Rosa M. Esteller: autisme «No són inteligents, però la seva sensibilitat és superior a la mitja» 2/12/2004

El seu últim llibre Entre dos silencis (Edicions Baula) és la veu de qui no té veu, el seu fill autista, el Jordi o Titu, el seu nen de 33 anys. La professora a l'Escola Industrial de Sabadell, psicòloga social i llicenciada en filosofia, Rosa M. Esteller Elíes, 59, ja havia escrit diverses obres que han estat guardonades en quatre concursos.

-No està una mica fora de lloc dir «nen» a un tros d'home de 33 anys?

-Totalment (riu). Sé que sóna ridícul, però no puc fer-hi més. Per mi és el nen.

-Com és el Jordi?

-Un nen autista amb la síndrome de Kanner. Hi sent i ho entén tot, però no parla.

-El llibre Entre dos silencis és la seva vida?

-Sí. Cada capítol vé a ser un any entre els 8 i els 25 anys.

-L'enrenou que provoca en una botiga de roba en el capítol 3 sembla increïble.

-Moltes coses semblen inversemblants, però totes són reals. Abans per cridar l'atenció es tirava a terra i es posava a cridar picant de peus i mans.

-Només per cridar l'atenció?

-Totalment. Ens ho va dir el psicòleg.

-Vostè també és psicòloga.

-Només ho feia als llocs que hi havia molta gent. Li encantava que vinguessin a veure'l i jo havia de dir a la gent que si us plau marxessin. Per algunes coses són molt inteligents pero per altres...

-En quin aspecte és el Jordi, Titu en el llibre, molt inteligent?

-Sempre aconsegueix el que vol. Posa en marxa 50.000 estratègies per tal d'aconseguir-ho.

-Per exemple?

-Ja podem tenir ben tancades la xocolata i llaminadures, en un armari ben alt i ben tancat amb balda, que ell sempre troba la manera d'agafar-ne.

-Robatori al descuït?

-Exactament (riu). Aprofita qualsevol moment d'oblit per atracar l'armari de les llaminadures. I, a més, a una velocitat vertiginosa.

-En quins aspectes no és inteligent?

-Com tots els afectats per la síndrome de Kanner, vocalitza i fa sons, però no parla.

-Escriu?

-No. I només llegeix alguns blocs de lletres molt repetits com la paraula Homes en els lavabos. Però mai lletra per lletra.

-Però entén el que li diuen.

-Això sí. Tot. El pitjor és que no te consciència del perill.

-Vist amb ulls de mare, tot és més perillós.

-No, no. Ha estat a punt de caure d'una teulada des d'una alçada de dos pisos. I això ha passat dues vegades. Ho explico al llibre.

-Què hi feia allà dalt?

-Puja i se sent lliure. Sent l'adrenalisna dels que anem en bicicleta o esquiem. Hi té dret. El problema és que vol saltar.

-I el tòpic del nen autista que es queda dos dies callat assegut en un racó?

-Si no es tracten es queden així no dos dies, sinó una setmana.

-El seu fill ha rebut tractament?

-El meu i molts altres, a base de teràpies i molts estímuls, arriben a recuperar-se bastant.

-Què entén per recuperar-se bastant?

-Ha millorat molt a nivell afectiu, de comprensió i de comportament social.

-Els demés sabem comprendre'ls?

-Cada cop més. Abans als autistes de Kanner se'ls tenia per bojos i anaven directament a un manicomi.

-I ara?

-Ara hi ha escoles, centres especials i, sobretot se sap que no tenen gaire inteligència però sí una sensibilitat en alguns casos superiors a la mitja.

-Les institucions catalanes són a l´alçada de les europees?

-Sí. I en alguns aspectes millor i tot

-En quin aspecte?

-En el caliu humà. La familiaritat, el tracte tan carinyós dels terapeutes.

-Què fa el seu fill les 24 hores del dia?

-De dilluns a dijous està al centre laboral de La Garriga especial per autistes, Terlab.

-Què hi fa?

-Gimnàs, esport, teràpia laboral com cuidar gallines, conreuar camps o reciclar paper.

-I de divendres a diumenge?

-Està amb nosaltres. El portem d´esxcursió i a tot arreu menys llocs tancats.

-Per què?

-Perquè en qualsevol moment es pot posar a cridar i si estem en un concert al Palau de la Música pot molestar els altres.

-No li agrada la musica?

-Sí, sí. La major part de vegades crida perquè es feliç i està content.

-Com es porta amb el seu germà de 30 anys?

-S'estimen amb bogeria.

-Què en pensa del llibre de moda, també sobre un nen autista, El curiós incident del gos a mitjanit?

-Que no l'he llegit, però tothom me'n parla tant que me l'hauré de comprar.

El seu és millor

«I el dia demà? La possibilitat d'integrar a la vida laboral normal un autista de Kanner és nula. La dependència dels pares és total. Per aquest motiu els mateixos pares es comencen a plantejar què passarà quan ells faltin.

«Penso viure molts anys, diu la mare escriptora, però quan jo mori espero que la mateixa escola residència que vam fundar a La Garriga un grup de pares seguirà cuidant el Jordi. Llavors haurà de dormir i viure allà tota la setmana». Ho espera.