Pere Vilanova: Israel-Palestina «La generació actual ja està perduda per solucionar el conflicte» 23/11/2001

El catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona i director d'aquell Departament de Dret Constitucional, Pere Vilanova Trías, 51, ha estat a la Fundació Caixa de Sabadell per parlar amb molt pessimisme del conflicte entre Israel i Palestina dins el cinquè Cicle Aranguren.

-No li veu solució?

-No veig cap possibilitat que es repeteixi una negociació de pau en els propers 15 o 20 anys.

-Per què?

-Penso que l'actual generació ja està perduda per a qualsevol negociació. No estan preparats ni programats per a la pau.

-Sempre ha sigut tan pessimista?

-En absolut. Jo vaig creure fermament en el procés de pau de 1993-2000. El primer cop que vaig trepitjar Israel va ser als 17 anys i, des de llavors, hi he tornat moltíssimes vegades. És d'aquells conflictes que t'atrapen. No saps per què, però t'hi impliques.

-Amb simpaties per alguna banda?

-Tinc molts i bons amics tant israelians com palestins. Són amics entre sí i tots admeten que hi ha d'haver dos estats a la zona. A alguns potser no els veurè mai més.

-Per què?

-Perque han perdut la batalla i, mentre la situació sigui tan negativa, jo no penso tornar-hi. La veritat és que tampoc no volia donar més conferències sobre el tema i, miri, avui sóc aqui.

-Encara no sé si és pro-palestí o pro-israelià.

-Sóc pro-procés de pau i pro-estat palestí. Miri, quan dono una conferència, les majors crítiques les rebo dels radicals de tots dos bàndols. I, oh casualitat, els palestins més radicals els trobo entre la intelectualitat de, per exemple, la universitat de Columbia de Nova York. Sempre són Mister No.

-Què els respón?

-Els recordo que als camps de refugiats palestins hi ha gent des de 1948 i els pregunto quàntes generacions més de palestins volen que hi morin allà. Quí sóc jo per dir-li a Arafat que no és prou radical si, d'aqui una estona, me n'aniré a dormir a casa meva?

-Sembla que ni els atemptats de l'11 de setembre han canviat res en el conflicte.

-Jo no diria tant. No ha ajudat a que la situació millori i, de fet, tampoc abans hi havia massa expectatives de millora. Però tant com dir que no ha canviat res...

-Què ha canviat?

-La situació sobre el terreny s'ha crispat encara més, que ja és a dir, i la ratio setmanal de morts ha augmentat.

-Estats Units recolza ara més o menys a Israel?

-L'administració Bush, obligada per la coalició amb els països àrabs, s'ha vist obligada a ser més crítica amb Sharon. Bush ha reconegut oficialment fins a tres vegades la necessitat d'un estat palestí.

-I ens el hem de creure?

-És un canvi políticament significatiu i Sharon està més crispat amb Estats Units. Però, efectivament, no necessàriament ha de tenir una influencia a curt termini.

-Es diu de Sharon que és un assassí però, la veritat, és que l'ha votat el poble israelià, no?

-No. Això també s'ha de matizar. En realitat, el seu partit, el Likud només té 17 dels 120 escons, un 12%. Ha de governar amb una coalició de vuit partits.

-És o no un assassí?

-Israel va declarar la guerra del Líban de 1982 quan ell era ministre de Defensa i en aquell setembre hi va haver les matances de Sabra i Shatila que, tot i ser executades per milicians cristians libanesos, es van fer sota el seu consentiment. En Dret de Guerra seria la responsabilitat de les forces ocupants.

-Què en pensa vostè?

-A mi és un individu que no em mereix cap confiança. Té una mentalitat perillosament agressiva i simplista. I, des que ell és primer ministre, la seguretat a Israel no només no ha millorat, com va prometre, sinò que ha empitjorat. Aquest home ha estat una desgràcia pel procès de pau.

-Un sirià-galleg deia dissabte en aquesta secció que la matança de Sabra i Shatila va ser pitjor que la de les Torres Bessones.

-Primer no van morir tantes persones sinó 1.800. Tampoc cal exagerar les situacions dramàtiques per refroçar un argument polític.

-El que l'indgnava és que Sabra i Shatila passés desapercebut mentre que els atemptats de l'11 han provocat el bombardejament de tot un país.

-És un argument que entenc, però que no comparteixo. Les matances de Sabra i Shatila no van passar desapercebudes en absolut. Tot el món en va parlar i va ser la crisi definitiva de la intervenció d'Israel al Líban.

-La reacció internacional no ha estat la mateixa.

-Perquè la opinió pública reacciona més quan una cosa és nova que quan hi està acostumada. L'11 de setembre era diferent a tot en tots els aspectes i això suscita una tensió internacional també absolutament nova.

Sempre l'audiència

«INDIGNANT INDIGANCIÓ A Pere Vilanova li indignen certes indignacions. Ell, que critica radicalment la política exterior d'Estats Units, no entén perquè els bombardejos a l'Afganistan han d'indignar més que l'atemptat de les Torres Bessones. Si ens indigna una sola guerra també ens ha d'indignar qualsevol de les 32

guerres que actualment hi ha en marxa al planeta, com la de Sierra Leona, o la del Sud del Sudán on la majoria musulmana està massacrant a la minoria cristiana des de 1978. «O ens indignem per tot o no ens indignem per res».