Jordi Griera, sabadellenc recuperat «Els records no em deixaven tornar a Sabadell» 12/7/2003

Va marxar de Sabadell a Mèxic als 8 anys i ha tornat ara. Li feia por emocionar-se i, efectivament, s'està emocionant a cada carrer, a cada plaça i a cada familiar retrobat. Propietari de l'empresa tèxtil mexicana Fieltros Finos SACV, Jordi Griera Vidal, 74, ha vingut amb la seva filla i néts.

-Cercant els orígens?

-I ensenyant-los a la meva filla. Ara li puc ensenyar Sabadell i els meus parents i dir-li «veus? tu vens d'aquí».

-Quines notícies tenieu?

-El meu pare, Pere Griera, es cartejava molt amb la família de Sabadell, però quan va morir vam perdre el contacte.

-Com els ha trobat?

-Per internet. Fa dos anys la meva filla Susana s'hi va posar i de seguida va trobar els meus cosins.

-I a vostè li ha faltat temps per venir.

-No cregui. La meva filla i el meu gendre van organitzar aquest viatge a Sabadell ara fa un any. Però jo no volia venir, em feia por.

-Quina por pot fer tornar a la terra on s'ha nascut?

-Els records no em deixaven venir. Veurà, els meus pares no van acabar gaire amics. No es van divorciar, però tot allò va ser dolorós per mi i pensava que tornar a Sabadell despertaria aquells sentiments.

-Doncs bé ha vingut.

-Això és una història rocambolesca. Miri, jo ja havia decidit no venir a Sabadell. No volia. Però els vaig acompanyar a l'aeroport i allà mateix el meu gendre, sense dir-me res, em va comprar un «boleto» en el mateix avió.

-I els documents?

-Li van a dir a un funcionari d'emigració de l'Aeroport que se m'havia mort un parent a Espanya i em van fer uns papers d'urgència (riu).

-I la maleta?

-He vingut sense maleta, sense roba interior, sense ni respall de dents. Res! El primer que he fet a Sabadell ha sigut anar a El Corte Inglés a comprar camises, pantalons, sabates...

-Quí és el germà que no va voler venir a Espanya a fer la mili?

-Jo. Als 19 anys quan ja treballava a una fàbrica d'estam, vaig rebre una carta d'Espanya. Volien que anés a fer el Servei. Però jo, mira «oidos sordos».

-O sia que és pròfug.

-Doncs sí. I prou que ho vaig patir el 1983, quan vaig venir a Espanya de negocis. Venia a veure una màquina per la fàbrica, però a l'aduana em van mirar el nom, van veure que era pròfug i em van fer esperar una bona estona.

-Ja havia estat a Espanya i no va venir a Sabadell?

-La veritat és que vaig venir a Sabadell sense dir res a ningú. Vaig baixar a Sabadell Estació, al barri de Gràcia, i vaig fer tot el camí fins els Maristes, que es el camí que jo feia de petit.

-Sense buscar familiars?

-Vaig preguntar al carrer Roger de Flor, on vivien els avis, per les famílies Griera i Vidal. Però ningú em va saber dir res. Vaig menjar una botifarra amb mongetes a un bar i vaig tornar a Barcelona en tren.

-La seva filla parla català?

-L'escriu i el llegeix millor que jo, perquè li van ensenyar a l'Orfeó Català de Mèxic. Però no el parla gaire. Ara, que se sent molt de Sabadell i ha volgut tenir la nacionalitat espanyola.

-De veritat he de creure que ella se sent molt de Sabadell?

-Sí perquè me'n sentia parlar a mi. Com jo en vaig sentir parlar tant al meu pare. El meu pare va acollir a casa tants refugiats de la guerra que Sabadell era una presència constant.

-Què us deia de Sabadell el vostre pare?

-Recordava molt la tertúlia del dimecres a l'Euterpe, la nostra casa del carrer Pau Claris, la fàbrica de Cal Seydoux, el Gremi de Fabricants...

-El seu pare va anar a Mèxic fugint de la guerra?

-No. Hi va anar el març de 1936 com a teòric d'una empresa tèxtil. La meva mare, el meu germà i jo hi haviem de marxar el juliol, però va esclatar la guerra i no vam sortir cap a París fins l'octubre. El 16 de desembre el transatlàntic alemany Orinoco ens deixava a Veracruz.

-Va viure doncs l'esclat de la guerra a Sabadell?

-Tenia 8 anys, però recordo moltes esglésies cremades i les bales de canó que em duien del front els meus oncles que eren 'milicianos'.

-Què li diuen els parents d'aquí?

-Tothom diu que si m'assemblo al tiet Marc de físic, però a l'altre tiet de caràcter... Tothom és molt agradable. Ens porten a tot arreu i ens han rebut amb els braços oberts.

-Lliga aquesta ciutat amb el Sabadell del seu record?

-Algunes coses no han canviat gens. He anat al carrer Salut on em va atropellar un cotxe i està igual. I l'esglèsia de la Puríssima també.

-Valia la pena fer «l´esforç» de venir a Sabadell?

-Molt! Molt! Molt!

-Què se'n durà de record?

-Uns setrills. A Mèxic no hi ha oli. A l'amanida s'hi posen llimona!

No saben el què es perden n

«MASSA EMOCIONS Haig de parar la grabadora sovint perquè les llàgrimes no el deixen continuar. S'emociona com un nen quan parla de l'avi («el vaig estimar molt»), quan parla de la difícil relació dels seus pares («em vaig casar jove perquè a casa es vivia massa tensió») i quan diu que «el pare des del cel

estaria content perquè he continuat en el tèxtil». També s'emociona quan ara els cosins Griera li dediquen un brindis al voltant d'un àpat ben català: «Que n'és de bó el pà amb tomàquet».