Sebastià Fabregat, soldat a l'Iraq «L'exèrcit espanyol no torturava» 21/7/2004

Als 19 anys va ingresar a l'Exèrcit i als 22 ha anat de voluntari a l'Iraq. El veí de Sant Llorenç Savall, ex-alumne de l'Escola del carrer Salut i de l'IES Castellar, Sebastià Fabregat Ogalla, acaba de tornar de Diwaniya on només ha conduït camions durant un mes i mig per motius polítics ben coneguts.

-Tenies vocació militar?

-Sí. M'agradava des de petit. M'atreia més que estudiar i em vaig apuntar a infanteria de Toledo.

-I a l'Iraq?

-Ja m'havia apuntat de voluntari a Bòsnia i Afganistan, però no hi havia vacants per a un conductor com jo.

-Tantes ganes tenies?

-Volia viure una experiència i... paguen molt bé.

-Quant?

-Entre el sou especial, el sou fix i les dietes te'n vas a 3.000 euros al mes.

-Quina era la teva feina?

-Conduir camions Vempar fins a Kuwait dues vegades a la setmana per recollir correu i material i recuperar vehicles espatllats de la legió per tot Iraq.

-No era perillós?

-Sempre anavem amb escorta, dos blindats davant i dos darrere. Disuassori més que res.

-Vas passar por?

-El primer dia. Només arribar ja ens van dir que havien atacat un comboi a Nayaf i que haviem d'estar alerta per si les milícies d'Muqtada al-Sadr entraven a la base espanyola.

-El famós clergue?

-Sí. És ell qui exalta els ànims de la gent. Un dia vam estar sentint el seu sermó pels altaveus i després van venir a disparar-nos. Es posaven xulos perque haviem de marxar.

-Com de xulos?

-Ens tiraven pedres i... a Nayaf, sempre s'escapava algun tret.

-De quí?

-D'ells o nostre. Nosaltres sempre que entravem a un carrer fosc feiem reconeixement per foc.

-Què vol dir?

-Comences disparant quatre trets i així els que estan amagats es pensen que els has vist i se'n van corrents.

-Com va caure l'anunci de tornar a casa?

-A molts soldats els va trencar el rotllo perquè anàvem allà per quatre mesos.

-Vols dir que s'hi volien quedar?

-Més que res per la paga.

-Quina era la relació amb els americans?

-Molt bona. S'alegraven que nosaltres poguessim tornar a casa. I quan marxavem ens felicitaven. Ells estan allà un any amb només 15 dies de permís i estan bojos per tornar a casa.

-Aquests no anaven de xulos?

-No gens. Flipaven amb els nostres tot terrenys. Els seus Hamer tenen porta de tela o ni en tenen. Els nostres Vempar, en canvi, són blindats.

-Bon rotllo, vaja.

-Molt. Jugàvem en els seus tornejos de futbol o bàsquet i ens convidaven als palaus de Sadam que són impressionants (foto).

-I amb els polonesos que us manàven?

-Ni els vèiem.

-I amb la població civil?

-Depén. Els que treballavem amb nosaltres molt bé. Però quan entraves a un poble tant et podien mirar malament com venir-te a demanar coses.

-Vas fer amics?

-Impossible. No podiem sortir de la nostra àrea. A més, a partir del toc de queda, a les 7, sempre amb l'armilla i el casc. I a partir de les 9'30 no sortiem de la base perquè ens tiraven morter.

-Cada nit?

-Sí, cada nit. En total ens han tirat més de 200 granades de morter. Venia una furgoneta amb el tub, disparaven i fugien.

-Com podieu dormir així?

-T'acostumes. Si hi havia molt perill, sonava l'alarma, ens llevàvem, ens posàvem el casc i veiem una peli al ordinador portàtil durant tota la nit.

-I si us queia una bomba?

-La base està molt protegida i mai ens feien mal. Tots els vidres tenen cinta antiona expansiva, totes les portes tenen sacs terrers, el dormitori és de formigó...

-Tens la sensació d'haver alliberat o ocupat un país?

-D'haver ajudat aquella gent. Els ateniem al nostre hospital, els hi feiem cadires de rodes...

-Els americans diuen el mateix.

-No. L'estil americà és completament diferent. Ells veuen un enemic en cada persona. Nosaltres sabem que la majoria son bona gent, ens els voliem guanyar i ho estavem aconseguint.

-Torturàveu?

-Segur que no perque els presoners que feiem ens els venien a buscar els americans el mateix dia. Jo he fet custòdia de presos i els veia bé.

-Ni una mica?

-I si alguna vegada la nostra Policia Militar els hi fotia una mica de canya era per protegir-los de la policia iraquiana que els matava directament.

No a la guerra

«SOLDATS FOTÒGRAFS ASebastià Fabregat no li estranya gens que les fotos dels torturats iraquians arribessin a la premsa. Ell mateix ha tornat amb un CD amb 300 fotos i una vintena de petits videos sobre la seva feina: camions, blindats, carreteres, gasolineres...

«A l'exèrcit americà hi ha molt videoaficionat i cada cop que venien a Dinawiya ens passaven les seves filmacions. En una s'els veia a ells mateixos disparant contra manifestants. Nosaltres sempre pensàvem el mateix, que allò es podria vendre a Crónicas Marcianas».