Josep Simó, Premi Cirurgia 2004 «Exigeixo el dret a l'error» 28/10/2004

El conegut metge sabadellenc, Josep Simó Deu, 69, va rebre dimarts, a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, el Premi Virgili de Cirurgia 2004. Amb aquest reconeixement, únic a tot l'estat, la Societat Catalana de Cirurgia ha volgut honorar-lo com a impulsor dels hospitals comarcals i retre-li homenatge com un dels últims seguidors del corrent humanista en la medicina.

-Després de formar-se a Montpeller, Liverpool, Hospital Clínic i Bellvitge, finalment el 1975 tornava al seu Sabadell.

-En els hospitals dits comarcals tot estava per fer i semblava que tot era possible. Sempre he pensat que aquell fou el moment estelar de la meva vida.

-Encara és el referent de tota una generació de metges.

-Molts dels que avui ocupen càrrecs al Taulí van començar amb mi des de la Mútua o els Eucaliptus.

-Especialista en cap i coll per casualitat o per voluntat?

-Per vocació. Ho vaig triar jo.

-Per què?

-Perque és un área molt complexe i amb nombrosos elements anatòmics, però tots estan al mateix lloc i no plantegen problemes.

-En què quedem? És fàcil o difícil?

-Les dues coses. Fàcil quan es coneix. Però ho has de coneixer molt bé i això ja no és tan fàcil.

-Ja ho entenc.

-El coll, com la muntanya que és una de les meves passions, és ple de fites. Si les saps trobar no t'hi perdràs mai.

-L'especialitat no va en contra de l'humanisme de la professió.

-Evidentment. Jo mateix, malgrat l'especialització, sempre he volgut ser cirurgià general.

-Sense especialistes no hi ha futur?

-Ja veurem. El metge de família és una reivindicació dels centres de salut. Ara els polítics diuen que crearan el metge generalista per tornar a les arrels.

-De veritat ho veu possible?

-He de ser optimista, però actualment hi ha tres espècies en vies d'extinció: les balenes de l'Atlàntic, els elefants asiàtics i els cirurgians generals.

-Bona aquesta.

-No és broma. Com diu l'últim manifest de l'Associació Catalana de Cirurgia (llegeix): «la professió cada dia està més marginada socialment, menystinguda econòmicament, mancada de reconeixement, assetjada judicialment i menyspreada políticament».

-Comencem per la situació laboral. El metge està més explotat avui que fa 20 anys?

-A la medicina pública sense cap dubte. Miri (torna a llegir): «La burocratització de la sanitat i la implantació de models del món de la producció i del mercat, converteixen el cirurgià en un mer interlocutor amb el ciutadà sense capacitat de decisió ni executiva».

-La salut ja és una empresa?

-És clar. I si l'empresari diu que s'han de baixar costos, el primer que baixen són els sous.

-Al Taulí també?

-A tota la sanitat pública. Al metge se li exigeix que treballi més i millor, però amb menys recursos i per menys salari.

-Tan cremats esteu?

-Tots estan emprenyats, molts desmotivats i algun cremat.

-Seguim amb el reconeixement social.

-Ja ens peguen i tot. El Col.legi del Metges acaba de publicar un protocol sobre la manera que el metge s'ha de prevenir de les agressions físiques per part de la gent.

-Creix també la criminalització del metge?

-Sí. Ja hi ha una mare que ha denunciat a la presidenta d'un tribunal perquè no va condemnar un metge. Imagini's on hem arribat.

-De tota manera les imprudències i les negligències existeixen.

-I tant. Però jo exigeixo el dret a l'error. La imprudència i la negligències són dues coses diferents. Però un error mèdic no hauria de ser condemnable judicialment.

-Tampoc hi ha gaires sentències condemnatòries per error.

-És que si n'hi haguessin moltes ens quedariem sense metges.

-No hi veu sortida?

-Per contestar-li aquesta pregunta m'agradaria llegir-li les últimes paraules del discurs que vaig llegir ahir a l'antic Hospital de la Santa Creu

-Endavant.

-«Rebo aquesta distinció amb l'esperança que els valors que guien la meva vida mantinguin encesa la flama de l'esperit del cirurgià en les generacions a venir».

-Alguna cosa bonica ha de tenir la professió que, malgrat tot, us fa seguir endavant.

-El reconeixement del pacient, la seva confiança i saber que li has salvat la vida.

-Passa sovint?

-Sí. Quan he operat un càncer de coll i aquella persona torna amb la seva família, em sento molt satisfet. Aquella sensació és divina.

-El pacient ho agraeix?

-Cada cop menys. Hem passat de malalt a pacient, de pacient a usuari i d'usuari a client. I és clar, el client exigeix.

S'han acabat les paneres

«TIROIDES I MUNTANYA Sap disfrutar la jubilació. Reconeix que li sobra temps, però es manté ocupat. Com a vicepresident de la Fundació Parc Taulí segueix vinculat al mon de la tiroides «la meva passió». Com a president de l'Associació Pere

Olivé de Caixa de Sabadell no para d'organitzar actes. L'altra passió és la muntanya. Domina tots els racons de Sant Llorenç i Serra de l'Obac. Però també camina, i allà pot fer-ho sol, pels Picos de Urbión, a Sòria, on té casa de fa anys i 'caça' rovellons a cabassos.