Pepe Navarro, fotògraf «Avui sóc molt més pobre, però infinitament més lliure» 20/12/2001

Abans de ser fotógraf, el barceloní Pepe Navarro Martí, 47, treballava a «La Caixa». Fins que no ho va poder resistir més. Un bon dia ho va penjar tot i va canviar de vida radicalment. Fins ara no se n'ha penedit. Guanya menys, però viu millor. L'autor dels llibres de fotoperiodisme La Habana, Sarajevo, Niñastros, La voz del Caimán i Humanamante posible exposa aquests dies les fotos que ell tenia penjades a casa seva, amb els mateixos marcs i tot, a Drepaires d'Emaús (Illa,56). Fa uns dies explicava la seva tècnica als alumnes de fotografia de l'Escola Illa (foto).

-Per què dedica la exposició a Rosa Casamartina de Drepaires d'Emaús Sabadell?

-Perquè fa una feina única amb els més marginats.

-Sou amics?

-Ens hem conegut ara. Un dia em va trucar, em va dir que li agradeven els meus llibres i em va demanar una exposició. Jo li vaig dir que això valia diners, però ella em va dir que de diners no en tenia i li he deixat les fotos que tenia a casa.

-Ara les parets de casa seva estan pelades?

-És clar. Són els quadres del meu dormitori, del menjador, etc. Fins i tot els marcs comprats als Encants, encara amb la fotografia que portaven al darrera.

-Vostè també fotografia als marginats.

-Sí, gràcies a la càmera em puc acostar als més necessitats. La fotografia només és un pretexte.

-M'ho explica millor?

-Ahir mateix vaig ser a l'Unitat de Paliatius de Sant Pau. Em van deixar estar tot un dia amb una terminal i vaig fer molt poques fotos. Però van ser unes hores marevelloses parlant de la vida i de la mort amb aquella botiguera de Sant Andreu.

-Era conscient de la seva situació?

-Sí. Sabia perfectament que es troba a les portes de la mort. I ho accepta.

-Està preparant un nou llibre?

-Sí, sobre Barcelona. Només em falta les presons, el final del ramadà, els voluntaris i els nens amb càncer.

-Vaja móns que tria.

-Els mons més rics. L'expressió de qui ha viscut en condicions extremes és mot més interessant, sàbia i rica del que ha viscut sempre en codncions hermètiques.

-Vol dir que en un club de tennis no sabria per on començar?

-Pels vestuaris (riu), segur. Però difícilment trobaria aquesta riquesa humana. Potser hi és, no dic que no, però més amagada. La veritat, prefereixo passar un diumenge amb els drogodepdents de Can Tunis. Ells en tres anys han viscut tota una vida.

-Els paga al menys amb una fotografia?

-Sempre. Això per mi és sagrat.

-Com es canvia de vida d'un dia per l'altre?

-No va ser d'un dia per l'altre. Va ser tot un procés de recuperació d'identitat.

-Què trascendent.

-Quan treballava al departament de marketing de «La Caixa» em vaig adonar que no sabia res de mi. I com que els meus viatges de vacances eren a l'Africa i Filipines, em van obrir la inquietud de sentir-me més a prop del món.

-I ho va deixar tot.

-Sí. Als 39 anys vaig deixar la feina i el sou fixe a final de mes.

-S'ha de ser valent.

-Valent, somniador i... inconscient. Tenia moltes ganes de viure. No em conformava en que cada dia fos igual que l'anterior.

-Ara guanya menys?

-Molt menys. Fa deu anys guanyava més diners dels que guanyo ara, però ara em sento infinitament més lliure.

-La pobresa et fa lliure?

-No. Tampco és això. Jo no sóc pobre. Els pobres estan sentenciats, molt putejats.

-Tot per la fotografia?

-No, jo no volia ser fotògraf, només buscava un camí de creixement personal. Va ser la fotografia que em va trobar a mi i no al revès.

-La seva dona ho va entendre?

-No estava casat. Tenia nòvia. I no ho deuria entendre gaire perquè em va deixar.

-Ha-ha-ha...ui perdó.

-Riu, riu. Ja pots riure. Em vaig enfonsar totalment, però em va fer el favor de la meva vida perquè arran d'aquella depressió vaig acavar a Califòrnia i vaig començar la meva nova vida.

-Per on es comença una nova vida?

-Jo per Médicus Mundi. Em vaig autofinançar viatges a Xiapes, Angola, Cabo Verde i altres llocs on Médicus Mundi tenia projectes i jo els documentava fotogràficament.

-I Califòrnia?

-A Califòrnia hi vaig anar el 1994. Tot un any estudiant fotografia a centres municipals perifèrics de Los Angeles. Com que compartia pis amb hispans, tenia accés als mexicans ilegals, en vaig fer un reportatge i me'l va publicar El Periódico.

-A Humanamente Posible parla d´una fumadora de marihuana que vivia als carrers de Los Angeles.

-Una dona molt sàvia.

La lucidesa del fum

«DE CERO El seu pare era fuster, però com que no li podia pagar el batxillerat, va estudiar Comerç. Malgrat les seves notes impecables, havia de guanyar-se la vida i el van posar de 'botones" al Banesto «el banc més feixista del moment».

Després va estudiar Econòmiques, l'unic que es podia estudiar a les tardes i, més endavant, Història de l'Art. Poeta i escriptor de vocació i pintor frustrat, finalment va descubir que la seva eina d'expressió era la càmara de fotos, «una excusa per acostar-me a la gent».