Geneviève Grau, «la mami» «Jo no sóc pacifista» 29/9/2001

Nascuda a Alger de pare francès i mare irlandesa, va viure a Alemanya com a ocupadora francesa la Primer Guerra Mundial i a la França ocupada pels alemanys la Segona. El 1961 va venir a Sabadell amb el seu segón marit, l'ex-combatent de la FAI, Joan Grau Penedés. Des de llavors el seu pis del carrer Sant Quirze ha estat refugi de marginats, desconsolats, separats o perseguits. Per això, encara avui, la professora d'idiomes llicenciada a la Sorbona, Geneviève Grau Bénéteau, 83, és coneguda com la Mami, estimada per la seva afable hospitalitat i respectada per les seves idees radicals.

-Diuen que el seu besavi, un pagès catòlic de l'Ulster, va amagar a casa seva el fundador de l'IRA, Michael Collins.

-Així és. I la meva cosina, que era una nena, li passava missatges entre els controls britànics.

-Ho diu amb orgull.

-És que n'estic orgullosa. A vegades encara penso (amb una lluentor pícara als ulls) si jo no serè descendent sanguini del mateix Collins. Però... no, no pot ser. La meva besàvia era una senyora molt seria.

-Se sent també identificada anb la lluita nacionalista del país vasc?

-També. Per mi l'únic Déu ha estat la llibertat, per mi i pels altres. Per això venen tants amics a veure'm a casa perque mai em poso amb com pensen els demés.

-Però sempre ha cultivat amistats d'esquerres i prou.

-No, no. Jo a França tinc amics d'extrema dreta. I aqui tinc amics monàrquics. És divertit, oi? Doncs miri contradiccions de la vida.

-En podem dir esperit llibertari?

-Sí, em considero àcrata. No m'agrada anar amb grup. M'agrada estar sola, anar per lliure.

-Justifica la lluita armada?

-Em sembla que sí. La lluita armada se'n diu terrorisme o heoricitat segons si la perds o la guanyes. Però és el mateix. La resistència francesa, per exemple, era pur terrorisme.

-Això val també pels atemptats a Amèrica de l'11 de setembre?

-Miri, quan al principi deien per televisió que només havien mort sis persones jo pensava «bé, no es pot fer una truita sense trencar els ous».

-...però?

-Però quan es va saber tot... no em puc treure del cap l'infern que deurien viure aquelles persones que anaven dins l'avió, directes cap a la mort. Havia de ser una cosa horrorosa.

-Injustificable?

-Allò és un conflicte d' imperialismes. L'americà contra el musulmà. I aquests suicides islàmics, què vol que li digui, no tenen personalitat, es deixen portar, anulen la seva individualitat en funció del cos al que pertanyen, com els japonesos o els xinesos. I per mi el més imporant és la individualitat de cada persona, la seva llibertat.

-No admira la heroicitat?

-Com diu Georges Brassens «mourir pour des idees d'acord. Mais de morte lente».

-Li està sortint la vena pacifista.

-No cregui. Jo no en sóc de pacifista. Ja sé que no fa maco dir-ho. Fins i tot em fa una mica de vergonya, però no puc dir que sigui pacifista. No ho sóc.

-Per això va participar a la resistència francesa?

-No hi vaig participar. Ja li dic que no m'agrada està enmarcada en un grup. Però a França em va detenir la Gestapo.

-Què va fer?

-Sortia de nit, desafiant el toc de queda, i arrencava tots els cartells que penjaven ells. I amb un ganivet escrivia per les parets, en alemany, els anglesos guanyaran la guerra.

-La van torturar?

-Sortosament no. Ja era l'època que estaven amables amb els francesos. Em van interrogar contra uns focus de llum davant de cinc persones. Jo els deia que admirava els músics i filòsofs alemanys, cosa que és certa, però no em va servir de gaire.

-Tenia por?

-Molta. M'amagava les mans al darrera perque no veiessin com em tremolaven. Em van fer un estudi grafolòfic per saber si era l'autora de les inscripcions, però com que el comissari francès que li van encarregar era de la resistència, l'analisi va sortir negativa i em van deixar anar.

-La veritat és que vostè mateixa havia sigut ocupadora primer a Algèria i després a Alemanya, en la guerra del 14.

-Ah sí, sí, és cert. Són les contradiccions de la vida. Per mi era divertit comparar les reaccions de la gent a una i altra banda.

-El perill la busca o vostè busca el perill?

-El busco jo (somriu amable). De petita ja saltava tàpies o m'enfilava per les façanes. I a París i Barcelona sempre em ficava pels barris més perillosos. Sempre m'ha agradat la gent marginada. Són les persones que més m'interessen.

-Fins a quin punt?

-Si a un bar trobo un alcohòlic, està tan perdut que veu que li tinc simpatia i sempre s'acava acostant a mi. M'hauria agradat ser psicoanalista i estic contenta perquè la meva filla avui és psicoterapeuta.

-Una vida escandalosa?

-Potser pels altres. Jo mai no he buscat l'escàndol.

Contradiccions de la vida

«AMOR A PRIMERA VISTA Quan ja tenia dos fills del primer matrimoni, va conèixer a un «dancing» de París un sabadellenc tan ben plantat i interessant que s´hi va enamorar a primera vista, se´n va quedar embarassada i se´n va anar a viure amb ell. «De

molt jove ja havia fet col.lectes pels soldats de la república espanyola i sempre pensava que em casaria amb un d´ells», diu tancant els ulls. A Sabadell va tenir tres fills més i, gràcies als idiomes, es va colocar de secretària a empreses tèxtils com Enrich, Artextil, Comadran o Gorina.