Neus Soldevila, la dolça Neus «Si m'hagués sentit culpable, m'hauria mort» 12/4/2005

Acusada d'inducció a l'assassinat del seu marit el 1981 i condemnada a 28 anys de presó dels que va cumplir bona part a Can Brians, Neus Soldevila Bertrina, més coneguda com la Dulce Neus, vén ara llibres seus a particulars i a llibreries de Sabadell i altres poblacions del Vallès. Després de la mort de càncer del seu segon marit ara fa dos anys, s'ha refugiat a casa de la seva germana a Montcada i Reixac. Per Sant Jordi treurà el segon llibre.

-Quina és avui la relació amb la seva filla?

-Molt bona. Ens trobem per les festes. Massa poc perquè tots set vivim molt lluny l'un de l'altre.

-Quan explicarà tota la veritat sobre aquells fets?

-Per ara no puc fer-ho. Ho tinc tot escrit. A casa tinc un munt de papers immens sobre aquells fets.

-Publiqui-ho.

-No és el moment. Si algun dia el meus fills ho volen pubicar endavant. Però ara estem tots bé a casa i no ho vull remoure.segons quines coses.

-«Bajo mi piel» ja es pot comprar a algunes llibreries.

-Són els meus pensaments. I per Sant Jordi treuré «Yo y yo». La jo d'abans i la jo d'ara.

-Quina diferència hi ha?

-Abans i després de casar-me i viure aquell infern de matrimoni.

-Per què no es va separar?

-Jo ja em volia separar als tres mesos de casada.

-Per què no ho va fer?

-Perquè ja estava en estat de la primera nena i, llavors, una dona separada era una dona marginada.

-I després?

-Vaig tenir sis fills.

-Necessitava els seus diners?

-Què va. Si ell només tenia deutes. L'única que aportava patrimoni era jo.

-El 1981 el divorci ja era legal.

-Miri, jo sempre he recordat una amiga del col·legi de Torelló a la qual les monges sempre van marginar i rebutxar perquè era filla de separats. Jo no volia això pels meus fills.

-Més se'ls podia marginar essent fills d'un «assassina»?

-Alto! Jo no he assassinat a ningú. Només vaig ser acusada d'inducció i amb un bon advocat hauria sortit inocent.

-Vostè sap que si vol escriure un llibre que sigui un èxit ha d'explicar la història que tots recordem.

-Primer he començat per aquí. Després ja veurem.

-Hi haurà un tercer llibre?

-Sí, es dirà «Fisuras de la ley» i parla d'errors judicials i de tot el que he conegut a les presons de Wad Ras, Can Brians i Madrid.

-Com pot superar records tan traumàtics?

-Força de voluntat. El meu segon marit em va ajudar molt. I treballar també ajuda molt.

-En què treballa?

-Jo he treballat tota la vida, he fet de manobre, he venut pisos, m'he dedicat a la bijuteria fina, a la moda... Però ara escric.

-Quan ja era en règim obert a Can Brians, va fugir.

-Fugir no. Ja feia vuit mesos que era al carrer.

-Se'n va anar a Sudamèrica.

-Ja començava a aixecar al cap, tenia un taller de roba amb dotze treballadores, acabava un bloc de pisos i de cop i volta em diuen que em treuen el règim obert i que he de tornar a la presó.

-Per què?

-No ho sé. Ja m'havien donat la condicional i de cop i volta havia de tornar aquella nit a les 10. Em vaig espantar tant que me'n vaig anar a l'aeroport corrents i vaig agafar el primer avió que vaig trobar. Amb una ma al davant i una altra al darrera.

-A l'Equador?

-Primer a Colòmbia amb la meva filla i després a l'Equador.

-On va fer tràfic de joies?

-No, no. Jo sempre m'he dedicat a la bijuteria fina, però legalment.

-La van descobrir.

-Va ser el meu advocat que va vendre l'exclusiva a l'Hola i el Lecturas. Van dir que jo era al Brasil, però es va saber tot.

-I la van extraditar.

-El mateix Alfonso Guerra es va encarregar de canviar-me per l'ex-governador del banc central d'Equador que havia estafat no sé quants mil·lions i vivia a Madrid.

-Sempre pren la decisió més arriscada?

-S'ha de tirar endavant.

-Tornaria a fer el que va fer amb el seu primer marit?

-Primer de tot que jo no vaig ser. Si jo m'hagués sentit culpable, fàcilment m'hauria mort. Però ni mai no m'he sentit culpable ni vull seguir parlant d'això.

-Queda molt per dir sobre aquell assassinat?

-Queda moltíssim.

-A la pel·lícula, «Crimen en familia», Charo López era vostè i Agustin González el seu marit.

-Els vaig posar una denúncia perquè allà es veia com jo donava una pistola a la meva filla i això és mentida.

-Es veu a Salsa Rosa?

-Ara mateix no. Però no dic que algun dia no hi vagi.

-No té res contra la premsa?

-No. En algun moment també m'han ajudat.

Diguem-ne ajuda mútua

«REALMENT DOLÇA Era materialment impossible que ella matés el seu marit. La inducció per a que ho fes una de les seves filles ja és més opinable. Però el judici, plè d'irregu-laritats, es va embolicar de valent. Ella es va autoinculpar per salvar els fills, van desapareixer uns documents de

l'advocat, la policia deia haver trobat desenes de persones amb motius per haver disparat aquella pistola i ella, amb la seva autèntica dolçor, va despistar tothom. Parla amb suavitat, no insulta, no critica, somriu molt, abraça, toca: és dolça