Xavier Casanellas: Cancún en una hora «La llibertat no és tenir sort, és una manera de viure» 16/07/2002

Se t'acosta pel carrer una noia amb una càmera de televisió i et regala un viatge a Cancún, però només si agafes l'avió ara mateix i tot sol. La majoria diuen que no, però el cerdanyolenc Xavier Casanellas Coca, 32, va dir que sí, va arribar a l'Aeroport abans que el seu rival i ahir mateix, després d'una setmana paradisiaca a les platges mexicanes, ahir mateix va ensenyar aquesta foto de Cancún i altres al programa «Qui corre, vola» de TV3.

-On et van enganxar?

-Al quiosc de Barcelona on treballo, al barri de Gràcia. Se'm va presentar la Ruth de TV3 i em diu que fa una hora que busca gent per anar a Cancún, però que tothom li diu que no.

-I tu vas dir que sí.

-Immediatament.

-No tens obligacions?

-Familiars cap. Visc amb els meus pares. De feina, només el quiosc.

-Que no es pot deixar així com així.

-Amb quatre trucades a pares i germans vaig organitzar les suplències durant una setmana.

-No vas desconfiar d'una proposta tan salvatge, sobretot quan el programa encara no s'emetia per TV3?

-A mi em va semblar un joc molt raonable. Si em regalessin un viatge amb totes les facilitats desconfiaria, però si et posen aquesta dificultat del moment, ja ho veus més lògic.

-Doncs tothom diu que no.

-El 99%, sí.

-Tu ets un home més lliure que la majoria?

-Potser sí, però no per sort. La llibertat que tinc me l'he buscada.

-Què vols dir?

-Què es una manera de ser. Sempre aprofito les ocasions. Encara que treballés en una empresa amb un gran sou m'hauria anat a Cancún. A la tornada ja hauriem vist si m'acomiadaven o no.

-Vols dir que ser lliure no és una sort sino una actitud?

-Exacte. En aquest cas està clar que jo tenia que anar-hi.

-En parles com una ideologia.

-Ho és. Tenim una vida, no quatre. Ni tres. Si no molestes a ningú has de fer el que et vé de gust.

-No és tan fàcil.

-Jo procuro fer sempre el que més m'agrada. I menys a la mili ho he anat aconseguint.

-Els demés posem excuses?

-Sí. La gent es posa excuses per no fer el que els agrada. Però només estàs bé amb tu mateix quan fas el que realment vols fer.

-Com una obligació.

-Al menys ho has d'intentar. És que si no fas el que vols et pases la resta de la vida planyent-te per no haver-ho fet. Esperant una segona oportunitat que mai no arribarà.

-Seguim amb la tele. Per què us fan anar als concursants tant amunt i avall?

-Jo me n'hauria anat directament a l'Aeroport sense ni maleta. El meu pare ja em portava el passaport allà directament. Però el programa necessita gravar imatges en moviment, que sembli que hi ha suspens i emociò mentre l'altre concursant està fent el mateix.

-Al final et vas endur maleta.

-Home, un cop a casa, a Cerdanyola, fins i tot vaig agafar la samarreta del Barça... Si volen material, jo els dono material.

-Amb el risc d'arribar últim a l'Aeroport i perdre el vol.

-És el joc. En el pitjor dels casos hauria corregut una estona per no res i després em divertiria explicant-ho als amics.

-I a l'avió.

-Amb xandall, sense afaitar i amb 70 parelles de nuvis a l'avió. Em miraven amb una cara. Jo somreia i pensava 'si sabessiu com he vingut a parar aquí'.

-Com va anar l'estada?

-No em vaig privar de res. Al segon dia ja estava cansat de tant luxe. Tot pagat, tot molt còmode... però ho pots fer igual a Lloret de Mar. I em vaig començar a escapar.

-Escapar?

-Vaig sortir del resort i vaig agafar un autobús d'aquests mexicans plé de gallines i gent apretada.

-Cap a on?

-Ni ho sabia, m'era igual. El cas és que a les 4 de la matinada estava tirat a un poble de mala mort sense poder tornar a l'hotel. No havien vist un turista en sa vida, però vaig xerrar molt amb aquella gent.

-De què?

-Del que esperen de la vida, les seves il.lusions, els seus temors. Vaig estar molt a gust.

-Més escapades?

-El dia següent vaig llogar una moto i vaig anar a espetegar a un altre poble on tot de mexicans amb samarreta verda seguien el Mèxic-Equador del Mundial en pantalla gegant a les 2 de la matinada! Va ser un partit boníssim, molt emocionant. Va guanyar Mèxic 2-1, una banda tocava l'himne, s'abraçaven a cada gol, ploraven, reien. Se'm va posar la pell de gallina.

-No necessites companyia?

-Molt. Jo no disfruto d'una posta de sol sinó tinc algú al costat.

-La soledat és doncs el preu de la llibertat?

-No. Jo allà sempre vaig tenir companyia.

I molt bona segons la foto

« EXIGIR A LA VIDA S i el que tens no et satisfà, has d'intentar canviar-ho. A la vida li has d'exigir felicitat, estàs en el teu dret», diu Casanellas. El seu estil de viure el va fer anadonar, un bon dia, una bona parella, una

bona feina i un bon sou. «No era infeliç, però tot allò tampoc em feia feliç». Un altre dia, desoïnt tots els consells del seu entorn, ho va deixar tot penjat i se'n va anar al Marroc amb bici. No li va passar res. Ara planeja un 2003 amb motxilla de Centreamèrica a la Patagonia. Ho farà.