Ester Serra, escut humà a Palestina «No és un conflicte entre dos pobles sinó entre violents i no-violents» 2/10/2002

La periodista sabadellenca i estudiant de Relacions Internacionals, Ester Serra Luque, 26, ha decidit que no es pot seguir mirant l'actualitat des de la barrera. Ha passat a l'acció per tal de viure, i no veure per TV, les notícies internacionals. Ahir, tornant de Bòsnia, va estar recordant el seu agost a Palestina.

-De veritat hi vas anar d'escut humà?

-Sí, sóc membre de l'ONG International Solidarity Movement, ISM, i aquesta és la nostra feina.

-Serveix d'alguna cosa posar-se al mig?

-Va servir per desbloquejar el tancament de palestins rodejats per forces israelianes a l'església de la Nativitat a Betlem.

-I tu? Has sigut útil?

-Jo pujava cada dia a alguna de les ambulàncies que havien de creuar els controls militars que acostumen a esperar hores per culpa dels soldats israelians.

-Això és il·legal?

-Sí perquè ho fan deliberadament. Jo he vist una dona parint a un checkpoint. Les ambulàncies de Red Crescent, la Creu Roja d'allà, estan protegides per la convenció de Ginebra, però la veritat és que les tirotegen i apallissen els conductors

-Què l'importa la teva presència al soldat israelià?

-Li importa bastant. Israel depén dels EUA, ha de donar una imatge a la comunitat internacional i els soldats estan molt alliçonats. Si dins una ambulància hi ha un internacional van més en compte.

-Podrien disparar-te a tu.

-Ja ho van fer. Era una bala de goma però, tot i que va atrevassar la motxilla, em va deixar l'esquena ben marcada.

-Com va anar?

-Estava a Qalqilya amb uns companys de l'ISM. És on estan construïnt el mur divisori que, per cert, el fan dos kilòmetres dins el territori palestí. Quan visitavem el poble de Habli, que porten un any assetjats i no poden sortir del poble ni per vendre els seus productes, vam veure com dos soldats de lluny ens apuntaven amb els fusells.

-Per què?

-Per res. Nosaltres ens vam identificar com internacionals. Però com que ells ens seguien apuntat vam girar cúa i, sense correr que és el més perillós, vam recular. Quan estavem d'esquena vam sentir el tret i plaf, just a la meva esquena.

-Què vau fer?

-Apretar a correr és clar. Després vam tornar, vam parlar am ells i ho vam entendre. Són nanos de 18 anys armats fins a les dents, aburrits, tan espantats que es tornen cruels.

-Ell tenen por?

-Totalment. Són víctimes de la propaganda. A l'escola, a la televisió a tot arreu els hi diuen que tot palestí és un terrorista. Els colons disparen des dels seus turons i no els hi fa res matar un nen palestí «perquè és un terrorista en potència».

-Tant com això?

-Sí. Hi ha molt sonat creuat de cables.

-Has tornat amb la síndroma d'Estocolm?

-No. També puc dir que he trobat un capità de l'exèrcit israelià tan amable que fins i tot ens va donar el seu número de mòbil. I en un parell d'ocasions el vam trucar i ens va ajudar.

-Sorprenent.

-És que no és una història de bons i dolents ni d'un poble contra un altre. És una guerra dels violents d'una banda contra els violents de l'altra.

-I els violents són majoria?

-En absolut. A totes dues bandes els violents son minoria.

-Com ho saps?

-Perquè he parlat amb moltíssims palestins i la majoria només volen que els deixin en pau. La majoria es conformen amb el 30% del territori a canvi de treballar, estudiar i riure.

-Bé hi ha terroristes.

-Víctimes de la desesperació. El suicida de la universitat de Tel Aviv era un estudiant excelent, molt inteligent, però no podia sortir del poble ni treballar. Al final es desesperen i decideixen matar-se emportant-se algú per davant.

-A l'altra banda també hi ha por.

-Ho sé. He he pujat als autobusos de Tel Aviv i Jerusalem i amb la por al cos.

-Hi ha pacifistes israelians?

-Moltíssims. Fins i tot una dona a qui li havien matat un amic estava en contra del terrorisme. Hi ha les Dones de Negre i altres entitats. I moltes són mixtes de palestins i israelians barrejats.

-Sharon vol eliminar el poble palestí?

-N'estic convençuda. Sí, els vol fer la vida impossible perqué se'n vagin tots ben lluny.

-Arafat vol eliminar el poble israelià?

-És possible. Així i tot guanyarà les eleccions perquè els palestins, encara que no estiguin d' acord amb ell, volen demostrar unitat.

-Penses tornar-hi?

-D´aquí 15 dies. Perquè no els disparin mentre recollen l´oliva.

-Tot plegat té solució?

-Jo no la veig.

Ningú la veu

« VIOLÈNCIA PSICOLÒGICA El que et desespera és veure per TV com s'està negociant la retirada i que aquella mateixa nit t'entrin els tancs isarelians fins el costat de casa. Això t' esborra tota esperança de futur».

Per Ester Serra el que fa Sharon no és lluita contra el terrorisme sinó violència psicològica planificada. «Una nit entren els sodats israelians, marquen la teva porta amb un ix i et diuen que qualsevol dia et volaran la casa. I efectivament, al cap d'una setmana, un mes o un any, aquella casa vola. La gent no viu».