Antón Sabariego, fotògraf de passatgers «Vivim en una cultura anestèssica» 23/7/2003

Puja al tren a Vallvidrera i, fins a l'estació de Plaça Catalunya de Barcelona, fa veure que remena la seva càmera fotogràfica. En realitat està fent fotos als passatgers que té al davant. Ara, la revista URBS de Sant Cugat n'ha publicat quatre (en té 200) i tenen tant éxit que ja està pensant en muntar alguna exposició. Accepta propostes. L'actual estudiant d'humanitats a la UAB, però futur estudiant d'antropologia i literatura comparada, veí de Sant Cugat i fotògraf amateur, Anton Sabariego Coscollola, 25, presenta el seu treball com una investigació sobre la incomunicació.

-I si s'adonen que els estàs fent una foto?

-Més de la meitat ho saben o s'ho ensumen. Però no fan res. Dissimulen, despisten...

-Vols dir que s'hi posen bé?

-Tots tenim la nostra vanitat.

-Un dia et faran una cara nova.

-Ha-ha. No crec. Només un cop un noi em va dir «m'has fet una foto?», però jo li vaig dir que no, que no tenia rodet i es va quedar tranquil.

-Com se't va ocórrer?

-És un treball sobre la incomunicació. La gent que va en tren es crea una parcela d'intimitat i hi ha un acord tàcit en no invadir-la.

-Tu la invadeixes.

-No. Només la retrato. Sap greu que no s'ençatin converses. Que ningú parli.

-Llegeixen, escolten música.

-Sí. I es pensen que per llegir un llibre o escoltar un walkman són més que els altres. I no ho són. El llibre està sacralitzat. Però hi ha aquest pacte de no parlar i ningú no el trenca.

-Ens tenim por?

-No és por. És com una necessitat d'evadir-se, d'alienar-se... vivim en una cltura anestèssica. Anem adormits pel món.

-Màtrix?

-Una cosa així. La majoria de gent creu que té llibertat, però ningú no és conscient de les seves llibertats. Si ho fossin, triarien una bona conversació abans que un llibre.

-Tu tampoc els dones conversa.

-Em costa molt, és veritat. Sóc molt tímid. Però ja vaig amb la càmera i això ja em comunica amb ells d'alguna manera.

-Com reaccionen davant la càmera?

-Se senten molt incòmodes. Jo no em porto la càmera als ulls perquè és un Mamiya format 6x6 amb visor superior. La tinc sempre als genolls i mirant a baix els veig a ells. Faig veure que miro la llum, l'objectiu, que faig proves...

-...però vas disparant.

-Sí i, tot i que no els invadeixo, ells se senten invadits, es violenten. No saben si estic disparant o no, però la sola presència d'un objectiu ja violenta.

-Ara vols muntar una exposició. Què passarà si es veuen penjats com a obra d'art?

-Això ja em fa una mica més de por perquè no sé si el que faig és legal o no.

-En un espai públic es pot fotografiar tot i tothom.

-El problema és si els Ferrocarrils de la Generalitat són un espai públic o privat d'ús públic.

-Un bon títol per la teva exposició seria «Zombies»?

-No m'agraden els anglicismes. Les imatges són tan crues que el títol hauria de ser més sec. Potser senzillament «Trens».

-Crues?

-Crues, contundents. Per això prefereixo el blanc i negre i el format quadrat. Perquè en el fons és una crítica. Una denúncia a aquest adormiment general.

-De fet quasi la meitat de les teves fotos són gent dormint. Anem faltats de son?

-Home, també he de dir que trio els que dormen perquè són més fàcils de retratar. Els puc enfocar tranquilament. Els que dormen i els que parlen per mòbil.

-També són fàcils?

-És clar, tenen el cap a un altre lloc.

-Quan serà la exposició?

-Quan algú m'ofereixi un local. A veure si aquesta entrevista serveix perquè algú m'ho posi fàcil. De fet tinc gravats sons i veus dels FGC de la Generalitat, que es podrien posar d'ambient.

-També graves sons?

-El soroll del tren, els missatges de megafonia, alguna paraula...

-Cuides la forma?

--Poc. Prou feina tinc per enfocar. Són fotos amb més contingut que continent.

-És voyeurisme?

-Evidentment. Sense el component sexual de la paraula, però voyeurisme. Tots som una mica voyeurs i jo em creconec un voyeur total.

-Veuriem altres expressions en els trens de la Renfe?

-Jo crec que sí. I aviat hauré de canviar de línia perquè als FGC em sembla que ja em comencen a reconéixer.

-Se sent el clic amb el sotragueig del tren?

-Escolta (clic!). Ja t'he fet una foto.

Jo també

«I ARA ASCENSORS Està buscant un altre tipus de càmera per fer fotos als ascensors. «És molt més difícil perquè en un ascensor l'espai és més reduït, la proximitat física és pràcticament un cos a cos, i el temps molt més curt. Un repte molt més excitant», diu ben engrescat Sabariego.

Pensa en els grans ascensors de grans magatzems o hospitals, però encara ha de trobar la lent adequada i el format de negatiu. Tot i reconèixer que el grau de violència serà molt superior, creu que no cal ser gaire valent per fer-ho. «Només he d'actuar amb molta naturalitat».