Bernat Castillejo, dirtector de la Banda
««És el que té la Banda, que va als sentits del públic, directament»
6-09-2006
La Banda de Sabadell, tan vinculada a la Festa Major, celebra aquest any el 150 anniversari. Coincideix amb un dels millors moments de la seva història, protanitzat a més dels músics pel seu director, Bernat Castillejo Garnés (45).
— Al cap de molts anys, la Banda torna a tenir un públic. nombrós i entusiasta.
— I això és una de les coses més autèntiques i més importants: la dimensió social que la Banda continua tenint. Aixeca passions.
— Hi aspirava, quan va començar a dirigir-la?
— La Banda no ha deixat mai de tenir un públic. Ara potser és més nombrós, i hi deuen haver contribuït una sèrie de concerts extraordinaris, nous per la banda, amb molt púde blic. Els que s’han programat dins del festival 30 Nits, aquell de música de pel.lícules a la plaça Sant Roc, el d’aquest any de musicals, al llac del Parc Catalunya…
— I això que, fins no fa molt, es parlava de disoldre la Banda.
— I fa més temps, també. En els seus 150 anys, la Banda ha estat a punt de plegar moltes vegades.
— Però ara deien que era una cosa «superada», com «poc presentable», marginal, que venien a dir els que ho deien.
— Els temps canvien, i pot ser que els gustos també canvïin. Però el que no s’ha dit tant és que la Banda ha tingut i té molta vida als barris. Tots els barris la demanen a la seva festa major. I a la Banda ho estimem molt, això.
— Com un amor mutu?
— És clar. La Banda té moltes raons per seguir. Hi conviuen músics molt diferents, de condició, formació i generació. Hi ha professionals, semiprofessionals, amateurs, estudiants. I també la banda configura la nostra història. Lligams familiars, professionals, d’amistat...
— Però vosté, que n’és el director, no hi havia tocat mai.
— Bé no, però sí. Quan era estudiant, que tindria uns 14 anys, l’anava a sentir, m’agradava molt i coneixia molts dels músics que hi tocaven, en aquell temps.
— Els del mestre Cabané. I després, com hi va anar a parar?
— Al servei, vaig estar a la banda militar. Però va ser al 1992, en el centenari del Conservatori, que es va fer un concert amb obres dels antics directors. La Dionísia Aymerich, professora de piano, em va portar una partitura per piano del pasdoble Anís del Taup, del mestre Masllovet, i em va dir que l’havia tocat la banda. La vaig adaptar.
— Però la versió original de l’Anís del Taup ja era per banda.
— Després la vaig trobar, a l’arxiu de la Banda. Però llavors només tenia la reducció a piano.
— Se semblen, la instrumentació que va va fer vosté i l’original?
— La del mestre Masllovet és més difícil. La meva la vaig fer pels alumnes, com un trajo a mida, i en temps del mestre Masllovet els músics de la banda guanyaven la plaça per oposició. Eren tots professionals.
— O sigui que, com aquell que diu, a vosté el va fer entrar a la banda el mestre Masllovet, amb qui es deu portar uns cent anys.
-— Sí, una mica sí. Va ser a partir d’això que es va tornar a crear una banda dins del Conservatori, que ja n’hi havia hagut. La Banda i el Conservatori havien tingut molta relació. En èpoques, el mateix director.
— I d’aquí va passar a dirigir la Banda de Sabadell. Va tornar a trobar-hi el mestre Masllovet?
-— A l’arxiu de la Banda, que ha estat una de les descobertes més apassionants. Estava molt desordenat. Hi ha més de mil peces, i moltes partitures manuscrites de Masllovet, que va escriure molt per la banda, composicions o adaptacións d’altres obres, d’òperes i sarsueles. També hi ha obres de Borgunyó i Cabané. Van ser molt bons músics, sabadellencs, i això demostra que s’estimaven molt la Banda.
— I com son aquestes obres?
— Espectaculars. D’aquests músics sabadellencs i dels altres músics de l’època. La Banda té un gran patrimoni, en el seu arxiu.
— L’edat d’or de la Banda?
— Segurament, vist el repertori que tenia llavors.
— I el templet dels Jardinets, d’aquella época.
— Que era tan maco, diuen.
— Però la banda, tant com concerts, feia balls.
— Els ballables d’aquell temps, que molts venien també de les sarsueles. Ara n’estem tornant a tocar, per les festes majors de barri.
— I hi ha balladors?.
-— Algun barri, ha demanat el programa de ballables. Molt ben rebut.
— I vostè què és el que mès aprecia, de la música per banda?
— Això, estar al costat de la gent, a l’aire lliure i sense barreres. És el que té la banda, que va als sentits de la gent, directament.
— I fins a quin punt la sent, la ciutat, a la Banda de Sabadell?
— A mi em fa molta gràcia, que m’aturen pel carrer o per l’autobús persones que no conec, i em comenten els concerts.
—Però a la processó de Can Puiggener repeteixen durant hores i hores només dues peces.
— És cert. Hi ha molt a estudiar.
— A petició d’un del públic, l’any que ve Amargura, de Font de Anta.
TOT TERRENY
LBernat Castillo ha estat un dels músics més emblemàtics de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Flauta solista des que es va fundar. Abans ho havia estat de la Cobla Jovenívola. Puntal igualment de diversos grups de càmera, a la Banda de Sabadell ha trascendit la figura d’intèrpret per vindicar-se com a director. I, cosa no menys sensible, s’hi ha revelat com un dels millors coneixedors de la història de la música a la ciutat, dels compositots sabadellencs.