Jaume Cabanach, detectiu degà de Mallorca «El més agradable és dir a algú que no l'enganya ningú» 6/09/2002

Se'n va anar de Sabadell fa 35 anys. Va anar a raure a Palma de Mallorca i allà es va convertir en el primer detectiu privat de les Balears. Avui és vocal de l'Asociación Nacional de Detectives Privados de España i, a les illes, se'l considera el degà de la professió. Jaume Cabanach Orpella, 69, casat amb una gallega i pare d'un altre Jaume Cabanach que li segueix el negoci de 60 empleats Detectives Cabanach, ja només vé a Sabadell per funerals.

-Per què va marxar de Sabadell?

-Perquè el meu pare em feia treballar de mecànic, feia templaços pels telers de Sabadell. Però a mí allò no m'agradava gens.

-Com va entrar en el món dels detectius?

-En vaig conèixer un parell a Barcelona i alló em va entusiasmar. Aviat vaig decidir muntar la meva empresa i quan vaig veure que a Mallorca no n'hi havia cap, me n'hi en vaig anar.

-La societat mallorquina el va rebre bé?

-Home, el governador no em volia donar el permís perquè deia que jo em posaria en la vida particular de la gent i que això li portaria molts problemes.

-Recorda el primer cas?

-Vaig començar com a detectiu dels hotels Victoria i Fènix. Controlava que la gent de fora no entrés a les habitacions aprofitant les «amistats» que feien entre les clientes en el ball de diumenge. Evitava robaments.

-Emocionant?

-Home, pensi que el porter de nit i el detectiu són els dos grans responsables d'un hotel. A última hora sempre són els que acaven resolent els problemes.

-Per on va seguir la seva carrera?

-Per la casa Renault, que em demanava informes de solvència dels seus clients.

-Les infidelitats encara són el gruix de la vostra feina?

-Ja no. Ara busquem persones desaparegudes, mirem qui pispa els diners de la caixa o si un treballador demana la baixa per fer hores a una altra empresa.

-Disfruta amb la seva feina?

-Sí. Aquesta feina és molt esclava i si no t'agrada no la pots aguantar. No saps mai ni si aquella nit dormiràs a casa o no. I confirmar a un client les seves sospites tampoc no és agradable.

-Què és agradable?

-Demostrar-li que les seves sospites eren infundades. Dir-li a una persona que ningú no l'està enganyant, és una satisfacció.

-No sembla una feina de pel·lícula.

-És que els detectius de les pel·lícules cauen a la piscina i surten secs. Nosaltres sortim mullats. I aixugar el trajo ens costa, eh?

-Cap pel·lícula és real?

-Només El Crack d'Alfredo Landa.

-I el Carbalho de Vázquez Montalbán?

-Home, el Carbalho es molt simpàtic, però... real, no.

-Ha conegut les clavegueres del poder?

-Mmm... no.

-I si fos que sí tampoc m'ho diria.

-Exacte (riu). Els detectius en la nostra feina som apolítics.

-Segur que ha vist convertit en dossier polític algun informe seu.

-Jo... m'estimaria més no contestar això.

-Ja m'ha contestat. Useu aparells estil Bond, James Bond?

-Utilitzem càmares, grabadores, micròfons, però sempre legalment, és a dir, mai dins un domicili particular, ni tant sols en un portal. Dins un cotxe ja és legal.

-Què li diu al qui s'adona que vostè el segueix i se li encara?

-Que s'equivoca. Sempre ho negues tot és clar. Li dius que s'ha equivocat i ja està.

-I si el denuncien?

-Doncs vas al Jutjat, declares la veritat i com que seguir una persona no és il·legal, sempre i quan no et posis al seu costat, sempre s'arxiva el cas.

-Entra en conflicte amb la policia quan investiga el mateix cas?

-No. Si coincidim en un lloc els hi dic «vosotros primero, si estáis vostros ya vendré yo más tarde». Tot molt amigable.

-No els feu nosa?

-Ja no. Aquella rivalitat del Humphrey Bogart amb la policia s' ha acavat.

-Què passa si la persona investigada li ofereix a vostè més diners que el seu client?

-Un detectiu formal i seriós mai no hauria d'acceptar-ho

-Però s'hi ha trobat?

-El que m'he trobat es una senyora que em va fer investigar un cas sabent que no hi havia res i al final em va proposar que fes un informe fals per poder-se separar amb un motiu. M'oferia molts diners, però m'hi vaig negar, és clar.

-A vegades amagar la veritat és el més positiu?

-Nosaltres la veritat no podem amagar-la mai. Com a màxim, ocultem part de la veritat, perquè el culpable ja té prou pena i tampoc cal mortificar-lo.

Com Déu: apreta, però no ofega

« CA LA CARBONERA Va néixer al carrer Reina Eleonor, 75, va estudiar als Escolapis i als «(A)ma- ristes» de la Rambleta i va aprendre mecànica del seu pare «un home tan espavilat que va muntar els primers gasògens als cotxes de Sabadell i després va ser conegut com «el Josep dels templaços», unes peces que fixen

la roba al teler». Té els pares enterrats a Mallorca, la germana a Tarragona i el germà, ex-mecànic municipal, a Sabadell. Ell, des de lluny, recorda amb nostàlgia les farres a Ca la Carbonera, avui Ca la Pepa.