Montserrat Casals, ex-corresponsal de Catalunya Ràdio «Catalunya Ràdio confon emissora pública amb institucional» 5/10/2002

La popular corresponsal a París de Catalunya Ràdio i una de les millors, la historiadora sabadellenca Montserrat Casals Couturier, 50, autora de la biografia de Mercè Rodoreda, ha estat cessada fulminantment. El cas ha arribat fins al Parlament de Catalunya. Després de treballar a Tele/eXprés, TVE, l'Institut de Cinema Català i El País, el 1990 va marxar a París amb el seu marit, el també periodista Octavi Martí, i els seus dos fills. «La il.lusió de treballar per una emissora pública va fer que acceptés encantada, el 1994, la corresponsalia de Catalunya Ràdio». Amb el temps se'n va penedir.

-Què ha passat?

-Que tant Catalunya Ràdio com TV3 tenen tots els defectes del servei públic i de l'empresa privada.

-Els hi va dir a ells?

-Contínuament. En els últims anys no he parats d'enviar correu interns explicant com funcionen les emissopres públiques a França, Anglaterra o Alemanya. Però mai em van fer cas.

-Què els deia exactament?

-Que les emissores públiques europees o els diaris europeus, que ni tant sols són d'esquerres, ja fa anys que critiquen obertament el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o la Organització Mundial de Comerç. I no passa res.

-Què fan Catalunya Ràdio i TV3?

-Això a ells els costa molt. La meva feina com a corresponsal és transmetre els grans debats que hi ha a Europa i afegir-hi un plus de qualitat. Ells, però, no ho veuen així i, en les meves cròniques, ho havia de fer entrar amb calçador.

-És aquesta la causa de la seva crisi amb la Corporació?

-La meva crisi va començar fa dos anys. El juny del 2000 vaig publicar un article a El País. Deia que Catalunya Ràdio, com a servei públic, s'estava degradant, que cada cop es feia pitjor i que oblidaven que la ràdio la paga el contribuent.

-Pot concretar?

-Confonen els interessos polítics d'ells, que són els que manen, amb el servei públic. Es pensen que la ràdio és d'ells i l'han acavat institucionalitzant, és a dir, convertint-la amb el BOE o, més ben dit, el DOG.

-Això a França no passa?

-No perquè hi ha uns organismes de control molt seriosos.

-Aquí tenim el Consell Audiovisual de Catalunya, CAC.

-Que no té poder executiu i que és una triste componenda perquè està format exclusivament per diputats del Parlament.

-I això no val?

-És clar que no val. Als polítics només els interessa els minuts que surten cada un d'ells a la tele.

-I a França?

-A França el Consell Superior de l'Audivosual està format per professionals, homes bons, independents, consesuats per tothom i elegits amb uns controls rigorosíssims. Allà, si no fas una tasca honorable t'enganxen en dos minuts.

-D'aquí li vé a la BBC el seu prestigi malgrat ser pública?

-Exacte. I a França passa el mateix amb Radio France. I a Alemanya igual. A tots aquets països hi ha un control de la independència informativa absolutament creïble.

-Tampoc tenen publicitat.

-Sí, però també és cert que estan millor dotades. Aquí la Generalitat, si convé, no paga els diners que deu a Catalunya Ràdio durant tot un any. L'emisora es va endeutant un any i un altre i no passa res.

-Tot això l'ha afectat a vostè?

-Sí perquè a cada retall pressupostari, la primera àrea que se'n ressent és la internacional. Aquí només interessen les picabaralles de Pujol i Maragall.

-També a TV3?

-TV3 acaba de tancar la delegació de París. Ara tenen un jovenet que cobra a tant la peça i que té la missió de posar el micro a Artur Mas cada cop que hi va. Ara està content perquè surt a la tele, però d'aquí uns anys s'adonarà de com l'estan explotant.

-Quí mana a Catalunya Ràdio?

-El Consell d'Administració no. Cobren moltíssim, però estan en un plan de qui dia passa any empeny i anar tirant.

-I el sabadellenc Eugeni Cabanes?

-L'Eugeni Cabanes, com el Vicenç Villatoro, acaben d'aterrar i fan el que poden, però l'embolic de les corresponsalíes ja se l'han trobat.

-Totes les corresponsalies?

-Sí perquè això no és un problema meu. A l'Elisabet Sabartés també l'han acomiadat només perquè va dir que des de Mèxic no podia cobrir la crisi Argentina i que li haurien de pagar el viatge a Buenos Aires.

-Quina és ara mateix la seva situació?

-Pràcticament ja estic acomiadada. Ara ens han ofert un nou contracte on diu que no ens pagaran si estem més de 15 dies malalts i que hem de treballar de 6 del matí a 10 de la nit i quasi tota la nit els dies excepcionals. I no em queixo pas d'això perquè els corresponsals som full time, ho comprenc. Però si ens han de despertar a les 4 de la matinada que no ens paguin 150.000 pessetes menys que l'últim redactor de base de la ràdio. I menys vivint a París que és molt més car.

«Arde París»

« LA GOSADIA DEL PARE Del seu pare, el conegut advocat sabadellenc, catalanista, europeísta, entranyable amic dels escriptors de la Colla de Sabadell i un dels pocs intelectuals que van combatre al front, Lluís Casals, ella ha heretat la valentia.

S'ha de ser bastant valent per escriure una article a El País criticant l'emissora on treballes. De la seva mare, francesa que el seu pare va conèixer a l'exili, Montserrat Casals ha heretat la nacionalitat, la llengua, la classe i una mentalitat oberta.