Fina Molina: la dura empresa familiar «Somriure als clients cada dia era més difícil» 31/10/2001

El restaurant Ca la Fina del carrer Sant Quirze es va haver de trespassar ara fa un any per malaltia del seu propietari, Manuel Romero. Darrera d'aquest fred enunciat s'amaga una història de dolor i lluita que avui, la dona del Manuel i cuinera del restaurant, Fina Molina Artero, 52, vol explicar.

-Quin és el seu missatge?

-Que portar un negoci familiar pot arribar a ser molt dur. I que si a vegades el servei d'un establiment no està tot l'amable que hauria d'estar, que s'intenti comprendre.

-Ho diu per experiència pròpia, és clar.

-Als negocis familiars intentem donar a cada client tot el carinyo, tot el tracte personalitzat que podem. Però... a vegades els problemes familiars són tan greus, que tot trontolla i darrera el teló es passen molts nervis.

-Quin és el seu cas?

-Al meu marit se li va declarar la malaltia amb una hemorràgia fa quatre anys. Va ser una cirrosis, però no d'alcoholisme que consti, sinò d'un virus que li van inocular amb una transfussió de sang 30 anys enrera. Fa tres setmanes li van transplantar el fetge.

-Com el vau tractar?

-Ens ho van fer tot al Taulí amb una cadena humana de metges i infermeres meravellosa. De tota manera la malaltia es va complicar, i vam haver de correr al Clínic primer i Vall d'Hebrón després.

-I el restaurant?

-En poc temps ja vam veure que l'hauriem de deixar. Vam aguantar tan com vam poder. Ellera director del menjador i la seva salut es va anar deteriorant molt ràpidament. Jo desde la cuina aguantava com podia amb personal contractat.

-I amb l'angoixa dins.

-És clar. Somriure als clients cada dia era més difícil perquè l 'únic que jo volia era anar corrents a l'hospital per estar amb el meu marit.

-No el podia veure?

-Molt poc perquè no volia que la gent que venia al menjador trobés res a faltar. haver de dinar fora ja és dur i els voliem fer la vida més agradable. No volia que ningú detectés que teniem problemes. Però jo estava nerviosa, no podia controlar-ho tot i ja no podiem donar a la gent aquell tracte personal.

-Parla com si la clientela també fos una família.

-Doncs sí perque si a un no li agradava el bistec, li canviavem per un pit de pollatre. Voliem que tothom estigués content. I segurament ho estaven perquè ara ens ha trucat moltíssima gent. Dono les gràcies a tots. I sobre tot vull donar les gràcies a l'empresa Viena.

-Li han donat feina?

-Sí. Un cop passat tot em vaig posar a buscar feina, però jo tinc 52 anys i quí t'ha de donar feina a questa edat? Els vaig demanar fer qualsevol cosa perquè jo estava molt acavada i no em veia amb cor de d'assumir responsabilitats.

-Què vol dir qualsevol cosa?

-Només demanava que em deixessin fregar el terra o fer entrepans. M'han donat feina d'ajudant de cuinera a l'Eix Macià i els estic enormement agraïda. Trobar feina als 52 anys és un miracle.

-És compatible amb la malaltia del seu marit?

-Sí perquè cada cop que hem d'anar al metge em donen festa. Ja fa mig any que hi treballo i tots els companys, els caps, tothom m'ha ajudat molt. Jo això ho valoro moltíssim.

-Ja veieu el final del túnel?

-Jo crec que sí, que estem sortint del pou. El Manuel ha patit moltíssim. Ningú no es pot imaginar com s'arriba a patir amb un transplantament. Pateixen tant pobrets que... que no els pots consolar de cap manera.

-Com està ell ara?

-Ja li han donat l'alta i ara, des de fa una setmana, està a casa. Per ara sembla que s'està recuperant lentament, però bé. Espero que es vagi animant.

-Coneix altres empreses familiars en aquesta situació?

-Sí, conec altres casos i per això vull fer saber a tothom que dur un negoci familiar és duríssim. Vull transmetre des d'aqui el meu reconeixement a totes les famílies que aguanten una petita emprea com aquesta. Arribar al final té molt mèrit.

-Vosaltres no heu pogut?

-No i el vam deixar amb tot el dolor del nostre cor. Ara que només podem mirar enrera, perque de projectes ja no en podem tenir, fem balanç. I veiem ben clar que la feina mes important que hem fet en aquesta vida ha estat muntar Ca La Fina. Ell i jo erem un equip ferm, molt treballador i finalment ho vam aconseguir.

-Els seus fills no podien seguir el negoci?

-Tenim tres fills de 30, 28 i 26 anys i un és cuiner, però cap va voler seguir-lo. Ja tenen la seva vida muntada. Jo mateixa podia haver seguit amb algun d'ells. Però estava tan castigada que no m´hi veia amb cor

-Recomanaria als seus fills una empresa familiar?

-No. Pel seu bé, no.

Tornarà a sortir el sol

«UNITS PER LA CUINA Als 16 anys ja es guanyava la vida amb la seva única vocació, la cuina. Al restaurant El Cortijo va conèixer un alte enamorat dels menjadors, el Manuel, i es van casar. Des de llavors van anar del bracet al bar Can Planes, a una

cafeteria franquiciada a Barcelona i al Taula Plena de Vacarisses. Després que ell treballés a la Granja Urpí i ella als menjadors de l´escola Ribatallada, fa 14 anys es van tornar a unir per sempre al Ca La Fina del carrer Sant Quirze. Eren feliços fent feliços als demés.