Marta Rams: la tanca de Melilla «Arriben ferits però immensament feliços» 24/11/2005

La periodista sancugatenca Marta Rams Bendranas, 26, que va treballar a la televisió de Sabadell, Canal 50, i a Ràdio Sant Cugat i que, des de fa dos anys, és reportera de TVE, va seguir durant cinc dies, a finals de setembre i principis d'octubre, els salts dels emigrants subsaharians a la tanca de Melilla. Aquest vespre, a les 8, en parlarà al Círculo de Estudios Sabadell (Joan Plans, 25).

-Es juguen la vida?

-Clarament.

-A canvi de què?

-Del paradís. Per ells, sobretot els més religiosos, això és el cel, el paradís.

-Diuen haver arribat a Espanya o a Europa?

-A Europa.

-I estan contents.

-Contents és poc. Estan feliços. Ferits i sagnant per totes les ferides de la filferrada, però feliços. Immensament feliços.

-Ningú els ha dit que aqui només els espera una vida miserable?

-En qualsevol cas és millor que la que han deixat al seu país.

-Hi ha qui diu que amb el que es gasten amb el viatge podrien muntar un negoci allà.

-És possible perquè alguns es gasten quasi 2.000 o 3.000 euros en el viatge. Però ells en el seu país no hi veuen cap sortida. És un cercle viciós de misèria.

-Quants passen la frontera de Melilla cada dia?

-Quan jo hi era, una nit van aconseguir-ho uns 300. I cada dia ho intentaven uns 600

-Els diaris ja no en parlen. Ja no hi ha problema?

-Des de fa un mes no ha saltat quasi ningú. La policia marroquina ha buidat els boscos on es refugiaven.

-Quina era l'estratègia?

-Posar-se en grups de 50 o 100 cada ix metres i assaltar-la tots a la vegada.

-Però són 10 metres d'alçada.

-Ténen escales molt llargues. I pensa que són dues tanques. La pirmera de 6 i la segona de 10 metres. No és gens fàcil.

-Per què a la tanca els persegueix la policia i fins i tot l'Exèrcit, però un cop trepitgen territori espanyol, ja no se'ls hi pot fer res?

-És el que diu la llei.

-Però si saltar la tanca és il·legal els poden acusar d'això, no?

-No. Només si els enxampen in fraganti. Després ja és massa tard.

-Primer fugen de la policia i després la busquen per a que els detingui. No és lògic.

-Saben que si els enganxen a Melilla els portaran a comissaria, els identificaran i els faran la foto.

-I?

-I d'entrada, a partir d'aquell moment, tenen dret a menjar tres cops al dia.

-Amb una ordre d'expulsió.

-L'ordre d'expulsió per ells és un regal.

-Ah si?

-Sí perquè gràcies a l'ordre d'expulsió, un dia els pujaran a un avió, emmanillats com a delinqüents i amb dos policies cada un.

-Quina sort.

-Doncs sí perquè els deixaran a un dels deu centres d'acolliment que hi ha a la península.

-O sia que l'ordre d'expulsió no serveix per expulsar.

-No perquè amb la majoria de països, Espanya no té conveni d'expatriació. Ells ho saben i per això sempre diuen que són de Guinea-Bisseau o altres països sense conveni bilateral.

-Però els centres d'acollida són temporals.

-Sí. En teoria només hi poden estar 40 dies.

-En teoria.

-Passats aquests 40 dies els fan fora i els deixen al carrer. Sense feina i sense papers.

-Que fan?

-Truquen com poden a algun amic o compatriota que els aculli. És l'únic que porten del seu país: un paperet molt petit amb números de telèfon.

-Com és el centre d'acollida de Melilla?

-Col·lapsat, com tots.

-Quànta gent hi viu?

-Hi caben 480 persones, però en els pitjors dies de la crisi hi van haver el doble. Molts havien de dormir en tendes de campanya de la Creu Roja.

-Diuen que n'hi ha que porten anys vivint-hi.

-És cert. Hi ha moltes dones embarassades i s'han creat famílies senceres.

-Què diuen els habitants de Melilla?

-Hi ha de tot. Hi ha qui diu que a Melilla també hi ha pobres i que cadascú al seu país...

-... I?

-I n'hi ha qui els porten menjar, roba, mantes i els ajuden tan com poden.

-Demanar la repatriació és insolidari i reaccionari?

-Per ells és molt dur. I a més inútil perquè segur que ho tornarien a provar. Només pensen en venir a Europa, és la seva obsessió.

-Hem de sentir-nos culpables de la misèria d'Africa?

-Una mica ho som. Jo em preguntava què puc fer per aquesta persona? I no savia que fer.

Això

«QUÍ TÉ GANA Per Marta Rams l'experièn-cia a Melilla va ser més humana que professional. «He viscut escenes que m'han impactat i he tornat amb els valors canviats», diu la reportera. Recorda un dia que compartia taula amb periodistes a un restaurant de

Melilla. Eren les 5 de la tarda no havien esmorzat, el cambrer no venia i algú va cridar: «Vinga home que tenim gana». «Es va fer un silenci sepulcral, recorda la Marta, perquè aquell dia tots haviem vist de prop l'autèntica gana».