Emili Ara, escaquista de 72 anys «La capacitat humana no la substitueix cap ordinador» 23/12/2003

Emili Ara Aymamí va guanyar als seus 72 anys el campionat social del Club d'Escacs Sabadell, per primer cop en quasi 30 anys. Per modèstia, ell ho atribueix a la sort. Pels seus companys, però, és la herocitat d'un home que envelleix amb una lucidesa envejable. Havia treballat en el tèxtil i en les assegurances, és nedador històric del Club Natació Sabadell, camina tant com pot, és voluntari de la Residència Albada, escriu una novel·la policiaca, dona classes d'escacs a nens dels Escolapis i, amb un ELO actual de 2.145, ell hi juga des dels 10 anys.

-Diuen que va derrotar els millors del Club d'Escacs Sabadell.

-Bé... vaig tenir sort.

-Vol dir que en escacs la sort té gairfe a dir?

-Home, miri, en el primer equip del club hi ha deu jugadors i jo sempre sóc el número 8 o 9.

-Doncs els ha guanyat a tots.

-Va sortir bé la primera partida, després l'altre i després tot s'ha anat encadenant.

-Diuen que a vostè els anys el rejoveneixen.

-Home no, jo crec que estic normal.

-Llavors per què el seu ELO està pujant més i més?

-Perquè vaig estar uns anys sense jugar. Quan el Club d'Escacs Sabadell va ser al Centro Aragonès no hi anava. I ara que és a l'Acadèmia Catòlica m'hi he tornat a enganxar.

-I està recuperant el temps perdut.

-Bé, des de fa tres anys participo en opens i per equips i això et fa guanyar una mica d'ELO.

-Que un jugador de 72 anys guanyi rivals de 50, 40 i 30 anys, no és normal.

-Bé, en un campionat social la gent tampoc s'ho prenen gaire seriosament. Jo crec que tampoc hi han posat gaire interès i m'en vaig aprofitar.

-Segueix aprenent? Estudia escacs?

-Al revès. Dono classes a nens de fins 11 anys dels Escolapis i d'un colegi de Castellar. Són terribles (somriu).

-Per què terribles?

-Perquè els agrada més jugar que aprendre. Tu els vols ensenyar una obertura i no t'escolten.

-Per què el Club d'Escacs Sabadell és quasi l'únic de Catalunya que no té escola ni pedrera?

-Això és molt complicat. Si la junta s'ho proposa, pot fer-ho. Però jo vaig ser president uns quants anys i sé que trobar col·laboradors és molt difícil.

-Castellar, Barberà... els nens de tots els clubs del Vallès matxaquen sense pietat els nens de Sabadell.

-La junta ha de tenir moltes ganes.

-Renuncieu al futur?

-Bé. Sempre va sortint algun jove i així es va renovant l'edat dels jugadors.

-Vostè va començar als 10 anys i, reconegui-ho, us esteu fent vells.

-Miri, si trobar algú que vulgui ser president ja és un problema, imagini's trobar algú que vulgui portar una escola.

-Ho diu per experiència pròpia?

-Sí. Jo vaig ser president quatre anys i tot et cau al damunt. La gent es crema. És normal.

-Doncs vostè es conserva prou be. Com ho fa?

-Camino molt i nedo bastant.

-Quant neda?

-De jove anava al Club cada dia, però ara només dos o tres cops a la setmana i faig uns 500 metres cada cop.

-Déu n'hi dó.

-Fa uns anys competia amb els veterans del Club Natació i anàvem per tot Espanya. Un cop fins i tot vaig ser campió de veterans de Catalunya.

-Carai! Vostè ho guanya tot.

-No s'ho pensi. En les categories de 60 anys en amunt, a vegades només corres contra tres o quatre. No té gaire mèrit.

-I a sobre és voluntari.

-Un dia a la setmana vaig a la Residència Albada i acompanyo els que van en cadira de rodes al metge o a fer gestions.

-Ha canviat alguna cosa als escacs en els 62 anys que porta jugant?

-Ara els nanos aprenen obertures per ordinador. Ara bé, la capacitat humana no la substitueix cap ordinador.

-Què més ha canviat?

-Ara hi ha molta moda de jugar partides ràpides de només 5 minuts.

-Ja veig que a vostè això no li agrada gaire.

-No. No em va. A mí m'agrada més pensar cada jugada. Ara que... jo era l'altre extrem. Pensava massa i tot.

-Ja no?

-No perquè abans estava tant de temps pensant cada jugada, que el rellotge se'm tirava a sobre i em posava molt nerviós.

-I ara?

-Ara he aprés a decidir-me una mica més ràpidament per cada jugada, encara que no sigui la millor opció. Al menys així jugo més tranquil i no se m'acava el temps.

Millor «Ara»

«MAGNIT Cada matí va a la Biblioteca del Vapor Badia per escriure la novela·la policiaca que està escrivint. Es diu «Magnit» en honor al detectiu protagonista, Magnífic de Nit. No hi falta una partideta d'escacs, però és la història d'un culpable d'assassinat ja

empresonat. Magnit el creu inocent i busca el veritable assassí. Ho ha d'escriure a la Biblioteca perquè «jo vaig fer tots els estudis en castellà i, com que el català em costa d'escriure, allà tinc a l'abast tots els diccionaris i llibres de consulta».