Miquel Crusafont: adéu a la pesseta «El sistema monetari català del 1400 era més ric que l'euro» 29/12/2001

L'historiador sabadellenc, Miquel Crusafont Sabater, 59, president de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics i especialitzat en moneda medieval, es mira divertit el canvi a l'euro. Li fa gràcia observar-ne l'evolució. Entre els documents de la seva taula, llibres i manuscrits, apareix un «moneder euro». Vol dir que no li falta gens ni mica l'interès per l'actualitat. Però té tanta perspectiva històrica que, en qüestió de monedes, està de tornada de tot.

-L'adéu a la pesseta és una gran pèrdua... o no?

-Home, el numismàtic generalment mira enrere. Ni el col.leccionista més ras col.lecciona novetat.

-Vol dir que passeu de tot?

-Evidentment és una pèrdua però, realment, no ens importa gaire.

-No sembla que preocupi gaire a ningú. Per què no es plora la històrica pesseta?

-Bé, s'han fet actes a Calaf, d'on era originari el ministre català que la va imposar, Laureà Figuerola, a Barcelona i Madrid. I el Comitè d'Honor el presidia el mateix Rei.

-Ni tant sols els catalans hem d'estar tristos o allò de la catalanitat de la pesseta és un fals tòpic?

-No! Això és cert. La pesseta és ben catalana. La meva dona i jo ho hem estudiat a fons i ens ha costat força desmentir el gran Corominas qui afirmava que venia del «peso» argentí.

-I no és cert?

-En absolut. Hi ha dues línies d'investigació que fora llarg d'explicar aqui. Però tant per la via històrica com per la lingüística s'arriba a la conclusió que la pesseta és catalana.

-Faci-me'n cinc cèntims.

-Quan es van fer peces de múltiples de ral, n'hi havia una de dos rals, una de quatre i una de vuit. La de vuit va ser el duro. Però la de dos, que a Castella en deien «real de a dos», a Italia «doppio reale» i a França «double real», a Catalunya, com que era la més petita, sempre en van dir la peceta.

-S'accepta avui definitivament l'orígen català del terme pesseta?

-Sortosament sí. Des que l'Anna Maria i jo ho vam publicar, ja no ho posa en dubte ningú.

-Què en pensa de l'euro?

-Com a instrument de coordinació monetària entre països a mi em fa una mica de por. El trobo massa senzill.

-Ho diu com a historiador numismàtic?

-Sí. A Catalunya ja vam fer alguna cosa semblant fa 600 anys. I va funcionar, però perquè era un sistema més subtil, més refinat.

-Expliqui's.

-Era una confederació d'estats i cada regne (Catalunya, Mallorca, València, Sicília, Cerdenya i Nàpols) tenia la seva moneda pròpia. Només per la franja alta de la moneda n'hi havia una de comuna a tots els països, el florí d'or, que facilitava el gran comerç. La moneda de plata era diferent a cada regne, però intercanviable. I la moneda petita, la de comprar la barra pa, sempre va ser diferent a cada país.

-Vol dir que aquest sistema de la baixa Edat Mitjana és superior al de l'euro?

-Es un sistema més ric, més matisat. Pensem que ara Austria, Bèlgica i Portugal, per exemple, són tan diferents en quant a productivitat, fiscalitat i previsió social, que els més pobres podrien carregar sobre els més rics.

-Ho han volgut fer massa fàcil?

-Crec que sí. Crec que el sistema català del 1400 era més ric, amb més matisos.

-Quin és el problema?

-El crèdit. Fins ara la moneda alemanya tenia un crèdit i l'espanyola un altre. Si les unifiquem, el crèdit promig sempre tirarà cap avall. El diner és covard.

-No deixen surar l'euro?

-Pot ser. Als americans no els interessa que es consolidi ni l'euro ni la potència econòmica europea.

-Avui no interessa un florí d'or?

-No ho coneixen. Jo, a l'últim Congrés Internacional de Numismàtica que es va fer precisament a Brusel.les, els hi vaig explicar. I tots van estar d'acord en que és l'antecedent més clar a l'actual canvi a l'euro.

-Hi ha qui es guarda monedes de pesseta i duro perquè d'aqui uns anys valdran molts diners.

-Ha-ha-ha (gran riallada)

-Això vol dir que no cal?

-Miri, per començar, per a que una moneda es pugui valorar ha d'estar a flor d'encuny, és a dir nova de fàbrica. Pensi que una moneda romana es pot comprar per vint duros.

-Desapereixeran expressions com «pessetero» «sopar de duro» o «més fals que un duro sevillano»?

-Segur que no. Tot i que cal dir que un sopar de duro era un banquet opípar i el duro sevillà, per la seva aleació, era una falsificació més cara que l'original.

-Com s'adaptava abans la gent als canvis de moneda?

-En el 1714, a Catalunya va desapareixer la moneda catalana. Però la gent va continuar comptant en lliures, sous i diners durant 200 anys! Val a dir que era gent poc acostumada als canvis. Nosaltres no tardarem tant... em penso.

Próspeuro any nou

«AMOR NUMISMATIC Acompanya cada paraula amb un somriure i sovint amb una riallada. Potser va ser aquest entusiasme en el que fa i diu, probablemente heredat del seu pare, el paleontòlog homònim, el que va enamorar a la seva dona.

Ella, Anna Maria Balaguer, també és numismàtica. Es van coneixer en un congrés i des de llavors comparteixen casa, fills, càrrecs, estudis i monedes. Investiguen junts i signen junts molts dels treballs publicats. Parlen del florí i el dracma a taula, a la cuina i al llit.