Enric Ortí: 30 anys de fidelitat
«He començat a la Jovenívola i moriré a la Jovenívola»
25-04-2006
La Cobla Jovenívola de Sabadell celebra aquest divendres a l’Hotel Urpí el seu 30 aniversari.
L’únic músic fundador supervivent d’aquella època es el tenorista de Barcelona que fa de bibliotecari a Badalona, viu a Pineda de Mar, assaja a Sabadell i toca a tot Catalunya, Enric Ortí Martín, 40.
Dijous va tocar en solitari, davant del rei, a la festa de 125 aniversari de La Vanguàrdia al Palau Nacional de Catalunya (foto).
—No vaig tenir el goig de conéixe’l. Ningú me’l va presentar.
—Sóna bé la tenora sota la cúpula del Palau Nacional?
—Ressona molt, però amb molta solemnitat. Per sis minuts que vaig tocar ja n’hi va haver prou.
—Va fer un concert de només sis minuts?
—No era concert. Quan el Toni Batllori va dibuixar unes vinyetes gegants en directe, jo hi posava música de tenora.
—Va quedar bé?
—Vaig haver d’afegir fragments perquè el què m’havia preparat només durava tres minuts i el Batllori va dibuixar sis minuts.
—Sembla que l’experiment va agradar a tots i cada un dels famosíssims convidats del Comte de Godó.
—Sí, va quedar bé. L’Artur Mas em va felicitar personalment.
—Per què el van triar precisament a vostè?
—La idea va ser d’Els Comediants. Van buscar tenoristes a travès de companys em van trobar.
—Com es pot entrar a la Cobla Jovenívola de Sabadell als... 9 anys d’edat!?
—El meu avi que era molt sardanista va sentir per Ràdio Sabadell que es buscaven joves per fundar una cobla a Sabadell, ens vam presentar i em van acceptar immediatament.
—Sense proves?
—No. Em van demanar quin instrument m’agradaria tocar, vaig dir la tenora, em van donar una tenora i em van dir aquest serà el teu professor.
—Així de fàcil?
—Va ser fàcil perquè el meu mestre va ser l’Emili Masoliver de la Principal del Vallès.
—I perquè a casa li consentien el caprici.
—Me l’estimulaven. A casa tothom era sardanista. El meu pare ballava en la colla Roure i jo a casa he mamat la sardana.
—Se l’enduien a les ballades?
—Cada diumenge. Quan encara no savia caminar. Però jo només mirava els músics. Després a casa em posava un disc, m’asseia a una cadira, agafava un pal i feia veure que tocava la tenora. Això als 6 anys.
—Com va nèixer aquella Jovenívola?
—Tot ho muntaven el Salvador Saumoy, el pare escolapi Vidal, Joan Galobart, Lluís Subirana i particulars com els meus avis que feien aportacions econòmiques.
—Sembla com si la seva vida i la de la cobla es confonen en una sola història.
—Efectivament.
—De tots els músics fundadors només queda vostè?
—Sí, sóc l’únic supervivent.
—A què atribueix aquesta sorprenent fidelitat de 30 anys?
—A que des del primer moment m’hi he trobat com a casa.
—No és només un motiu familiar, suposo.
—També m’ha anat motivant l’increment constant de qualitat. Els directors ens han exigit molt. Salvador Uyà sobretot va suposar un salt qualitatiu molt gran.
—Vull dir que ha tingut ofertes d’altres cobles de Catalunya i sempre les ha rebutjat.
—Sí, moltes cobles m’han tantejat. Però jo mai m’he deixat temptar.
—Per què?
—Em sento personalment vinculat a aquesta cobla, a la seva evolució, la seva gent. És com una promesa: he començat La Jovenívola continuaré a La Jovenívola i moriré a La Jovenívola.
—Tampoc és això home. Ningú no li demana tan compromís.
—No, però 30 anys pesen molt. En el món de la sardana ja ningú no em veuria en cap altre cobla.
—També és una bona cobla.
—Això també hi comppta, clar. És molt estable i, musicalment, de les millors de Catalunya.
—No la millor?
—Si he de dir la veritat, la Principal de la Bisbal només té més nom perquè és la cobla oficial de la Generalitat. No té més qualitat que nosaltres.
—La Jovenívola ja no és tan jovenívola?
—Si ho diu per les calves és per moda (riu). No, seriosament, la mitjana d’edat és de 30 anys. Montgrins, Selvatana i Bisbal tenen gent de més de 50 anys.
—Per què no us dieu la Principal de Sabadell?
—No cal. Tothom sap que som de Sabadell.
—Hi ha emigrants que ballen sardanes?
—(Pausa llarg) Mmm... No.
—Els castellers en tenen molts.
—Doncs aqui ni un.
Doncs alguna cosa falla
OPTIMISTA
La sardana passa per un moment estrany. Mentre el número de músics creix i són cada cop més joves, el de balladors decreix i són cada cop més vells.
«Hi ha gent molt pessimista, diu Enric Ortí, però jo sóc optimista. Veig que les ballades van a menys, però només és qüestió d’esperar. Quan els néts dels actuals balladors hagin passat els dubtes i vergonyes de l’adolescència, quan es casin i tinguin fills vindran a la plaça a fer el que sempre han sabut fer: ballar».
«Hi ha gent molt pessimista, diu Enric Ortí, però jo sóc optimista. Veig que les ballades van a menys, però només és qüestió d’esperar. Quan els néts dels actuals balladors hagin passat els dubtes i vergonyes de l’adolescència, quan es casin i tinguin fills vindran a la plaça a fer el que sempre han sabut fer: ballar».