Mario i Berta, fills de Josep Rosas «El papa no suportava trampes ni mentides» 21/9/2005

L'Arxiu Històric de Sabadell ha editat «El ciutadà desconegut. Del Llobregat a Mapacho», autobiografia narrativo-poètica del sindicalista sabadellenc Josep Rosas que es va haver d'exilar a Xile després de la guerra, on va morir sense haver tornat mai més a Catalunya. El llibre, ja a la venda en llibreries de Sabadell, va ser presentat ahir pels seus dos fills, Mario i Berta Rosas Pera, 80 i 77, vinguts expressament des de Veneçuela i Xile.

-El seu pare va morir el 1968 a Santiago de Xile sense haver tornat mai a Sabadell. Per què?

-Jo mateix (ell) havia vingut a Espanya per arreglar-ho i fins i tot vaig parlar amb l'alcalde Burrull que em va dir que no hi havia cap problema en el retorn del meu pare.

-Llavors?

-Quan tot semblava a punt, el consulat d'allà ens diu que hi ha delicte de sang. L'acusaven d'haver matat a l'alcalde Josep Germà, el de l'Anís del Taup.

-I no?

-Tothom sap que aixo és mentida. Ell només ajudava tothom. Va salvar de la mort al Dr. Esteve M. Relat. Però li van carregar aquella mort per salvar una altra persona i li van dir que si remenava el tema perjudicaria a l'altre. Per solidaritat no ho va moure més.

-A Xile va seguir lluitant per la causa obrera?

-No. Ell escriu en el llibre que quan un arbre té arrels tan profundes en una terra, no pot donar fruits en una altra.

-Vau patir vosaltres a Xile ser fills de comunista?

-No perquè ell no era comunista sinó sindicalista, de la CNT.

-I del PSUC.

-Només per compromisos polítics. Ell mai no va anar a cap reunió del PSUC.

-Què comporta ser fill d'exilat?

-És un sentiment que dura fins a la tercera generació. Nosaltres, que vam marxar de petits, quan venim a Catalunya ens sentim d'aquí. I el meu fill encara se sent tan estranger aqui com allà.

-El seu pare no va ser un home feliç a Xile?

-Mai no va acabar d'entendre els xilens. I el seu caràcter, ja adust de natural, allà encara es va fer més dur, més seriós, més introvertit. Primer per ser lluny de Catalunya i, després, per quedar-se vidu. La meva mare era molt alegre.

-Per això va escriure aquestes memòries?

-Segurament. Durant molt de temps el sentiem teclejar al seu dormitori i un bon dia em dona el mecanòscrit i em diu té per tu.

-Què n'havia de fer vostè?

-No em va donar explicacions. Era home de poques paraules.

-Li agradaria saber que avui es presenta a Sabadell com a llibre i amb tota solemnitat?

-Suposo que sí, tot i que ell deia que no escrivia per complaure ningú.

-Què suposa per vosaltres?

--Estem encantats. Pensem que la presentació de les seves memòries avui a Sabadell, vé a ser el seu retorn definitiu a la seva ciutat.

-Us va sorprendre la seva capacitat literària?

-Una mica, però recordem molt bé com ens explicava contes. Cada nit a l'anar a dormir, ens explicava una història interminable que ell anava inventant de goriles i elefants a la selva i de la tribu africana dels Tupinambes.

-Tupinamba no és una marca de cafè?

-Sí! (riuen). Ens ha fet molta gràcia veure el Cafè Tupinamba aquest matí a l'hotel. I a Xile explicava la mateixa història als seus néts.

-Com el recorden els néts?

-(Pren la paraula el nét i fill de Mario, ja en castellà) Yo le recuerdo enseñándome las estrellas en los picnics familiares en el campo. Se sabía todas las constelaciones y se burlaba de los chilenos que «veían» una nueva luz en el cielo del hemisferio sur.

-Li agradava l'astronomia?

-Li agradava tota la natura. De fet, a Xile, despres de ser manobra, de seguida es va fer pagès. Com li agraven les costelles a la brasa! I el conill a la llosa! També jo el recordo ensenyant-me aquell cosmos sense Ossa Polar.

-Malgrat el seu caràcter sever, en parleu amb estimació.

-Perquè es feia estimar. Jo era poruc i ell s'enfrontava a la policia i era tan valent, jo l'admirava.

-I de gran?

-De grans, ell i jo ens vam fer bons amics. Jo me n'en reia d'ell i ell es deixava.

-I l'altra germana?

-La Palmira no ha pogut venir. També és escriptora, com ell, i va escriure molt sobre Sabadell. Escolti, això ho va escriure ella sobre la nostra fugida a corre cuites el 25 de gener de 1939 a La Jonquera (foto).

-Què teniu en comú els tres germans?

-Els valors, la rectitud del papa. Ell ens va inculcar l'amor pel treball i pels llibres.

-(Ella) I no suportava les trampes ni les mentides. Jo mateixa encara ara quan algú se'm posa davant a la cúa li faig un dicurs. I allà on veig una injustícia, protesto.

Tros d'home

«OBRA LITERÀRIA Pel director de l'Arxiu Històric de Sabadell, Joan Comasòlivas, les memòries de Rosas són una obra literària de primer ordre. A cavall entre l'autobiogra-fia i l'assaig polític, l'obra és plena d'anècdotes sobre el Sabadell d'abans de la guerra, costums i fets ja oblidats.

Amb un estil a la vegada erudit, poètic i irònic, sorprenent en un autodidacte, però sempre fresc i directe, i com a destacat dirigent de la CNT, el relat aporta noves dades a la història del moviment obrer del segle XX.