Ana Fernàndez: el cementiri de Sabadell «El cementiri és el lloc més bell de tota la ciutat» 1/11/2001

Una gentada omplirà avui el cementiri de Sabadell sense adonar-se dels molts detalls urbanístics, artístics i socials que s'hi poden descubrir. Val la pena, doncs, que la professora de l'Escola Pia de Terrassa, historiadora sabadellenca i autora de l'estudi El cementiri de Sant Nicolau (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Ana Fernández Álvarez, ens obri els ulls.

-Què té el cementiri de Sabadell que no tingui cap altre?

-Arquitectònica i escultòricament res especial. Però a diferència de quasi tots els cementiris de Catalunya, el de Sabadell conserva la puresa del traçat urbanístic original. La primera planta era octogonal, símbol de resurrecció. Però des que es reforma en rectangular el segle XIX ha quedat intacte.

-Per què hem tingut aquesta sort?

-Perquè teniem espai per crèixer.

-És aquest factor el que va motivar el seu interès?

-Em vaig decidir pel cementiri quan vaig comprovar que ningú l'havia estudiat abans, que és el museu amb mes obres d'art per metre quadrat i una zona verda privilegiada.

-L'atrau la mort?

-El que m'atrau és la possibilitat de donar a entendre als més joves -jo sóc mestra- el sentit de la pèrdua. Els joves neguen la mort, creuen que tot és substituïble.

-Recomana mirar cementiris?

-Sí. Hem de dirigir la nostra mirada cap a les necròpolis perquè és el que ens arrela a la nostra emocionalitat. Hem de recordar als joves els que hi ha quelcom que és irrecuperable.

-Fer-nos conscients de la mort ens fa tenir-li més o menys por?

-No ho sé. El que sé és que ens fa es viure la vida més intensament. El cementiri és un lloc de vida, no de mort. És un gaudi cultural en el sentit més lúdic del terme, un lloc meravellós per passejar.

-Avui hi anirem tots com borregos.

-Bé, més val anar-hi un dia com a borregos que no anar-hi mai. Jo estic en contra del superconsumisme floral que creix al mateix ritme que decreix el coneixement del llenguatge floral, pràcticament ja perdut. Però sóc partidària de la visita de Tots Sants, encara que sigui multitudinària.

-Per vostè deu ser com casa seva.

-Hi he anat molt, sí. Per classificar tombes, analitzar-les, fotografiar-les.

-Quí habita el cementiri la resta de l'any?

-A part del morbós i la vídua que neteja, he descovert el qui passeja. Molta gent puja al cementiri només per passejar. I no és extrany perque el cementiri és el lloc més bell de tota la ciutat. El traçat neoclàssic és tan burgès i conservador que també és molt tranquilitzador.

-Vostè ho defineix com «la gran conquesta burgesa de la privacitat».

-Es clar, és el lloc on s'exhibeix amb més claredat tot el potencial d' una classe social. És el gran escenari de l'exhibicionisme del poder civil. Entre altres motius perquè a la ciutat del morts els ajuntaments hi interven molt menys que a la ciutat dels vius.

-Aparador de vanitats?

-Sí, però això no és dolent. Totes les cultures utilitzen un objecte per comunicar-se amb el més enllà. I curiosament, com més inversió econòmica més ajuda a suportar la pèrdua.

-El consol costa diners?

-Sí. A Terrassa acaven de construir un mausoleu amb tots els diners que havia estalviat pel pis la noia morta de 22 anys. És un mausoleu de luxe amb microclima interior per les orquídees, blindat amb antibales, un cel amb constelacions estelars... en fí, tot luxe. Però no ho fan per mostrar el seu poder econòmic, sinò per alleugerir el seu infinit dolor.

-I funciona?

-I tant. Les dones sabem molt bé que anar de compres ens treu moltes neures.

-Hi ha falsa modèstia?

-Hi ha vanguardisme pretesament auster, però més per moda que per modèstia.

-Per què els cementiris quasi mai figuren a les guies turístiques?

-Només quan hi ha alguna celebritat enterrada. Però per coneixer una ciutat cal menjar com ells i veure com moren. Als cementiris la gent es deixa anar tan que reflexen de manera molt transparent les relacions socials de la ciutat.

-Vostè ho fa?

-Sí, jo ja tinc el vici. Allà on vaig visito els cementiris jueus, sempre tan sobris, els més meridionsals, més folklòrics. Precisament a Sabadell el sector de nínxols gitanos, els més rebels contra la normativa, també és força suggerent i folklòric. I em sembla molt bé.

-En què ens hem de fixar quan visitem un cementiri?

-El traçat, la concentració de tombres musulmanes, cosa que a Sabadell, i no a Terrassa, encara ens falta, la de tombes luxoses... Si veus mausoleus nous al costat dels vells ja et fas una idea de la mobilitat de capitals de la ciutat.

Ni la mort ens iguala

«ELS CAROL Ja l'escriptor Vila Casas en va fer la caricatura literària dels «Perol» en referència clara a l´espectacular mausoleu de la famíla Carol. Sis adlants gegants i ben armats, no se sap si egipcis o carolingis, sostenen sobre el seu cap una construcció faraònica carregada de símbols.

«Però jo no ho critico, diu somrient Ana Fernàndez, està ben construida, ben pensada i és pur Wagner. Per mi té banda sonora perquè cada cop que la veig sento fragments d'òpera dins el meu cap».