Antoni Pellicer: mobbing al Taulí «Pere Monràs té problemes de personalitat» 27/09/2002

El nou fenòmen del mobbing o assetjament laboral, és a dir, fer la vida impossible a un treballador fins que renuncia «voluntariament», ha funcionat a l'hospital Taulí de Sabadell mentre el dirigia Pere Monràs. La seva víctima més il.lustre ha estat el conegut i estimat director de l'Albada, Antoni Pellicer Honrubia, 65, qui va haver de marxar per la porta falsa. Deu anys després, recuperat d'una forta depressió amb greus consequëncies en la seva vida personal, ha decidit engegar una campanya «perquè aquestes coses no segueixin passant».

-El seu dossier és molt complert.

-Ho és. I a més del mitjans de comunicació, també l'he enviat a tots els directius del Taulí, del Banc de Sabadell, Ajuntament, Generalitat i altres institucions.

-Vol engegar una campanya vostè sol?

-Jo no vull personalitzar la meva lluita contra ningú en particular ni centrar-la en el meu cas. Però vull fer el possible perquè no es repeteixin més casos de mobbing.

-A vostè ja no l'afecta.

-No, però em molesta que en la societat moderna es produeixin atacs tan directes a la dignitat de la persona. No oblidem que els Drets Humans es basen en la dignitat de la persona.

-El seu cas va començar amb Pere Monràs?

-Efectivament. Als pocs mesos del seu nomenament com a director general, Monràs em va començar a desposeïr de les meves atribucions, una rera l'altra, fins que un bon dia ens vam trobar la meva secretària i jo, al meu despatx, sense res a fer. Res!

-Quina era las seva feina?

-Tenia autoritat sobre tot el personal de l'Albada, Avis, Malalts Crònics i Malalts Terminals.

-Què va passar?

-Que va arribar un dia en que ja no podia dir res a ningú, no em passaven trucades, ningú no em consultava res i no em convocaven a cap reunió.

-Com li comunicaven la seva progressiva reducció de funcions?

-Monràs directament mai. És més, erem molt bons amics i ell sempre havia elogiat la meva feina. Però de tant en tant m'arribava un comunicat intern que m'informava d'una nova disposició organitzativa

-Quin va ser el seu pecat?

-Mai no vaig voler perdre la meva independència. Ell volia una fidelitat absoluta a la seva persona i va interpretar que, si no estava amb ell al 100%, estava contra ell.

-Però vostè era membre del consell executiu.

-Evidentment. Però quan corre la veu de que has caigut en desgràcia la gent, per supervivència, s'aparta de tu. Els directius ja no em convidaven a fer el cafè i alguns subordinats ja ni em saludaven. Això va ser molt dur.

-Seguim amb la seva història.

-Finalment no vaig poder més i vaig renunciar. A ningú va semblar importar-li. Em van buscar una sustituta, em van oferir un nou càrrec en el que ja no em feia cas absolutament ningú i em van donar un despatx sense ammoblar.

-Encara va aguantar prou.

-Tot va plegar va durar uns tres anys, fins que un amic em va aconseguir una feina a l'ICS, a Barcelona. Vaig acceptar, però ja em trobava tan malament i desmotivat que vaig desistir a les poques setmanes.

-Els manuals de mobbing defineixen l'assetjador com un psicòpata.

-Bé... de Pere Monràs només podria dir que és un gran seductor, amb greus problemes de personalitat i... i no em vull extendre més.

-Ressentit?

-En absolut. No em queda ni mica de rancúnia. Han passat deu anys, he superat una fortíssima depressió i amb penes i treballs he recuperat la meva autoestima. Ara mateix aniria a sopar amb ell si ho volgués.

-Vostè avui és un jubilat per invalidesa.

-És clar, per depressió. És que mí m'han fet molt mal. Vaig arribar a fer cúa pel subsidi d'atur pensant que, als meus 56 anys, era un inepte, un desgraciat que no servia per res. Prenia ansiolítics pel meu compte, els psiquiatres em receptaven els medicaments més forts i m'ha costat el trencament amb la meva parella.

-Quina és avui la seva situació?

-Sóc un jubilat que cobra una pensió, que viu una vida tranquila i que té una relació familiar magnífica amb quatre fills i cinc néts.

-Llavors per què és complica ara la vida enviant dossiers?

-Per què jo no savia que m'havien fet mobbing. El mes passat, passejant pel FNAC de Barcelona, vaig veure un llibre que en parlava, me'l vaig comprar i vaig quedar parat. Definia exactament el meu cas i es veu que s'està practicant arreu.

-Vol afegir alguna cosa?

-Sí, voldria afegir que el mobbing no és només cosa d'un assetjador moral en concret. En el meu cas la presidència del Taulí n'estava perfectament assabentada i mai no va actuar.

-Hi va haver més mobbing al Taulí?

-Uns quants casos més.

Ho anirem veient

« EL REFERENT ÈTIC Pellicer coneixia els malalts un per un, la seva situació personal i el seu ànim. El magnífic prestigi que encara té la secció de Malalts Terminals, «la única que s'ha salvat», va ser una de les seves obres. La seva dèria sempre va ser millorar la qualitat assistencial des d'una vessant

més humana. A la Generalitat encara el reconeixen com una autoritat en el tema. Avui recomana a les víctimes del mobbing que no facin com ell, que va callar, sinó que ho denunciïn d'entrada a tothom.