Miquel Poblet, ciclista Veure l´Induráin en posició és com veure un Ferrari 29/11/2001

Va plegar del ciclisme professional fa 39 anys però alguns dels seus records encara no han estat batuts. Aquests dies, el millor velocista espanyol de tots els temps, al legendari Miquel Poblet Orriols, 73, li han fet un homenatge a Montcada, el seu poble. Com que a les bones èpoques va correr amb la samarreta arlequinada, divendres, convidat pel Centre d'Esports Sabadell, farà la sacada d'honor a l'estadi Creu Alta.

-El ciclista neix o es fa?

-A mi em va fer el meu pare.

-L'obligava?

-No, però tenia una botiga de bicicletes i, tant sí com no, jo havia d'anar amb bici.

-Una sort.

-Home, a mi maleïda la gràcia que em va fer. Jo dels anys 1928 al 1931 estava fins el coco del taller de bicicletes. Com que era l'únic nen del poble amb bici jo m'avorria tot sol. I m'escapava per jugar a futbol amb els amics i amb aquella pilota de sac i cordill que ens feiem. Allò sí que m'agradava.

-Un problema pel seu pare.

-Per aixó em va dir que si volia jugar a futbol, havia de pujar dos cops al dia amb bici al Turó de Montacada, que té una pendent del 18%. I ja em tens cada dia després d'esmorzar i després de dinar pujant el Turó de Montcada.

-Un home llest.

-I tant! Sempre em va tenir enganyat, he-he. Però espera, després al 12 anys, em va bucar colegi a Barcelona perquè hi hagués d'anar amb bici. Quinze quilòmetres d'anar i tornar dos cops al dia, total 60 al dia.

-Així es forja un campió?

-Suposo perquè la primera cursa la vaig guanyar de llarg. Amb aquell entrenament, tu diràs. I allò del aplaudiments i les flors i els petons de les noies ja em va agradar.

-I va correr amb la samarreta arlequinada del Sabadell?

-Abans es feia així. El Barça i l'Espanyol també tenien secció ciclista. Jo, com que era de Montcada, vaig correr la Volta a Catalunya de 1949 amb el maillot arlequinat del Sabadell.

-Per què no amb el Barça?

-Perque a Sabadell jo hi tenia molta família, l'avi, oncles, cosines, negocis. Per comprar algun 'traje' sempre venia a Sabadell he-he.

-Què recorda de Sabadell?

-Recordo que del 1942 al 1944 acavavem les carreres a la Rambla de Sabadell. Feiem cinc voltes a l''apiadero' i pujavem fins a l'Ajuntament amb el Pere Sant, el Prats i tota aquella colla.

-I se'n va anar a Itàlia.

-A Itàlia em vaig adonar que, en plà, el meu pedaleig anava millor a 45 per hora que a 35. Anava més bé en agilitat que en força. M'ho van veure i em van ensenyar a ser un sprinter de veritat.

-Com se n'aprén?

-Hi ha tècniques: col.locar-se bé, estudiar si els demés són més lents o més ràpits que tu, calcular on has de començar l'sprint, sortir de les tancades, aguantar els cops de colze...

-També és un sprinter a la vida? Ho deixa tot per l'últim moment?

-Potser sí. De fet improviso molt. I normalment em surt bé, he-he-he.

-Quasi 40 anys després, continua pensant que aquelles victòries esportives van ser els millors dies de la seva vida?

-No. Quan em vaig casar va ser un dia molt feliç. Porto quasi 50 anys amb la meva dona i això és important. Ara, ser el primer espanyol en guanyar una etapa del Tour i posar-te líder, tampoc s'oblida, eh?

-Aquesta foto del sabadellenc Alguersuari ja és tot un clàssic.

-Això era als Dolomites, al Giro d'Itàlia. Anavem escapats el Botella i jo i a 5 quilòmetres de la meta, per carretera de terra, se'm va punxar una roda. Estic cridant al meu cotxe per a que em vinguin a canviar la roda que me la vaig treure jo mateix per anar més de pressa.

-Va guanyar?

-No. M'hauria posat segón de la general, però em van passar tres o quatre per culpa de la punxada.

-A l'homenatge de Montcada ha conegut Miguel Induráin. De què van parlar?

-De bicicletes, és clar. Li vaig dir com admirava aquella posició que agafava en els contrarrellotges. Aquell casc, aquella esquena, aquella alçada, aquelles olleres... jo estic enamorat d'aquella fotografia. És com veure un Ferrari.

-Ell ha guanyat molts més diners que vostè. Li fa ràbia?

-Gens ni mica. A mi m'ha anat bé i ja estic satisfet.

-El Poblet dels millors temps hauria guanyat l'Induráin dels millors temps?

-En un tour o una volta llarga segur que no perquè jo no tenia la seva regularitat. Ell és molt tranquil, es veu que dormia tota la nit abans d'una cursa. Jo era més impulsiu, la nit abans no podia dormir. En pista potser sí que el guanyaria. O en un sprint.

-Què va fer vostè en retirar-se?

-Vaig ser accionista de la fàbrica de neveres Ignis. Havia corregut per ells a Itàlia i ja ens coneixiem.

-Encara va en bici?

-No (rient). Des d'un dia que em va avançar un que corria a peu, em va desmoralitzar tant ho he deixat.

He, he

«IMBATUT Després d'ell, cap espanyol ha guanyat encara 100 etapes en general, 32 a la Volta a Catalunya, 22 del Giro, ni dos cops la Milà-San Remo. El 1955, abans que Bahamontes, era el primer espanyol que guanyava una etapa del Tour i es posava líder.

Tot i ser sprinter -en realitat un corredor polivalent- tenia un altre récord com a escalador que ha mantingut durant 30 anys, la pujada més ràpida al Tourmalet, que no va ser superat fins fa 4 anys per Richard Virenque.