- « Roser Fernàndez Requejo, Els pares solters ho tenen molt més difícil » 2-/10/2003

Tot i ser soltera, la professora del CEIP Mestre Pla de Castellar del Vallès, Roser Fernàndez Requejo, 40, no ha tingut gaires obstacles per adoptar dues nenes nepalís. Les germanes Mina, 8, i Jana, 5, viuen a Castellar del Vallès des de fa tres anys, ja parlen un català perfecte i, malgrat els esforços de la seva mare adoptiva, han oblidat el seu idioma nadiu.

-A quina edat va decidir ser mare soltera?

-Als 33. Volia nenes de la Índia, però allà, essent soltera, em donaven nens amb problemes.

-I al Nepal?

-Al.leshores al Nepal tenien una llei que, per adoptar essent soltera, havies de tenir més de 40 anys. Ténen unes lleis molt estranyes.

-Llavors què va passar?

-Vaig intentar-ho a Mèxic a travès de l'Acai, però vaig perdre dos anys per res. En aquestes m'assebento que al Nepal han canviat la llei i ho torno a provar allà.

-Va adoptar les dues a la vegada?

-No. Jo vaig tramitar tots els papers per una nena a travès del cònsul de Nepal a Barcelona i, en un any i mig, em van assignar la Jana, que tenia 2 anys.

-Va anar al Nepal personalment?

-Sí. Vaig coneixer l'orfanat privat on vivia, vaig viure-hi un temps per conèixer millor la Jana i al final ja dormiem juntes.

-Però vostè va tornar de Katmandú amb dues nenes.

-Sí perquè dos dies abans de marxar em vaig assebentar que la Jana tenia una germana gran al mateix orfanat.

-Com ho va saber?

-Perquè la Jana anava cridant «Mina, Mina!» Fins que em van dir que la Mina era la seva germana. M'ho vaig estar pensant i vaig decidir que me la baixava.

-Així de fàcil?

-No tant fàcil. Ara estic en tràmits en els Jutjats de Sabadell. Ja hem passat de custòdia a tutela amb residència d'estudiant i ara volem l'adopció de la Mina.

-Volem? Vostè i quí més?

-Tota la família (riu): els iaios, els tiets...

-Què tal amb les cosines?

-Molt bé. La Berta fins i tot ha guanyat un premi a l'escola escrivint un conte sobre les seves cosines nepalís.

-Viviu tot junts?

-No. Jo visc sola. Bé, amb dues ratetes, una gosseta i un peix.

-Costa?

-Ho tinc ben muntat. Que vagin a la mateixa escola que jo és un avantatge. I si necessito una ajuda sempre tinc a la tieta, els iaios... També tenim una senyora que ens fa el menjar cada dia.

-No ha hagut de renunciar a res?

-Sí és clar. No vaig a tants cursets com abans.

-I econòmicament?

-També ho noto molt és clar. Però cobrem un petit lloguer d'un pis que ajuda una mica.

-Fan activitats extraescolars?

-Sí. La Mina fa ballet i dansa espanyola i ara començarà catequesi. I la Jana gimnàstica rítmica.

-La Mina vol fer catequesi?

-A ella li fa il·lusió el vestidet, la festa... com a tots els nens. Però sobretot ho volen els iaios.

-I vostè què hi diu?

-Que una mica d'història sagrada tampoc li anirà malament.

-Quin idioma parlen entre elles?

-Català. Només arribar els hi vaig posar un professor nepalí perquè no perdessin el seu idioma. Però es van cansar de seguida i ja no se'n recorden de res.

-Què saben de la seva mare biològica?

-Tot. Tenim fotos d'ella i les mirem.

-Hi ha més germanes al Nepal?

-Un germà. Una llei nepalí obliga a que, si són tres germans, un es quedi al país.

-S'han adaptat bé?

-La Mina es molt bona estudiant i la Jana té una mica de gelos... de tots els homes amb els que parlo (riu).

-Es diuen els seus dos cognoms?

-Sí, Mina i Jana Fernández Requejo. Però en el Registre Civil de Sabadell em van obligar a posar el nom d'un home i vaig haver de posar el del meu pare, que és el seu avi, com si fos el pare d'elles. El seu DNI dirà: hija de Rogelio. «Incesto total!» (riu).

-No està preparada la nostra Administració per registrar un fill de mare soltera?

-No gens. A la casella «hijo de» hi has de posar un nom masculí obligatòriament.

-Passa el mateix en el cas d'un pare solter?

-Ui! Els pares solters ho tenen molt més difícil. Sobretot per les lleis dels altres països.

-No es va plantejar la inseminació?

-Per què? Si en el món hi ha nenes que necessiten una mare i jo necessitava una nena...

-I una nena catalana?

-Jo de jove havia viatjat a la Índia, m'havia enamorat del país i volia una nena d'allà. Fins i tot en tenia una d'apadrinada.

Apadrinar és fàcil

«UNA PETITA COMPLICACIÓ Una de les compicacions inesperades en adoptar, sent soltera, dues criatures, és que trobar parella esdevé, tot d'una, força més dicíl. «Fa un any i mig vaig tenir una relació. Era un xicot molt maco, però allò era un tripijoc de gelos. N´hi havia en totes direccions», reconeix Roser

Fernàndez. Això sí,rient com sempre. «No és que les nenes siguin un obstacle per trobar parella estable, diu, però realment ara és una mica més complicat». I vinga a riure.