Ramon Bertran: incautació de diner republicà «Sempre farem més força 300 persones que una» 1/11/2005

L'organitzador d'empresas prejubilat barceloní, Ramon Bertran Forés, 61, organitza ara, i presideix, l'Associació de Perjudicats per la Incautació de Govern Franquista (APIGF), que reclama el diner republicà que tants espanyols van dipositar al banc després de la guerra i no han tornat a veure mai més.

-Què va passar el 1939?

-Si vol li explico la història del meu pare que és comuna a tots els afectats.

-Endavant.

-Quan ell va morir i jo vaig començar a remenar els seus papers me'n va sortir un que parlava d'«el papel moneda del enemigo... la victoria triunfal...».

-Era un rebut?

-Sí, deia que el meu pare havia ingressat al banc local una quantitat de diners.

-Per què?

-A mida que l'Exèrcit Nacional anava conquerint poblacions, també anava requisant el diner republicà. A canvi, la gent rebia aquest paper.

-Ho recordava el seu pare?

-El meu pare em deia que havia anat al Banc de Vizcaya amb els seus diners i els havia deixat damunt d'una taula que era plena a vessar de bitllets. Una muntanya de bitllets.

-I li donaven el rebut.

-Un rebut nominal i amb un número de registre que especificava el número de bitllets de cada quantitat i les monedes de plata.

-Tot molt legal, vaja.

-Legalíssim perquè s'obeia una ordre del BOE de l'any 1939. i acda rebut té el seu número de registre.

-A quí reclameu ara aquells diners?

-Primer al Banc d'Espanya que és on van anar a parar i on hi ha el registre de totes aquelles incautacions.

-Esperances?

-Amb la democràcia s'han arreglat molts temes com la pensió dels soldats republicans, edificis de sindicats... això és el mateix.

-Com s'arregla una cosa així?

-Només hi ha una manera: la via parlamentària. El govern espanyol ha d'aprobar una llei que digui que aquests diners s'han de tornar.

-Després de la guerra ningú no reclamava per por?

-Home, en ple franquisme qualsevol deia alguna cosa. No hi havia por, no. Hi havia moltíssima por.

-I en democràcia?

-Moltes persones han fet accions individuals, pel seu compte. Però sense cap èxit.

-Quines?

-El Síndic de Greuges diu que no té competències, el Defensor del Pueblo que ja ha passat massa temps, el Banc d'Espanya «que ya veremos más adelante».

-I vosaltres?

-Nosaltres per començar hem fet l'associació perquè sempre fan més força 300 persones que una.

-Diu o no diu aquest rebut que us tornaran els diners?

-No ho diu. Només demostra que s'han entregat.

-I se suposava que un dia es tornarien?

-Home és clar. Un senyor de Cabrils va rebre aquest rebut de la seva mare com a dot per casar-se. Tothom esperava cobrar-ho algun dia. Però la gent es va quedar a la misèria.

-Tant?

-A mi molta gent de més de 80 anys em diuen que van passar gana.

-Què diuen els advocats?

-No ho sé. Estem més en la lluita política que en la judicial.

-I si resulta que no teniu dret?

-Doncs que ens ho diguin i començarem la lluita judicial.

-Com va per ara la lluita política?

-Ens ho porta Esquerra Republicana de Catalunya. Vam parlar amb Joan Puigcercós, ho va consultar amb els assessors d'ERC i ja han presentat una proposta no de llei al Congrés de Diputats de Madrid.

-S'ha acceptat a tràmit?

-Sí i es debatrà a les Corts el dia que toqui.

-De quines quantitats estem parlant?

-La gent donava des de 700 pessetes d'al·leshores fins a 40.000. Entre tots demanem milió i mig de pessetes de l'any 1939, és a dir, per ara reclamem 380 milions de pessetes «actuals».

-Com ho calculeu?

-Una pesseta d'al·leshores és un euro i mig d'ara. És a dir que tots aquells que el 1939 van donar 8.000 pessetes, que és el promig, avui haurien de cobrar uns 12.000 euros, quasi dos milions de pessetes d'«ara».

-Déu n'hi do.

-És que moltes famílies van quedar a la ruina per culpa d´aquella incautació. Donaven el que tenien estalviat per casar-se, per comprar una casa o... per viure.

-Cobraran també els que encara guarden bitllets de l'època?

-Els hi surt més a compte vendre-ho a numismàtics.

-No demaneu els diners amb efectes retroactius, és a dir, amb interessos?

-Encara no ho hem decidit.

Ells ho farien

«300 per ara L'entitat que ell presideix no treballa només en l'àmbit català. Tot i que la majoria de socis són catalans, també s'hi han adherit socis de Madrid, Almeria, Guadalajara i Cuenca.

De moment els socis, uns 300 en total, no paguen quotes. Només són afectats que es sumen a la causa i engreixen la llista que va de despatx en despatx. «Però l´entitat no té ni local ni secretària guapa», diu en broma Ramon Bertran. Almenys quatre d'aquests 300 són sabadellencs. Els interessat podeu escriure a apigf@yahoo.es o trucar a la Lídia al 938 657 297.