Joaquim Torras, el 1er mòbil de Sabadell «Sempre m'ha agradat estar a la última» 16/7/2005

En aquella època en que els telèfons mòbils es deien motorola i en què només els polítics duien l'artefacte al cotxe, en aquella prehistòria de fa quatre dies, ell, en Joaquim Torras Ventura, 48, ja presumia de mòbil per tot Sabadell Avui que tothom du l'aparell a la butxaca com qui porta un kleenex, a ell li correspón l'honor d'haver estat pioner a Sabadell.

-L'has trobat?

-L'he trobat en un calaix per dur-te'l. Una relíquia.

-No anava amb una maleta metàlica?

-Aquell era l'anterior, el de cotxe. La maleta que dius era com una bateria que s'introduia en vertical, com un radiocassete de cotxe, al costat del canvi de marxes.

-Estem parlant de 1990?

-Sí, el telèfon de cotxe era de 1990. Només podies treure l'auricular per parlar mentre conduies.

-Sense multa?

-Encara no. La tecnologia sempre va per davant de la legislació.

-Quant?

-El de cotxe 700.000 pessetes de l'època.

-Una barbaritat.

-El vaig comprar a Auto Ràdio Rovira de Sant Cugat. Sempre els he comprat al mateix lloc.

-Has dit autoradio?

-És clar. Com que els primers mòbils eren de cotxe, els primers en vendre'n eren els instaladors de radiocaset de cotxes. Era un complement de l'automòbil.

-Com hi vas anar a parar?

-M'agradava escoltar música al cotxe i una cosa em va portar a l'altra. Avui ja monta televisions i GPS al cotxe.

-I aquest (foto) és del 1991?

-De l'any següent, sí. Es quan van sortir els primers telèfons no fixes a tot Espanya.

-Pesa una tonelada.

-I és quinze vegades més gran que els actuals.

-Ara em diràs que el necessitaves.

-No tan com ara, però sí.

-Per què el tenies?

-Sempre m'ha agradat estar a la última. I al mòbil de seguida li vaig veure els avantatges. M'obria un camp espectacular.

-Com reaccionava la gent en veure't amb aquesta baluerna?

-Se n'en fotien. Es pensaven que em feia el xulo. Que si fantasma, que si...

-Et molestava

-Nooo, gens. En moure'm en el món de la música, ja tenia la fama per altres coses (riu). Pero mira ara, tenir mòbil és el més normal del món.

-Avui tots reconeixem que vas ser un pioner. El primer de Sabadell?

-No puc assegurar-ho. Però pot ser perquè anaven caríssims.

-Quant costava aquest?

-Aquest valia unes 300.000 pessetes, però cada any eren més barats.

-Fins avui que alguns són gratis.

-La veritat és que aquest me'l van regalar a canvi del projecte de la discoteca Odeon, una de les primeres que hi va haver a la Zona Hermètica. Em van pagar els planols així.

-I tu encantat de la vida.

-Més content que un gínjol (riu).

-Com funcionava sense l'actual xarxa d'antenes?

-Es connectava a la xarxa de repetidors de televisió que tot just es començaven a preparar per la senyal telefònica.

-Poca covertura, imagino.

-Molt poca. Tan bon punt sortia d'una ciutat ja no podia parlar. I fora de l'Àrea Metropolitana impossible.

-I l'energia?

-Mira, (obre la cremallera de la funda de pell autèntica i treu una peça d'un pam) tot això és la bateria.

-El preu de la trucada era més car?

-Era més car, però no localitzava a molta gent. Potser avui va més barat, però com que trucar i localitzar és més fàcil també truques molt més.

-A l'arxiu de Diari de Sabadell hi ha fotos teves de l'època sempre amb el mòbil a la mà. En presumies?

-Bé, en aquell època jo portava també les Relacions Públiques i direcció artística de l'Odeon que posavem 3.000 persones a la pista cada dissabte. L'havia de dur a sobre. Com ara fa tothom.

-Et reconeixen avui que vas ser pioner?

-No (somriu), ningú no se'n recorda.

-Encara estàs a la última de tot?

-Aquest cap de setmana m'ha agradat veure la fira de la moda alternativa europea Bread & Butter. Hi vaig estar quatre hores.

-Guardes amb especial carinyo aquest aparell?

-Sí perquè va ser el primer, però a casa ja tinc un veritable museu. Avui un mòbil et dura dos anys.

-N'hi ha que els hi dura quatre.

-Si vols tenir-ho tot i estar a l'última no. És una esclavitud massa bèstia.

-La publicitat diu que et fa lliure.

-No. És totalment al revès. Perdre el mòbil és pitjor que perdre el cotxe. Estem encadenats a aquesta dependència.

-Doncs tu en portes dos.

-Un és el professional i el necessito amb molta memòria perquè tinc una agenda de 2.000 persones. L'altre és més personal i familiar.

-Tota la família mobilizada?

-Jo a la meva filla, que ara te 3 anys, li compraré un als 8.

Kim!

«DE KIM A JOAQUIM A Sabadell va ser músic, però sobretot promotor musical. Va animar la nit local amb la primera programació sèria de música en directe al Piano Jazz. Avui, a Barcelona, on viu per motius matrimonials, segueix exercint

d'arquitecte tècnic, tot i que a ell li agrada dir-ne Project Manager. Treballa en obres tan fashion com la Galeria Gastronòmica de Lorenzo Quinn al Passatge de la Concepció de Barcelona o l'Hotel Urban de Madrid, amb la cafeteria Glass Tower, de moda entre els polítics, davant del Congrés dels Diputats.