jo tenia 4 anys, al meu pare li van oferir feina i vam anar els pares i quatre germans. Un mes en barco en camarot de segona. Però al cap de tres anys l'empresa que li donava la feina es va desfer perquè era franco-alemanya y va esclatar la guerra...

-Està parlant de la 1ª Guerra Mundial?

-La guerra del 14, és clar, entre francesos i alemanys. Els socis es van barallar i vam haver de tornar.

-Què recorda de Buenos Aires?

-Només una cosa. El mosaic del terra de la casa on viviem (riu). Això i el carrer Flores.

Un segle

«ANEM A PITJOR La gent jove sempre tria la paraula més barroera. Mires a un diccionari sis o set paraules iguals i ells sempre trien la més baixa». Per ella, que té perspectiva de sobres, el fet que els joves arribin a casa a les

8 del matí i que parlin malament són signes inequívocs de que el món empitjora. Reconeix que «nosaltres també erem una mica babaus i ens ho creiem tot. Però només els carreters parlaven així de malament i encara perquè el carro se´ls enfonsava al fang i no el treien ni amb la xurriaca»