Elisa Vergés, col.leccionista de rosaris «Jo no sóc fanàtica, reso quan puc» 16/10/2001

Si voleu fer-la feliç, regaleu-li un rosari. En té 351 i abans que el càncer que la consumeix s'extengui més, vol arribar als 400. Ara mateix, la seva col.lecció de rosaris és el que més motiva a la popular veïna del sector Brutau, ex-teixidora de Molins Germans i dona extrovertida i optimista com n'hi ha poques, Elisa Vergés Claramunt, 68.

-Tots regalats?

-La majoria. El problema és que hi ha senyores que els llencen. Fan neteja d'una casa antiga, no saben què fer-ne i els llencen.

-Això és pecat?

-Jo tinc molt respecte. Jo, els recordatoris i estampes, abans de llençar-los els cremo.

-Vostè els acceptaria, clar.

-I tant! Ni que estiguin trencats o hi falti la creu. Ho accepto tot.

-Com va començar?

-Fa 17 anys. Vaig anar a comprar un quadre per decorar l'entradeta. Però per una vista em demanaven tants cèntims que vaig dir Reina Pura. I la nena em va donar la idea de posar rosaris a la paret en lloc d'un quadre.

-I ara li porten?

-Van començar a portar-me'n les iaies. I, en estar malalta, la gent encara s'hi aboca més.Tothom que va de viatge me'n porta.

-Quí és tothom?

-La gent del barri. Aqui som molt del nostre barri, sap? És una gent molt maca, tothom pregunta l'un per l'altre,ens fem visites. Ara, cadascú a casa seva, eh?

-La seva malaltia és càncer?

-Sí d'ovaris. Ja m'han operat dues vegades i de quimio ja porto 24 ingressos i no sé quantes pastilles a casa. Ja és la tercera vegada que em poso perruca i, a vegades, a casa, sembla que floti.

-Doncs se la veu prou aixerida.

-Ui! jo de petita era un tró. I la vocació del rosari l'he tinguda tota la vida. El meu avi ja el passava i jo, aquest casset, ja és el segón que he fet malbé.

-No l'entenc.

-Sí home, jo ara el rosari el passo amb casset. A veure, esperi, a veure si el sabré engegar.

-Me'l deixa veure?

-És una cinta del Sant Rosari, veu? comentari i res dels quinze misteris. El vaig comprar allà a Barcelona, als 'padres' dominics del carrer Bailén. Jo me l'engego i així puc anar cosint i fent feina. Que truca algú? Clic, el paro.

-Però no s'ha de tenir el rosari a la mà?

-Ara ja no. Si el passes amb casset no cal. Anys enrera havies d'estar asseguda i anar passant misteris amb els dits. Però ara engegues el casset i els 'padres' dominics van dient Déu vos salve Maria i tu vas dient Santa Maria. Què en fa de temps que és així. Des que ho feia la Matilde Almendros per Ràdio Barcelona.

-Se' l posa cada dia?

-Cada dia que en tinc ganes. Depèn. Hi ha dies que em llevo molt malament. Jo reso quan puc. No sóc fanàtica com aquests que diuen que moren per la guerra santa. Miri aquest que maco que és. Llegeixi, llegeixi l'etiqueta.

-Elvireta Sierra.

-Me'l va regalar ella. És una virgueria i te un valor! Aquest dia va venir un xicot que feia 50 anys que no el veia i me'n va un de la Xina.

-Catòlic?

-No, però el rosari també el resen els tibetans. Veu aquell d'allà?, i els hindús. Tots són diferents, oi? I sense creu és clar. I aquest és de Grècia que els ortodoxes, jo els he vist a la tele, el passen pel carrer i tot.

-Això és un collaret?

-No, no. És un rosari xinès, sinò que és pintat tot per dintre, granet a granet. I aquest de Poblet, i aquest de Saint Paul's Cathedral i aquest de Mèxic i aquest de la Virgen del Saliente que me l'han dut aquestes vacances... de tot arreu.

-I aquest anell amb grans?

-És un anell que és un misteri. Cada misteri té deu avemaries, un pare nostre i un glòria. Te'l poses al dit i el vas girant amb el polze.

-Per què vol arribar a 400?

-Perquè em fa il.lusió. I quan en tindré 400 i em portaran el 401, diré doncs ara vull arribar a 500. Miri, sóc així, una iaia així. I si sabés escriure millor...

-Què?

-Doncs que demanaria rosaris a tothom, al senyor bisbe, fins i tot al senyor Aznar perquè diu que la seva dona... potser li podria escriure en català perquè (sense mica d'ironia) diu que a casa seva el practica, oi? que ho dubto, però vaja. Doncs la seva senyora un dia va comprar onze rosaris de cop. Tu t'imagines? me'n podria regalar algun a mi, oi? A vegades hi ha coses que si les enraones...

-Segur que n'ha comprat vostè?

-Escolta (rient), que no sóc tan 'tacaña', eh? Aquest de granets quadrats, veus?, és de Montserrat i l'he comprat jo i aquest i aquest de les missions miri que maco, un misteri de cada color...

-Fem una crida?

-Exacte. Que tothom que tingui un rosari, abans de llençar-lo que li faci arribar a l'Elisa. I jo, si puc, els hi faré una coca. Oi! Quina il.lusió que em faria.

Kirye Eleison

«GENT DEL BARRI Va nèixer a Esparraguera i en el seu col.legi, les dominiques d'aquella població, tenia gran dificultat per passar el rosari en llatí. Potser ha estat aquell trauma infantil el que, ara l'ha dut a submergir-,se amb una devoció més aviat alegre, en el món dels rosaris.

Es va casar amb l'Enric d'Olesa de Montserrat, tots dos van trobar feina al tèxtil i van fer cap a Sabadell. «Em vaig integrar de seguida i, escolta'm, aqui és la meva gent, eh? La gent d'aquest barri sempre ha sigut boníssima».