Tomàs Mas: Ladakh «Per què ells que tenen tan poc, riuen més que jo?» 16/9/2005

Els vuit caminadors de la Unió Excursionista de Sabadell, UES, que van acompanyar l'expedició sabadellenca al Kun ja han tornat del misteriós Ladakh. Mentre els seus companys i veritables escaladors encara són allà preparant l'atac al cim (7.120 metres), ells ja expliquen a Sabadell les maravelles d'aquell petit país perdut als himalaies i conegut com el Petit Tíbet. El perruquer de la Plaça del Gas i soci de la Secció de Muntanya de la UES, Tomàs Mas Pascual, 61, ha tornat impressionat d'aquell racó de món.

-Per què un barber de Sentmenat se'n va tot d'una a l'Himalaia?

-Ha estat una aventura increïble de tres setmanes que ni jo mateix entenc com ha anat. Tinc família, tinc 61 anys...

-Llavors?

-Jo vaig editar el vídeo de l'ascens de la UES als Gasherbrums. He estat 500 hores amb aquests alpinistes davant l'ordinador. Això ens va unir i em van insistir tant per anar al Kun que al final em vaig deixar convencer.

-Però només a fer treking.

-Sí, erem vuit persones, inclós un nen de 10 anys, que vam fer tot el camí amb els escaladors fins el campament base.

-Allà els vau deixar i vau tornar cap a casa?

-Els vaig tallar els cabells just abans d'iniciar l'ascens ells i tornar a casa nosaltres.

-Heu descobert un país?

-Hem descobert Ladakh, on només viuen 140.000 habitants, la majoria budistes i tots al marge de les guerres dels veïns, Xina, Kaxmira, Pakistan, Nepal... Viuen en una pau extraordinària.

-Per què li diuen el Petit Tibet?

-Perquè s'ha quedat tal com era el Tíbet abans de l'invasió xinesa. Allà mai no s'han cremat monastirs ni perseguit monjos.

-Segeixen l'obediència del Dalai Lama?

-Ja ho crec. A totes les cases tenen el seu retrat.

-Com viatgaveu per l'interior del país?

-El primer trasllat des de la capital, Léh, va ser amb unes furgonetes velles per carreteres dolentíssimes. Vuit hores per fer 100 kilòmetres. Anavem a 15 kilòmetres per hora.

-Es nota la presència de Buda?

-Buda és representat per tot arreu, en figures petites, grans i grandioses.

-Vau participar en els rituals?

-Vam tenir la sort de coincidir amb un festival budista a Léh. Hi ha havia molt color, màscares gegants, aquells barrets grocs, les trompetes, els arquers, els monjos. Allò era una... una passada.

-Com viu la gent el budisme?

-No viuen altra cosa. En tots els dies que vam caminar per les muntanyes, a 4.000 i quasi 5.000 metres d'alçada, ens vam creuar amb molts nanos que anaven a estudiar al monastir per fer-se monjos.

-Cada família dedica un fill a la religió?

-Almenys un. I els pobres nanos es juguen la vida entre geleres i estimbats per arribar al monastir. Caminen una setmana sense grampons ni res, només amb palla a les sabates. Molts no tornen a veure mai més la seva família.

-Com es viu a 5.000 metres?

-Conreuen patates, tomàquets, enciams, tot igual que nosaltres. Però també veus a la senyora amb el cistell a l'esquena carregant excrements de yak per fer foc.

-Els ajudaveu?

-Jo els volia portar caramels però els de l'expedició em van dir que no perquè aquests nens no tenen dentistes.

-Vau entrar a algun monastir?

-Només al de Lamayuru, el segon més important de Ladakh. Els monjos ens van deixar entrar a les seves estances fins a la cuina i tot. Viuen en condicions molt precàries.

-Senten l'amenaça d'una possible invasió xinesa?

-Sí. I si no s'ha produït abans és per la gran presència de l'exèrcit indi. Per cada civil, hem vist almenys un soldat indi.

-Ha estat un viatge iniciàtic?

-Home aquest viatge... per mi... ha estat com una hòstia al clatell.

-Es una manera de dir que ha despertat la seva consciència?

-Una mica sí. M'ha fet pensar molt, molt. Tinc un amic italià que els està construïnt un hospital i jo... jo no faig res.

-I vol fer alguna cosa.

-Sí, sí. He de tornar-hi l'any que vé, però més preparat. Vull portar llibretes i llapissos a aquella canalla. Ajudar-los de debó.

-El veig molt conscienciat.

-Tinc ganes d'ajudar-los. Com a mínim fer un bon vídeo amb un bon guió per donar a conèixer aquesta gent i les seves inquietuds.

-Què exactament?

-Que són gent de pau. Gent tranquila que et fan pensar molt. Per què aqui necessitem tant i ells que tenen tan poc riuen més que jo?

-Per què?

-Ostres tu! No ho sé. Però són més feliços. Els de la ciutat potser no, però a les muntanyes segur que sí.

-El budisme els ajuda?

-Sí. La religió aquesta els fa entendre el que són, on estan i per què son el que són. I això ja és molt.

Això és tot

«CATARSI DEL CAMINANT Probablement ha estat el patiment físic de l'«excursió» més dura de la seva vida, el que li ha obert una porteta a un racó oblidat del seu cervell.

Diu: «hem caminat molt per aquelles muntanyes àrides, hem patit el mal d'alçada, hem perdut la gana, ens feien mal les cames, hem sofert molt... però és tot això el que fa adonar-te que aquesta gent que viu pitjor que tu són més feliços que tu».