Georges Rabasa, el fill de la Paulina «Per mi Catalunya és Sabadell» 2/06/2002

L'escriptor de Minneápolis, Jordi Rabassa Ribas, 60, va venir ahir a Sabadell des dels Estats Units, per veure com enterraven al panteó de la Família Ribas les cendres de la seva mare, la sabadellenca Paulina morta fa un any a La Jolla (California). Era el seu desig. Filla de la botiga Ribas de joguines i roba per nen del carrer de Gràcia, la Paulina va marxar a Nova York just després de la Guerra Civil per casar-se amb el seu promés el també sabadellenc, Josep Rabasa.

-Va deixar per escrit que volia ser enterrada a Sabadell?

-No calia que ho escrivís. Sempre ho havia dit de paraula. Ens ho havia deixat molt clar.

-I el seu pare?

-Ell sempre va dir que llencessim les cendres a l'Oceà Pacífic i així ho vam fer. Però això del mar a ella mai no li va fer cap gràcia.

-Com es treslladen des d'Estats Units a Sabadell unes cendres funeràries.

-Ha estat molt complicat. Les línies aèries i les empresses de missatgeria ens posaven tantes pegues que al final les hem enviat per correu, però directament a la funerària Torras de Sabadell.

-Heu vingut d´Amèrica tota la família?

-El meu germà Josep Maria, jo mateix, les nostres dones, i els nostres fills, deu en total.

-I aquí us heu trobat amb la família de Sabadell.

-No en tenim d'altra. Tots els nostres parents de pare i de mare són de Sabadell.

-Per què volia ser enterrada a Sabadell una dona que ja era més americana que catalana.

-No ho cregui, no ho cregui. L'any 1944 els meus pares ja es van treslladar a Mèxic i alla hi havia una colònia catalana molt important.

-Els catalans exilats?

-Sí, el meu pare mai no va ser polític i la meva mare tampoc. Però tenien molts amics catalans.

-Què recordava de Sabadell?

-La seva joventut, els passejos per les Rambles, el festejar amb el meu pare. La història d'amor dels meus pares és fantàstica.

-Sóc tot orelles.

-Es van fer nòvios quan ella tenia 17 anys i ell 20. Just abans de la Guerra Civil, ell va marxar com a tècnic cridat per una empresa americana que havia comprat la patent de filadura Casablancas.

-La guerra els va separar?

-Exacte, durant els tres anys de la guerra el pare no podia tornar a Espanya i la mare no en podia sortir. Però s'escrivien cartetes per barco per mantenir el «romance».

-Happy end?

-Sí. Finalment el 1940, el meu pare li va enviar un bitllet de barco, es van trobar a Nova York i l'endemà mateix ja es van casar i can fer un bon tiberi al restaurant ibèric Fornos de Manhattan.

-Parla un català magnífic.

-És clar, és l'idioma que parlaven els meus pares. El meu pare sempre va voler que parlessim anglès, però la meva mare sempre ens va parlar en català.

-Fins i tot a Mèxic?

-El meu germà va nèixer a Mèxic i allà ja es parlava més castellà a casa. Però quan vam tornar als Estats Units, el 1986, jo sempre més vaig parlar català amb els meus pares. Amb els dos.

-Com vivia la seva catalanitat la senyora Paulina?

-No com una patriota sinó, sobretot, pel llenguatge i la cuina. A casa sempre hem menjat paella, mongetes i aquells canelons que només feu aquí.

-Mentalment catalana?

-Els fills sempre la vam considerar una mica antiquada.

-No us deixava sortir amb noies?

-Sí, però perquè erem nois. Si haguessim estat noies segur que no ens hagués deixat (riu). I quan portavem una noia a casa, l'entrevistava, la mirava de dalt a baix i els hi feia unes repassades (torna a riure). Sempre deia que no vestien prou bé. Ella, com que era de la casa Ribas, s'hi mirava molt en el vestir.

-Què enyorava?

-La seva esglèsia, el seu teatre, aquest magnífic edifici de la Caixa de Sabadell que tenia just al davant de casa.

-Venia per aqui?

-Ultimament cada dos anys. Li agradava anar a veure les folklòriques, sobretot la Lola Flores, els fills de la Lola Flores i la Isabel Pantoja. Ah! I el Raphael li encantava.

-Això no és gaire català.

-També l'he vista ballar sardanes i cantar amb l'Orfeó.

-Vostè té alguna cosa de sabadellenc?

-Jo crec que sí. Res gaire específic, però jo als 12 anys vaig passar tot un estiu corrent per aquest carrer de Gràcia amb els meus cosins.

-Quín té de sabadellenc?

-Doncs el mateix que català. Per mi Catalunya és Sabadell. Barcelona és una ciutat massa internacional. Quan la meva mare parlava de Catalunya era això i prou: el seu Sabadell.

-Però vostè a Amèrica es fa dir Georges. Se n'amaga?

-De cap manera! Fins i tot porto un adhesiu amb les quatre barres i la C de Catalunya al cotxe.

O.K.

« LA DIVA EN RETROCÉS La novel.la que estic acavant, «La diva en retrocés» està inspirada en la història d'amor dels meus pares. De fet la protagonista és una barreja d'ella i Montserrat Caballé», diu. Com la Paulina, la diva del llibre va viure la guerra civil catalana abans d'emigrar als EUA.

Georges Rabasa, però, no tenia pensat ni tant sols mencionar Sabadell en el seu text. Després de les nostres súpliques, però, va reconèixer que encara és a temps de posar-l'hi i que ho farà. Quedarà molt millor.