Artur Sala, actor d’Alatriste
««Quan un fa el que li agrada la vida canvia molt»
2-09-2006
ANomés diu una frase. És el dominic que, al principi de la pel·lícula, obra la porta al capitán Alatriste i el fa passar. Només va ser un dia de rodatge, però en aquell únic dia, l’actor sabadellenc Artur Sala Lladó, 33, va aprendre més que en els dos anys d’estudis a l’escolade cinema TAI de Madrid, on viu.
A El Perfume que s’estrena el novembre i és també una altra superproducció, hi fa un paper força més llarg.
—
—Com va viure el rodatge?
—Vaig veure la grandesa del cine.
—És la pel·lícula més cara de tota la història del cine espanyol.
—I es notava. Jo al·lucinava de tot el que veia, la precisió amb què es preparava cada plano, la quantitat de vestuari, com et mimen.
—El mimaven a vostè?
—Sí, fins i tot jo, que només tenia una frase, tenia una persona per mi. Em portava aigua, em demanava si estava bé...
—Per què?
—Volen que cada actor estigui al cent per cent en el moment d’actuar. I en el meu cas no era fàcil perquè aquella túnica de dominic feia una calor insufrible.
—Ho va disfrutar?
—Va ser un «gustasso». Veure com es mouen els equips de só, d’il·luminació... on es col·loquen, com es coordinen.
—Llàstima que sigui només una frase.
—No és cap llàstima, home. Si tu estàs tota la vida jugant amb el Sabadell i un dia jugues 5 minuts amb el Barça, aquell dia et veurà tot el món i disfrutes.
—Què tal Viggo Mortensen?
—Fantàstic, molt casolà. Em vaig fer una foto amb ell però no la puc publicar. És per mi (riu).
—Triomfarà la pel·lícula?
—Espero que, a més de triomfar, obri una nova moda de pel·lícules sobre la història d’Espanya, un gèner tan ric com desaprofitat.
—L’ha vista?
—No, aniré avui als AMC de Terrassa.
—I al novembre El Perfume.
—Allà ja he fet un paper més llarg. Van ser tres dies de rodatge i faig de guardià de Grasse que descobreix uns assassinats.
—No és gaire explicit.
—Es que no puc parlar. Els contractes em demana un hermetisme absolut.
—Vocació tardana?
—Sí perquè vaig estudiar Física i vaig treballar sis anys d’informàtic a SBD Consultors.
—I què va passar?
—Que tot d’una als 30 anys vaig veure clar que havia de fer el que m’agradava: cinema. Vaig fer un cavi de vida i me’n vaig anar a Madrid estudiar imatge i só.
—Ha valgut la pena?
—Sí, quan un fa el que li agrada la vida canvia molt. És molt millor.
—Però cobra menys.
—A Madrid dono moltes classes particulars de matemàtiques. I abans havia fet alguna telemovie de TV3 com Quito, l’americana Crusader o El año que trafiqué con mujeres i capítols de sèries com Qué no i Adivinos...
—Sempre de dolent?
—Sí (somriu tímid) és clar. Els caps de càsting tenen la meva foto i sempre que necessiten un dolent em truquen.
—Li sap greu?
—No gens. Sé que tinc un físic curiós i que em trien per això. No tinc cap problema en sortir a una pel·li i matar a algú. També faig molt de rus.
—De rus de Rússia?
—Sí, sí. He fet de rus a Jet Lag i a la telemovie Nines Russes. I d’alemany de les SS que roba quadres, a la sèrie El Comisario.
—Mai protagonista?
—Mai. El meu físic em condiciona per ser l’etern secundari.
—L’alopècia és una sort?
—Sí, sense cap dubte. Mai seré el Brad Pitt, però tampoc mai em faltarà un paper de dolent.
—Acceptaria tota una vida encasillat?
—Cap problema. Hi havia un actor mexicà que va fer el mateix paper en 250 pel·lícules de l’Oest. Amb el seu barret i el seu puret era el millor. Mai no li va faltar la feina.
—L’etiqueta no marca massa?
—També faig publicitat.
—Per l’empresa de serveis informàtics, Psnet, tal com indica la samarreta de la foto?
—A Psnet m’han triat com a imatge corporativa. Però també he fet anuncis per Intermón-Oxfam, Opel Astra i TVE
—Però vostè vol ser director.
—Sí, però si em surten aquestes feines no les puc pas rebutxar. Són experiències molt interessants. Pensa que molts actors s’han de guanyar la vida darrera una barra. A mi per ara no m’ha calgut.
—Però no fa de director.
—Tinc un guió i busco financiació.
Demàni-la personalment
L´ALOPÈCIA, UNA SORT
Les etiquetes són com les estadítiques. Estan per trencar-les.
A ell, pel seu físic, li han penjat l’etiqueta de malvat, el dolent de la pel·lícula.
I efectivament medeix 1’94 d’alçada, pesa 98 kilos i no té ni un pèl al cap, a les celles ni a les pestanyes. Ho agraeix. Així es fixen en ell.
Però qualsevol director espavilat comprendrà que ell és tot el contrari: tímid, tou, suau. I aquest contrast entre físic i caràcter és, per qualsevol pel·lícula, molt més interessant.
A ell, pel seu físic, li han penjat l’etiqueta de malvat, el dolent de la pel·lícula.
I efectivament medeix 1’94 d’alçada, pesa 98 kilos i no té ni un pèl al cap, a les celles ni a les pestanyes. Ho agraeix. Així es fixen en ell.
Però qualsevol director espavilat comprendrà que ell és tot el contrari: tímid, tou, suau. I aquest contrast entre físic i caràcter és, per qualsevol pel·lícula, molt més interessant.