Marta Clavé, el N.Y. post 11-S «Mai més no penso tornar a la zona zero» 24/07/2002

La veïna de Sentmenat, Marta Clavé Solà, 26, estudiant de traducció d'anglès i francès a Nova York, viu a Brooklyn des de fa quatre anys, a la casa d'un matrimoni d'advocats i un fill de 13 anys. Va viure l'11 de setembre i avui en viu les conseqüències.

-Com està la zona zero?

-No ho sé. Jo només hi vaig anar un dia i no penso tornar-hi mai més.

-Per què?

-Se'm posa la pell de gallina, em fa... no sé, em venen ganes de plorar.

-Per què?

-Hi havia estat tantes vegades, hi havia passejat tant, havia pujat a les torres bessones (foto). Quan vaig allà m'imagino els crits, la gent saltant per la finestra i... no ho resisteixo.

-Et sents americana?

-No. No sóc gens patriota. Jo sóc catalana. Però a la zona zero hi vaig anar precisament per unes amigues catalanes que em deien tira fotos. Però no tenia esma ni per fer fotos. No puc, em fa massa respecte.

-És cosa de turistes?

-És clar perquè és molt espectacular. La superfície devastada és enorme i el forat sota terra molt més profund del que t'imagines. Els treballadors allà al mig els veus com formiguetes. És bestial.

-Com ho vas viure?

-Aquell dia no vaig anar a l'escola, que es molt a prop de les Torres Bessones i la van desallotjar.

-Una sort.

-Estava fent una altra classe al carrer 68. Quan vaig voler tornar a casa ja estava tot tallat, sense metro ni autobusos i em vaig posar a caminar amb una riuada de gent.

-Nerviosa?

-Els nervis per trucar als meus pares. Hi havia cúa a totes les cabines de telèfon i quan em tocava... línies col.lapsades.

-Pànic?

-No. L'ambient era d'amistat entre tothom. Tots parlavem entre nosaltres, estavem units, escoltavem les notícies a les ràdios dels cotxes. Me'n vaig anar al carrer 59 per agafar el Queensborough Bridge que uneix Manhattan amb Queens i allà la gent saltava a l'autopista per demanar als conductors que els portessin a casa.

-I tu?

-Al final vaig compartir un taxi amb uns nois i encara vaig caminar una hora fins a Brooklyn. Un cop a casa vaig posar la tele i em vaig quedar gelada. No m'ho podia creure.

-Continua avui aquella unió?

-No. La gent segueix igual. Allò només va ser els primers dies.

-Els novaiorquesos després de l'11-S estan tristos?

-Només quan en parlen. La vida continua i han fet bandera del «We stand united». Volen demostrar tothom que no es deixen enfonsar.

-Més porucs?

-No. Apart dels familiars de les víctimes, que tenen molt poder, tothom fa vida normal. El senyor de la casa on visc segueix agafant avions cap a Kuwait i Arabia Saudí. Jo no el veig gens espantat.

-Més patriotes?

-Potser sí. Les banderes segueixen a tot arreu i la gent porta mocadors al cap amb les barres i estrelles, pins, xapes.

-La família amb la que vius ho són?

-No. Ells eren molt del Clinton i són molt poc del Bush.

-Rebutxen el bombardeig d' Afganistan?

-No ho crec. El nano de 13 anys el volia i als pares no els va molestar.

-Són avui més xenòfobs?

-Sempre ho han sigut una mica. Jo encara tinc sort de ser europea. però els musulmans pobrets...

-Què?

-L'altre dia els passatgers d'un avió van assaltar uns indis, que a més són un grup de música molt famós, només per l'aspecte.

-Quin és el N.Y. que estimes?

-El de la gent. Aquella barreja de races i llengües és explosiva. Per mi té un atractiu increïble. Jo tinc amics japonesos, àrabs, filipins, finlandesos, haitians.

-I?

-I resulta que, per exemple, a l'illa caribenya de Saint Lucia, que ni surt al mapa, les dones tenen les mateixes manies a l'hora de rentar els plats i col.locar-los que té la meva mare a Sentmenat.

-Tots som iguals?

-Tampoc és això perquè després també t'adones que en aquesta mateix illa del Carib hi ha una gran emigració xinesa i sueca!

-Vas de pal a pal?

-És que Nova York és la meca del cosmopolitisme, però també del localisme. Aquells carrers estrets del Chinatown són com un poblet i hi viu gent que no ha sortit mai d'allà.

-Xocant.

-Tot és xocant. Allà tots els patrons es destrueixen. El tòpic que els americans mengen malament, per ,exemple, é fals.

-Quin és el teu racó?

-L'East Village. Tothom va al seu rotllo, tothom vesteix com vol, ningú et mira i pots dinar a restaurants barats de tot el món. És respira un ambient molt jove, gent una mica rara, i gens turístic.

I Love N.Y.

« CONTRA DELINQUÜENCIA, ESPECULACIÓ El tòpic del barri perillós es va diluïnt. En part, per la campanya antidelinqüència del l´alcalde Rudolph Giuliani i en part pel creixent preu del sól.

«El meu barri, Brooklyn, diu Marta Clavé, té fama de bandes, però hi viu l´Spike Lee i en la meva zona tot són blancs benestants». Els preus a Harlem, Bedford, Washington Hydes, East Village i el Bronx no paren de pujar. Una nova classe mitja substitueix a la més més humil que ha hagut de marxar. El problema el tenen ara New Jersey.