Elisabet Cabeza, periodista i directora de cine «He descobert el nen que va ser el meu pare» 13/10/2005

La pel·ícula La doble vida del faquir que es va estrenar al festival de Sant Sebastià i aquests dies es projecta a sales de tot Espanya està codirigida per la periodista sabadellenca del diari Avui, abans especialitzada en internacinal i ara en cinema, Elisabet Cabeza Gutés, 40.

-Tot va començar amb un vídeo VHS arribat a casa seva.

-Era una pel.lícula filmada el 1937 amb els nens d'un orfanat de Sant Julià de Vilatorta, un d'ells el meu pare. El director els disfressa i ells juguen.

-Et va impressionar aquell visionat?

-Molt. D'una banda volia reconèixr el meu pare, que va morir quan jo tenia 11 anys, entre tots aquells nens.

-Per deformació professional també hi deuries apreciar la tècnica.

-Em va sorprendre que estigués tan ben feta en plena guerra civil. Però també em van captivar les relacions dels nens, com assumien papers diferents.

-Què vols dir?

-En aquells jocs infantils es manifesten les tensions de la reraguarda de la guerra.

-Per exemple?

-El fill d'un picapedrer que va matar la guàrdia civil fa de germà, a a ficció, de la filla d'un marquès del poble. En un moment en que els capellans van disfressats de civils els nens es disfresssen de sultà... Tots són dobles jocs d'aparences.

-Quan vas decidir fer una pel·lícula de la pel·lícula?

-Tan bon punt vaig acabar de vèure-la per primera vegada em vaig esverar molt (riu). Ho vaig decidir immediatament.

-Pero potser només et vas emocionar perquè era el teu pare.

-Podia ser. Aquest era el meu dubte. Per això li vaig mostar al meu comany i crític Esteve Riambau i, sortosament, ell em va confirmar que allò era un tresor.

-Per què?

-Vaim intuir immediatament que allà hi havia una història preciosa i de seguida ens vam posar a treballar junts.

-Un treball d'investigació?

-Sí, vam buscar aquells nens, que avui ja tenen 80 anys, o els seus fills. Vam tornar a aquella escola de Sant Julià de Vilatorta, que està idèntica. I vam preparar una posta en escena.

-La resta va sortir sol?

-La resta és pura espontaneitat dels protagonistes. Tot havia de sortir bé a la primera.

-Però no és només un documental.

-No perquè també hi ha una part de ficció. Es una pel·lícula difícil de qualificar. Si abans ja em molestaven les etiquetes, imagina't ara. Hem transitat conscientment per aquesta frontera tan borrosa entre ficció i documental.

-El públic s'emociona.

-Molts surten plorant, sí.

-Hi surts tu mateixa.

-Només una mica, com a filla d'un d'aquells nens i només perquè els altres avis en fan una menció. No ho vaig poder evitar.

-Has retrobat un pare que amb prou feines vas conèixer?

-He descobert el meu pare com el nen que va ser. Encara ara quan me l'imagino en aquell orfanat, se m'encongeix l'estòmac.

-Escrius de cinema a l'Avui, però mai no havies fet una pel·lícula. Què savies d'il·luminació, só, edició...?

-Res (somrient).

-No s'ha de ser director per fer una pel·lícula?

-No. Quan portes un cotxe no cal entendre de mecànica, només has de saber on vas. Jo savia quina música volia, quin tipus de fotografia, quin clima. Els micròfons i els focus ja me'ls posaven els que hi entenen.

-N'has après?

-Molt. Tant veure en els crèdits d'altres pel·lícules allò de «mescles de só» i ara he comprovat la feinada que suposa.

-La música, per cert, és del vasc-sabadellenc Eduardo Arbide, guardonat per la banda sonora d'El Bola.

-Li vam demanar una música infantil, com de circ, de fireta, de caixa de música i ens ha fet un treball impressionant, mil vegades superior al que esperàvem.

-Heu perdut diners?

-Ni un euro. Gràcies al productor, Antonio Chavarrías, vam trobar financiació del Ministerio de Cultura, Generalitat, TVE i TV3.

-Com t´han tractat els col·legues de la premsa?

-Esplèndidament. Des que vam veure la bona reacció del públic al festival de Sant Sebastià, la crítica no m'ha fet patir mai.

-Va cap a pel·lícula de culte com l'En construcción de Guerin?

-No sé cap on va.

-La veurem a Sabadell?

-A Terrassa segur.

-Del Verdi de Barcelona salta de la cartellera demà divendres.

-No es pot lluitar contra els torrrentes i les massives produccions americanes. És simptomàtic perque a Madrid, Sevilla, Valladolid i València es segueix exhibint.

-En català?

-En català subtitulat.

Ai, ai, ai

«FILLA DE PERIODISTA Com a periodista de política internacional va cobrir per l'Avui fets tan perillosos com la victòria electoral dels fonamentalistes a Algèria, frustrada per un cop d´estat militar.

Com si els gens del periodisme corressin per les seves venes, recorda quan anava a visitar el seu pare, el periodista esportiu Josep Cabeza, a la antiga redacció del Diari de Sabadell a la Rambla, avui Casal Pere Quart . La redacció era al costat dels tallers i ella recorda, sobretot, «aquella forta olor de tinta».